Valentí Massana

"La Federació hauria de treballar més pels joves"

© Fundació Claror.
Prohibida la reproducció total o parcial dels articles sense l'autorització escrita de la Fundació Claror.

"Els marxadors no som els salvadors de l'atletisme"

"En l'atletisme és evident que s'ha de tenir ambició, però més que ambició s'ha de tenir optimisme. Nosaltres pensem que sempre se'ns pot aparèixer la verge"

Amb 25 anys, Valentí Massana és el millor marxador i, probablement, el millor atleta de l'esport espanyol. Aquest estiu va guanyar la plata als mundials de Göteborg en 20 Km. marxa. Ara, es prepara a fons per guanyar l'or als Jocs Olímpics d'Atlanta.

Com vas començar en l'esport?
Tenia 13 anys i anava al col.legi Àngela Roca, de Viladecans, un col.legi d'on han sortit els millors marxadors d'Espanya: Mari Cruz Díaz, Mari Reyes Sobrino, i altres marxadors que s'han anat quedant pel camí però van arribar a ser campions d'Espanya en categories inferiors. I tot això gràcies a un professor de gimnàstica del col.legi, Don Marcos Flores, que no només ha tret marxadors sinó altres atletes de diferents especialitats. Ell em va animar a iniciar-me en l'atletisme, em va donar el caramelet que se li dona als nens perquè deixin de mirar la tele i facin esport i al final em vaig enganxar, no trobava el moment de deixar-ho, de manera que vaig seguir fins aquí. De fet, quan era petit no feia gaire esport, havia jugat a bàsquet i futbol sala, però quan vaig començar a fer marxa vaig haver de deixar els altres esports i dedicar-me exclusivament a la marxa.

A casa teva hi havia una tradició esportista?
No. Com a molt hi havia tradició al bàsquet (tinc un cosí que és el segon entrenador del Cornellà), un esport que sempre ha agradat a casa on teníem dues cistelles, però no hi havia una tradició per l'atletisme. Ni tant sols les Olimpíades ens cridaven l'atenció, i la veritat és que a casa, fins i tot a mí mateix, ens va sorprendre que jo acabés dedicant-me a l'atletisme.

Ara on vius?
La família és de Viladecans, però la veritat és que ja podria dir que visc al CAR, que és on passo cinc dies de la setmana. A part viatjo molt al llarg de l'any, i a casa m'hi estic poc.

I això és dur?
Sí, es dur, especialment quan comences a separar-te de la família. Poc a poc t'hi acostumes, tot i que la mancança d'una vida familiar és de les coses que et marquen més.

Com es viu al CAR?
Es viu de vàries maneres. Si expliqués com visc jo donaria una idea errònia de com viu la majoria. La majoria de la gent aquí fa molta vida social. De fet al CAR som més de 200 esportistes comptant els interns (els que viuen sempre al CAR), els mixtos (els qui entrenen i dinen al CAR, però no hidormen) i els externs (els qui només entrenen), que comparteixen moltes experiències, entrenaments, vida social...Però jo visc de manera bastant diferent. Visc bastant enclaustrat molt pendent de la meva feina i només surtode l'habitació per entrenar. Jo realment tinc molta mancança de vida social. L'única vida social que faig és la mitja hora que estic al bar, pel matí, prenent-me un cafè...i la veritat és que això, al cap dels anys deixa la seva marca.

És que la teva condició d'atleta d'élite t'imposa unes obligacions que t'exigeixen a fer tant poca vida social?
No, hi ha molts esportistes d'élite que fan molta vida social. De fet, jo sóc dels qui pensen que hi ha moltes maneres de ser, compatibles amb el fet de rendir al cent per cent en competició. És més aviat per qüestió de feina. Jo, apart de l'atletisme, em dedico a estudiar una carrera universitària (Ciències Físiques) i, a més, tinc un petit defecte: sóc molt ambiciós i intento rendir al màxim tant en la pista com en els estudis, i això em deixa sense temps de fer altres coses que també m'agradarien.

De veritat creus que ser ambiciós és un defecte?
És una pregunta difícil. En l'atletisme és evident que s'ha de tenir ambició, però més que ambició s'ha de tenir optimisme. De fet el que diferencia als atletes professionals dels que s'han quedat a mig camí, és que nosaltres pensem que sempre se'ns pot aparèixer la verge. Som optimistes. I quan en una competició les coses ens van malament, mantenim l'esperança de que, en algun moment, alguna cosa passarà que anirà bé. I aquesta esperança és potser la virtut que necessita un esportista d'élite.

Com és un dia en la vida de Valentí Massana?
M'aixeco a les set del matí, esmorzo i a dos quarts de vuit començo a entrenar amb l'esmorzar a la boca. Entreno fins a les 10 i després vaig a classe fins a la una. A dos quarts de dues dino i faig la migdiada. Després estudio una miqueta i a les 6 torno a entrenar dues hores més. Com a mitja, faig uns 30 kilòmetres de marxa diaris. A les onze, normalment, me'n vaig a dormir.

No és habitual veure un esportista d'élite tant preocupat pels seus estudis. Penses que és bo combinar ambdues facetes?
Sí, no només bo, sinó necessari. Mira, la majoria d'esportistes, i sobretot aquí al CAR, viuen a un món irreal. Estar aquí al car és la hòstia, tenim de tot o pràcticament tot, totes les facilitats, remuneració...és com si fos el paradís. I la majoria pensen, si ja ho tinc tot, perquè he d'estudiar? I aquests són els qui, quan s'acaba tot, xoquen contra la realitat, contra un mur de pedra, i s'estrellen. I ara encara està millor perquè la gent està més mentalitzada i estudia o monta un negoci, però abans l'esportista que acabava la seva carrera esportiva acabava regant camps de gespa. Estudiar et cobreix les esquenes, però és que a més influeix en el rendiment, vas a entrenar més tranquil i no t'obsesiones tant en el resultat esportiu. A part, quan un esportista que no estudia es lesiona es passa 18 hores mirant la televisió, en canvi, si a més de fer esport estudies, pots desintoxicar-te mentre estàs lesionat amb altres coses. Estudiar és important i influencia en un tant per cent més alt del què la gent pensa en el rendiment esportiu.

Què és el millor que has viscut gràcies a l'atletisme?
Crec que a l'atletisme li dec moltes coses. Li dec fama, diners, la possibilitat de viatjara molts països del món, conèixer altres cultures, tenir una vida més plena...i tenir una nòvia, perquè si no m'hagués dedicat a l'atletisme no l'hauria coneguda. Globalment estic molt agraït a l'atletisme. De totes maneres, penso que en l'atletisme d'élite, l'atletisme també li deu coses a l'esportista, per exemple propaganda.

I l'atletisme espanyol li deu molt als marxadors, que són els qui sempre han assegurat medalla?
Jo crec que els marxadors no som els salvadors de l'atletisme. Potser en alguna època ho han estat, però ara hi ha els 1.500, la marathón, i estan sortint atletes que rendiran molt bé a mig termini. Ara hi ha un gran equilibri en l'atletisme. Però, el gran problema de l'atletisme espanyol és que hi ha un atleta bo per prova, hi ha un aquí, un altre allà...i quan aquest un no existeixi què hi haurà?...A més, esport-esport, l'únic lloc on es treballa esport és a Catalunya. Els demés tenen un esportista a Jaén, un a Salamanca, un club a Galícia...però realment on es fa esport és aquí... i a la capital, a Madrid, és clar.

Com veus la situació actual de l'atletisme a Catalunya?
Fa poc vaig fer unes declaracions al diari "Sport" on hi deia que la Federació Catalana no feia una bona política, i això em va suposar una picabaralla amb la Federació. Jo penso que s'ha de treballar més la base. L'atletisme viu d'aquests "booms" generacionals,en què surten atletes més per casualitat que per una altra cosa. Però aquests quatre atletes que estem a l'élite desapareixerem algun dia, i s'ha de treballar, s'ha buscar, seleccionar escola per escola, provant milers de nens...

Per què pensen que costa tant que un nen faci atletisme?
És difícil que un nen faci atletisme per què és un esport molt dur. És més fàcil que un nen faci bàsquet o futbol, que a més són esports més col.lectius. I a més ara hi ha moltes temptacions socials que fan que els nens no facin esports. I a un nen de 15 anys és molt difícil dir-li que es passi les tardes corrent, saltant...l'has d'enganyar quan té 10 anys, i per enganyar-lo als 10 s'ha de fer una gran feina des de la Federació.

Els marxadors us sentiu pressionats pel resultat que pogueu fer a le competicions?
Jo l'única pressió que sento és la que em creo jo mateix. L'important és creuar la línia de meta i sentir-te satisfet personalment, independentment del resulatt què hagis aconseguit

I tu ets molt exigent amb tu mateix? Als Mundials de Goteborg vas quedar segon i no et vas conformar?
No perquè vaig anar als Mundials en el millor estat de la meva vida i no vaig guanyar l'or per errades tàctiques pròpies. Però vaig aprendre que és molt difícil estar al 100% i rendir al 100%. Va ser la decepció més gran de la meva carrera.

Qué li demanes als Reis de cara al 96?
Home, l'objectiu del 96 són els Jocs Olímpics d'Atlanta, en què participaré en dues proves, els 20 i els 50 kilòmetres marxa. Així que els demano una medalla als Jocs. Però sobretot els demano que no em lesioni i que pugui entrenar bé, la resta ja ho faré jo. L'objectiu és super-difícil. Si l'aconseguís, seria el millor què he fet en tota la meva vida.

REQUADRES

Currículum vitae