Enric Truñó, regidor d'Educació a l'Ajuntament de Barcelona

"Hem de lluitar contra la violència en l'esport infantil"

© Fundació Claror.
Prohibida la reproducció total o parcial dels articles sense l'autorització escrita de la Fundació Claror.

"Les escoles han de considerar l'educació física i l'esport com a elements que fomenten el coneixement del propi cos i promocionen la salut"

"Caldria fer una 'escola de pares' per als qui projecten sobre els seus fills els valors de l'esport professional"

"L'Ajuntament té la idea d'organitzar un congrés per a l'educació física i l'esport a l'escola"

Com va començar a implicar-se en el món de la política?
Tot va començar a la universitat, a través dels comitès de curs i moviments cristians compromesos en el camp cívico-social i d’oposició al franquisme.

Fer política aleshores deuria ser una heroicitat?
No...hi havia gent que ho fèiem des de diversos llocs, en favor dels drets socials, o del teu país, o lluitant pel teu barri...hi havia molta gent lluitant, però no per això erem herois. Intentàvem defugir situacions de risc encara que anàvem a manifestacions, i una manifestació eren dos anys de presó, era una altra situació.

Ha conegut directament la lluita anti-franquista, la Transició i el naixement de la democràcia. Quin és el període que recorda amb més nostàlgia?
N'hi ha dos, i suposo que mai es repetiran. Un és el moment de la Transició política quan, entre tots, vam construir un espai polític on hi va cabre tothom, cosa que no és gens fàcil de fer. Vam tenir la sort de no buscar el que ens separava i buscar un règim de consens absolutament homologable al de qualsevol país de l’Europa democràtica. Això va ser molt interessant i molt apassionant. I d’altra banda, és clar, el període dels Jocs Olimpics de Barcelona. Un fet d’una altra dimensió, molt arrelat a la ciutat, però realment apassionant tant des del punt de vista personal com col.lectiu. Encara tinc sobre la taula un article del "Herald Tribune" en què explicava als organitzadors dels Jocs d’Atlanta (abans de la seva celebració), que si tenien dubtes d’organització s’inspiressin en Barcelona, que quatre anys després encara està recollint els rèdits d’aquell esdeveniment.

¿Esmenta la Transició i els Jocs Olímpics perquè han estat els dos moments en què la societat i els polítics han lluitat, de la mà i sens dubte, per un mateix objectiu?
Probablement sí, i m’agrada aquest elogi. A Barcelona es va aconseguir un grau de complicitat i proximitat molt elevada. Recordo una enquesta del diari "El Periódico" d’ara fa 10 anys, el 16 d’octubre de 1986, quan presentavem la candidatura de la ciutat, en què el 91 per cent dels barcelonins estaven a favor d’acollir els Jocs Olímpics. A la Transició democràtica també hi va haver aquesta sintonia entre les propostes dels polítics i els desitjos del poble.

Normalment es diu que els Jocs de Barcelona van ser un èxit per tres raons: la perfecció organitzativa, la participació dels ciutadans i l’èxit esportiu dels atletes espanyols. Afegiria alguna altre raó?
No, són les tres claus.

Els Jocs de Barcelona són irrepetibles?
Estic convençut, tot i que no hi han lleis escrites, per la generació actual dels ciutadans de Barcelona sí es irrepetible. Tenint en compte la universalitat dels Jocs, és molt difícil que tornin al menys en 50 anys. Després dels nostres Jocs moltes ciutats han descobert que organitzar uns Jocs és bon negoci.

Té possibilitats Sevilla?
Els hi desitgem el millor, però, potser el fet que Barcelona sigui tant recent els suposa una dificultat vista la lògica de distribució mundial. En tot cas, no s’han de desanimar i fa molt bé Sevilla de ser-hi present. I només això, ja li és positiu.

Barcelona, com a ciutat, com pot tornar a viure aquell ambient d’entusiasme social que va generar els Jocs?
Jo no sé si aquell ambient el podrem tornar a viure, ni sé si cal. Els ciutadans saben que hi ha moments excepcionals a la vida de les persones i de les ciutats. En què ens hem d’engrescar? Hi ha molts projectes per endavant. Un d’ells és la possibilitat que Barcelona pugui ser escollida capital cultural d’Europa, la qual cosa pot ser un gran projecte, tot i que no hem de pensar que seran els Jocs Olímpics bis. La Capitalitat Cultural seria un gran esdeveniment, es faria en estreta relació amb els ciutadans, però pensem que duraria un any, no quinze dies. No hi haurien cerimònies d’inauguració ni finals de 1.500 metres...Tot i així, el que hem de fer és aprofitar la maduresa guanyada amb els Jocs per superar els reptes de cada dia, per exemple, fer anar bé l’Esportiu Claror.

Com a regidor d'Educació, l'esport segueix jugant un paper cabdal en el seu projecte?
Sí. Catorze anys com a regidor d'esports, i amb la vivència directa dels Jocs, no passen en va. Em sento molt compromès amb l'esport de la meva ciutat i vull seguir cooperant. En aquest aspecte, i des de la meva responsabilitat actual, existeix avui tot el tema de l'educació física i l'esport a l'escola i, de comú acord amb el regidor d'esports, hem creat un grup de treball mixt per impusar-lo al màxim. Una de les propostes que llençarem a l'opinió pública, seguint una proposta feta pel propi alcalde, serà l'organització a Barcelona d'un «Congrés per a l'educació física i l'esport a l'escola» on hi hagi molta participació per part de totes les persones i entitats que treballen en aquest sector, per tal de saber com es pot enfocar millor l'educació física i l'esport a l'escola.

Quina importància hauria de tenir l'esport en el programa pedagògic d'una escola?
Jo crec que hauríem de parlar del binomi «l'educació física» i «l'esport» dins el programa educatiu. Amb la LOGSE guanya presència, deixa de ser una assignatura «maria» i té el nombre d'hores i l'especialització docent necessària perquè sigui una assignatura important, que es desenvolupi perfectament bé. És evident que cada assignatura és diferent, però crec que ara, des del punt de vista legal, curricular, i a nivell de professorat...ja no tenim excusa. Ara tenim una molt bona base jurídica i legal i ens queda fer realitat el desenvolupament de la llei a tots els nostres centres públics i privats. Que el claustre consideri en la seva dimensió justa l'educació física i l'esport com un a element de coneixement del propi cos, de promoció de la salut. I faig una crida als consells escolars, als professionals, als pares i als claustres perquè siguin responsables i estiguin a l'alçada de les circumstàncies. Tinc la impressió que a Barcelona, avui dia, a dos terceres parts dels centres, tant públics com privats, això s'està fent amb rigor. Tot i això encara queden assignatures pendents. A un 20 per cent de les escoles públiques de Barcelona encara no hi ha la dotació d'espai físic, d'instal.lació esportiva prou adequada perquè les classes d'educació física puguin fer-se amb el rigor que es mereixen. Són aquelles escoles antigues, situades als cascs vells dels antics municipis, i que es van construir responent uns altres models. No són pas les escoles construïdes en els últims 15 o 20 anys. Això ho sabem, i puc dir que tant l'Ajuntament com la Generalitat ens sentim responsables d'això i, per tant, hem de garantir que, en el marc de la pròpia escola o en una instal·lació esportiva municipal propera a l'escola, aquesta classe d'educació física podrà ser feta correctament i per un bon professional.

D'entre les qualificacions escolars d'un nen de 10 anys, quina nota cal valorar més, la de matemàtiques o la d'Educació física?
S'ha de fer una valoració integral de l'educació de les persones. Tot és important. Volem una educació del cos, en el seu aspecte físic i en el psíquic, i volem educar persones que comprenguin el món on viuen, que tinguin instruments tècnics-científics i culturals per poder-se relacionar amb les altres persones. Per tant, hem de fer un esforç per valorar-ho tot, cada cosa en la seva dimensió. I no només valorar les notes, sinó valorar globalment el grau de desenvolupament d'aquell noi o aquella noia.  I dit això, crec que és important que hi hagi un diàleg professors-pares i que hi hagi un bon entorn educatiu, i que tothom entengui que l'educació d'una persona va més enllà del que s'ensenya a l'escola i del que es valora amb unes notes.

Pensa que els pares acompleixen correctament la funció educativa que se'ls suposa?
Els pares fan el que poden...

Estic pensant en els comportaments que es veuen, de tant en tant, a certs partits de futbol o bàsquet infantil, amb pares que insulten els àrbitres, els entrenadors o fins i tot els nens de l'equip contrari...
Un dels perills és que els pares vulguin projectar en els seus fills allò que ells no han pogut fer: les seves il·lusions, somnis...tant si va bé com si no. Els pares que quan el fill té tres anys decideixen que el nen ha de tocar el piano sense més explicacions, i això no ha d'anar així. S'ha de tenir un diàleg amb el fill. Però això és fàcil de dir i després, si mires cas per cas, és fàcil d'entendre perquè aquell pare es comporta d'aquella manera i, entre cometes, no en sap més. En concret, és evident que sobre el sistema esportiu, i atès algun dels models exagerats de l'esport d'alt nivell, alguns pares els volen projectar en els seus fills de deu anys. És quan els pares esbronquen l'entrenador si el seu fill no juga, recorden la mare de l'àrbitre si no hi estan d'acord...volen que el seu nen guanyi com sigui i aquest és un mal model. Caldria fer, en aquest sentit, «escola de pares» per a tots aquells que no han descobert aquests valors de l'esport i que veuen com els seus fills, que s'estan formant amb l'esport, els exigeixen unes coses que no toquen.

La competició té la culpa d'aquests fets?
Jo no hi estic en contra de la lògica de l'esport de competició en l'infància i l'adolescència, però la competició ha de ser feta en un entorn educatiu. Tot i així, tampoc no hem d'idealitzar l'esport ni demanar-li més coses de les que demanem a altres sectors de la vida social.

Les deficiències educatives són culpables de la violència que envolta l'esport?
La violència i l'agressivitat formen part de la naturalesa humana, i no només es reflecteix en l'esport. També hi ha violència a la política, i al món dels negocis, i a les famílies...pel que fa a l'esport, insisteixo, el que hem d'evitar és d'introduir mimèticament els comportaments de l'esport d'alt nivell, on aprofitem per alleugerir-nos i fer allò que no faríem en cap altra context. I respecte a la violència física i l'agressió, a aquesta ni l'hem de comprendre ni l'hem de tolerar, l'hem de combatre.

REQUADRES

Currículum Vitae

"El Claror és un esportiu model"