Joan «Chichi» Creus, jugador
del TDK Manresa
La plenitud als 40
anys
Entrevista: Sergi Larripa
Fotos: David Fernández
© Fundació Claror.
Prohibida la reproducció total o parcial dels articles sense l'autorització escrita de
la Fundació Claror.
"El bàsquet europeu no s'equipararà a l'americà perquè la raça negra té, en aquest esport, molts avantatges"
"L'etapa que va dels 35 als 40 anys ha estat la més gratificant per a mi. Ja ho he demostrat tot i ara només jugo per a divertir-me"
"M'hagués agradat jugar més a la Selecció. Fa uns mesos el seleccionador em volia convocar, però s'ha de donar oportunitats als joves"
Cada minut que juga un senyor de Ripollet bat un nou rècord a la lliga espanyola de bàsquet (ACB) i a l’esport espanyol: en Joan «Chichi» Creus. L’home més veterà de l’esport professional espanyol que, acabats de fer els 40, segueix demostrant partit rera partit que l’esportista no té data de caducitat si a la seva qualitat tècnica hi afegeix la professionalitat, dedicació i modèstia de què fa gala l’actual capità del TDK Manresa. Fa pocs dies, en «Chichi» va començar a escriure amb un quatre els seus anys d’edat. La revista «Tot Claror» va voler passar una estona amb un dels esportistes més emblemàtics del nostre país. La nostra visita a la capital del Bages no va poder ser més profitosa.
Què pensa quan sent que
algú diu que vostè és una institució del bàsquet espanyol?
Jo ho relaciono molt amb el temps, els anys que fa que jugo. Fa 22 temporades que sóc a
primera divisió i, clar, el fet de dur-hi tants anys i mantenir el nivell és el que la
gent més valora. Això, d’altra banda, m’ha permès batre alguns rècords,
haver acumulat molts minuts a la lliga ACB, i tenir molt bones estadístiques.
De tota manera, la
figura de «Chichi» Creus transcendeix les estadístiques. A vostè se'l reconeix més
per l’actitud, per la professionalitat...que no pas per tenir aquest o aquell rècord
de la lliga.
Penso que tot va junt. Tot el que puguis imaginar de dedicació, hores d’entrenament,
treballar minuciosament, tot es resumeix en la quantitat d’anys que pugui durar la
carrera d’un professional.
Quan va començar,
s’imaginava que arribaria a jugar fins als quaranta anys, o més?
No, mai, mai...Ja des de petit mai no m’imaginava o pensava més enllà del
moment present en què em trobava. Només he pensat, a cada moment, en intentar ajudar
l’equip on jugava...jugar minuts, fer-me un lloc a l’equip, ser titular, però
mai pensant més lluny de la temporada en què em trobava. I d’aquesta manera, doncs,
mira...vas fent.
Suposo que allò
que més li hauran demanat és el secret per a mantenir-se en forma tants anys?
Sí, m’ho han preguntat moltes vegades. Jo crec que el secret rau en: primer,
ser el més normal possible en totes les teves facetes tant com a jugador com fora de la
pista. Tret això, penso que no hi ha cap més secret.
Què ha estat el
millor de la seva carrera?
És difícil saber què valores més de la teva carrera. Quant a forma de jugar,
n’estic gaudint molt més ara que no pas abans. L’etapa que va dels 35 als 40
anys ha estat la que més m’ha complagut, potser perquè m’he pres les coses
d’una altra manera. Quan vaig fer els 35 vaig dir-me allò de, «bé, tens 35 anys,
ja has fet i demostrat molt, i a partir d’ara el que has de fer és jugar per
divertir-te i perquè t’agrada».
Quina diferència
hi ha entre el Creus jove i el Creus d’aquesta darrera etapa, a partir dels 35 anys?
El cert és que ara, des que m’ho vaig prendre així, jugo molt més tranquil.
Potser jugo sense tanta explosibilitat com abans, sense tantes ganes (ganes vull dir a
nivell «d’entrega»)...ara jugo amb més fredor, amb més cap, i la cosa crec que em
va molt bé, no? Abans em recordo que jugava els partits sencers i em donava al cent per
cent des del minut 1 fins al minut 40, amb ganes sempre de fer coses noves, no
m’agradava perdre...acabava mort tots els partits. Allò va ser una etapa que la
recordo molt bona des del punt de vista «d’entrega», però aquesta etapa, que la
considero molt més relaxada, m’ha donat més èxits que no pas abans.
Li queda alguna
assignatura pendent al món del bàsquet?
Més o menys...no. M’hagués agradat estar més vegades a la selecció, a on
penso que hi he estat poc, però tampoc és una cosa que m’hagi tret el son. Quant a
assignatures pendents, més o menys al llarg de la teva carrera vas cobrint les diferents
etapes. I potser el que em faltava i vam aconseguir era un títol com la Copa del Rei que
vam guanyar l’any passat aquí a Manresa. Va ser una d’aquelles coses que no
t’esperes i et deixen molt satisfet.
Per cert, respecte
al tema de la Selecció, és cert que fa poc, amb 39 anys, ha estat a punt de tornar a la
Selecció?
Sí, sí, sí. He parlat amb el seleccionador i, bé, vam deixar les coses clares.
Ell estava interessat en convocar a un jugador amb experiència, però vaja...és també
una cosa arriscada, que entre cometes, no queda bé (convocar a la selecció a un home d
39 anys) i jo crec que hi ha bons jugadors joves, que necessiten jugar per arribar a ser
vàlids per a la selecció. És molt més positiu que jugui gent que en un futur pugui
pujar el bàsquet que no jugadors molt veterans.
Seria possible
veure encara, amb 40 anys, a Joan Creus a la Selecció?
No, ara ja no és possible. Per la meva part és ja una etapa acabada.
A la pista, als
vestidors...què pensa un jugador més gran que els seus entrenadors i que podria ser el
pare dels seus companys?
Jo m’ho miro a l’inrevés. Fora de la pista intento ser jove com ells,
adaptar-me. Home, hi ha coses que no m’hi puc adaptar. Si n'hi ha un que diu que li
agrada «Metallica» doncs, home, em costa acostumar-m’hi. Però, en línies generals
intento seguir el ritme d’ells. I pel que fa a l’entrenador no hi ha cap tipus
de problema. Si un entrenador fa bé la seva feina, porta els entrenaments ben
programats...l’edat no significa cap tipus de problema. En aquest sentit, jo sóc un
treballador que fa què li diuen, i ja està.
Pensa que el
bàsquet espanyol li ha fet justícia?
Per a mi, quant a la gent vinculada al bàsquet, sí que se m’ha fet
justícia. Pel públic en general potser no. No he estat mai un Indurain ni un Epi. No he
estat mai en una primera línia fixa. Potser fins a l’any passat, quan vam guanyar la
Copa del Rei, el gran públic no em va conèixer. Però, vaja, per a la gent que sempre ha
seguit el bàsquet, penso que sí se m’ha fet justícia.
Quina és la
millor anècdota de la seva vida esportiva?
Home, anècdotes n’he tingudes moltes al llarg de la meva carrera. Però no en
recordo cap d’especial que sobresurti.
Li molesta que li
preguntin quan es retirarà del basquet?
No, la veritat és que ja no em molesta perquè fa 10 anys, des que en tenia 30,
que m’estan fent la mateixa pregunta. Aleshores, sí que m’emprenyava que
m’ho preguntessin perquè no veia la retirada a prop. Des dels 34-35 anys és un tema
que tinc assimilat, i ara tinc la resposta totalment apresa, sempre dic el mateix: jo jugo
pensant només en la temporada present. I si jugues bé, et trobes físicament bé i a
l’equip on estàs li interessa, s’arriba a un acord i es continua. I així,
aniré fent.
En qualsevol cas,
el dia que es retiri, sigui als 45, als 50...seguirà vinculat al bàsquet?
Sí. M’agradaria fer alguna cosa relacionada amb el bàsquet.Si pogués
entrenar a un equip de la lliga ACB, millor, és el que m’agradaria més. Si no,
entrenaria nanos o faria alguna altra cosa. En qualsevol cas és fer alguna cosa a peu de
pista, no m’agradaria massa fer coses de despatx.
Per què el
bàsquet espanyol ha perdut pes els darrers anys?
Hi ha diverses raons. Potser el «boom» del bàsquet va ser massa «boom». Va
coincidir amb un moment en què el futbol estava molt baix. Ara passa a l'inrevés. El
futbol és molt amunt, i a un país on el futbol és l’esport número 1, evidentment
el bàsquet se’n resent. Després, a nivell de selecció, la cosa tampoc ha anat
gaire bé, i això afecta perquè la gent perd interès. Altres raons: han donat molts
partits per la tele, sobretot de la NBA, fet que subratlla, per la comparació, el baix
nivell del nostre bàsquet.
Per què
actualment costa tant que surtin joves Epis, joves Solozabals o joves Creus?
També hi ha diverses raons. Tingues en compte que del cinc inicial, tres places
estan ocupades per estrangers. Els clubs són sotmesos a molta pressió, i les dues places
que queden per a jugadors d’aquí, només s’atorguen a jugadors amb
experiència. És difícil donar una plaça a un jove, o que entri en la rotació de
canvis. Els entrenadors, en general, no s’arrisquen, i això provoca que fins i tot
jugadors contrastats i amb categoria es quedin sense equips. Hi ha la base, la idea, que a
un equip han de jugar tres nord-americans i dos qualsevols. I això fa que, sovint, veiem
jugar americans que no s’ho mereixen i altres que, en canvi, mereixen jugar, estan
perduts per lligues inferiors. Tot plegat fa que no vagi bé la cosa.
El bàsquet
europeu s’equipararà a l’americà algun dia?
No. És ja per una qüestió de raça. El bàsquet és un esport on la raça negra
té molts avantatges. I allà n’hi ha molts i molt bons jugadors de raça negra.
Tenen molt avantatge i, a partir d’aquí, és difícil pensar que ens hi poguem
igualar.
Què canviaria del
bàsquet actual?
En qüestió de regles de joc podríem canviar dues coses: una, rebaixar el temps
de possessió de la pilota, de 30 a 24 segons, per fer un bàsquet més dinàmic.
L’altre, que considero gairebé impossible d’aplicar, seria prohibir la defensa
zonal, tal i com fan a l’NBA. Penso que canviant aquestes dues regles, el gran
públic veuria un bàsquet més ràpid, amb marcadors més alts, i jugades més
espectaculars. Tot i això, he de dir que a mi m’agrada molt el bàsquet europeu: és
un bàsquet més tàctic, més cerebral...gairebé com una partida d’escacs.
I de l’esport
en general, què canviaria?
No canviaria gran cosa. Ens hem d’adaptar als temps que corren. I si hi ha
d’haver tant «marqueting», si les coses s’han de fer com es fan en bé de
l’esport, ja m’està bé. Fins i tot, la qüestió del fanatisme en
l’esport, penso que és lògic que existeixi i, en certa manera, li dóna salsa a
l’esport, tot i que hem d’evitar que es produeixin certes reaccions.
REQUADRES
