Araceli Segarra

L'única espanyola
que ha trepitjat el cim del mont Everest

© Fundació Claror.
Prohibida la reproducció total o parcial dels articles sense l'autorització escrita de la Fundació Claror.

"La mort em fa molta por, però penso que, reduint al màxim el marge de l'atzar, tinc molt poques possibilitats de morir a la muntanya"

"Personalment va ser més satisfactori fer el cim del Xixa Pangma l'any 92 que fer el cim de l'Everest"

"Per a mi, «el cim de l'Everest» no és un punt físic concret; per a mi «fer el cim» és el conjunt de totes les experiències que vam viure durant els dies anteriors i posteriors al veritable «cim»"

"No vull fer-me rica econòmicament, sinó senzillament guanyar-me la vida i passar-m'ho bé, i que la feina em permeti seguir dedicant temps a la muntanya"

Definir una persona en quatre línies és una de les coses més injustes que hi ha. L'Araceli Segarra, no només és l'única dona espanyola que ha fet el cim a l'Everest. Perquè com a alpinista hauriem de destacar també els seus èxits a tants altres cims del nostre planeta. Però és que l'Araceli no és nomès una alpinista. És una esportista integral...i encantadora. Una dona d'altura. "Passin i vegin".

Saps qui va escriure «Així va parlar Zaratrustra»?
Kafka?

No, va ser Niezschte.
Veus, què et deia...per què m'ho preguntes?

Tracta d'un home que puja al cim d'una muntanya per retrobar-se a si mateix i que, quan baixa, pregona la seva experiència intentant canviar el món. A tu què t'impulsa a pujar al cim d'una muntanya?
Uf! què m'impulsa?...no t'ho sabria dir. No és res en concret sinó un conjunt de coses. D'alguna manera ho portes a la sang. A mi m'agrada anar a la muntanya perquè hi ha tranquil·litat; no m'agraden les ciutats, hi ha molta gent. En el meu cas, la muntanya és, sobretot, el lloc on comparteixo experiències, on m'ho passo bé amb els amics...I és que, sense el grup de gent amb qui vaig, segurament no faria muntanya.

I per què l'Everest?
Hi ha molts tipus d'alpinistes i cadascun té les seves motivacions. En el nostre cas, quan vam plantejar-nos anar a l'Everest a la tardor del 95, el que ens atreia era fer la ruta nord. El cim només era la conseqüència: el que volíem era gaudir fent aquella ruta, aquells corredors, aquella inclinació, volíem un repte difícil...anar a l'Everest per anar no ens atreia. Buscàvem alguna cosa més.

En aquella ocasió no vau fer el cim, però tu vas fer-lo l'any passat. Has trobat ja tot el que buscabes a les muntanyes?
Home, no. Si deixés de cercar , la vida perdria bastant sentit. A mi m'agrada fer i buscar coses noves. Potser d'aquí a un temps deixo de fer muntanya perquè penso que ja ho he trobat tot, i me'n vaig a fer una altra cosa. Però de moment seguiré fent muntanya. Seguiré buscant no sé què, perquè, de fet, el dia que sàpiga què busco serà el dia que, probablement, ja ho hauré trobat.

Vaja que, tot i tocar el cim del món, no has tocat encara el cim de la teva vida?
Què dius home! (riu...)

La senyora Segarra no ha aconseguit el que la nena Araceli somniava?
No, no. Com que no sóc una senyora, sinó que encara sóc una nena...la resposta és «no».

Quins són els teus reptes de futur?
A mi realment m'agradaria trobar una feina on m'ho passés bé treballant. És difícil passar-s'ho bé treballant. Jo, per exemple, veig a artistes que s'ho passen pipa treballant dotze hores al dia, fan hores extres, i s'ho passen «teta»...i em fan enveja, no? El que busco bàsicament és això. No vull fer-me rica econòmicament, sinó senzillament guanyar-me la vida i passar-m'ho bé, i que la feina em permeti seguir dedicant temps a la muntanya.

Vols treballar en alguna cosa relacionada amb l'esport, o la fisioteràpia?
No, en principi no busco res relacionat amb l'esport. Respecte a la fisioteràpia, de moment em decanto per la part infantil, treballar amb nens amb discapacitats. Una feina que m'agrada però és bastant dura. I no sé si aquesta seria la feina on m'ho passés bé.

Com va néixer l'alpinista que portes dins?
Tot és una mica progressiu. Vas fican-te en aquest món a poc a poc. Després se't presenten certes oportunitats, i tu decideixes agafar-les o no, cosa que després condiciona el teu futur. I una d'elles va ser conèixer al Ferran, que és la persona que em va posar en contacte amb el grup que vam fer l'expedició del 92. Si no hagués entrat en aquest grup, probablement mai no m'hauria dedicat tant a fons a l'alpinisme. Penso que mai hauria pujat a l'Everest.

Has fet ja dos 8.000: t'agradaria fer-ne una col·lecció?
No, no, col·leccionar-los no. Passo d'anar a pels catorze «8.000» com fa altra gent. Però tampoc és una cosa que tingui planificada: com he dit abans, les oportunitats es presenten. Si em proposen fer un altre «8.000» i la idea em sedueix, ho faré. Jo continuaré fent muntanya, però puc passar-m'ho millor en cims més baixos i atractius que en un «8.000».

Va ser més satisfactori ascendir el Xixa Pangma Central l'any 92 que fer el cim a l'Everest l'any passat?
I tant! Mira, per a un alpinista, hi ha dos tipus de satisfacció. Pots estar satisfet per haver escalat amb un estil, una tècnica i una manera determinada. I l'escalada al Xixa Pangma correspondria a aquest cas. A més, erem un grup que, en aquell moment, va trencar molts esquemes: la mitjana d'edat era de 23 anys, un fet sense precedents tractant-se d'un «8.000» a l'Himalaia. Vam demostrar que, tot i la nostra joventut, erem capaços de fer el cim per una ruta molt difícil que ningú no havia repetit. Allò va ser molt satisfactori. Fer el cim a l'Everest, en canvi, va ser molt diferent. Vam fer la ruta de l'any 53, amb oxigen, amb portadors...Entre cometes podríem tenir l'excusa de dir que, si ho fèiem així, era per exigències de la filmació de la pel·lícula. I vaja, sempre és meritori fer el cim a l'Everest, i no vull ser hipòcrita, no és menyspreable haver fet el cim més alt del món però, per a mi, que m'agrada fer coses difícils, no és que sigui el motiu de la meva màxima satisfacció. Per això, encara em plantejo el dubte de si he fet el màxim...sí i no.

No et preguntaré què se sent al cim de l'Everest, però sí vull saber quina és la cançó que, en sentir-la, et fa reviure aquell moment?
Primer vull dir-te una cosa. Per a mi, «el cim de l'Everest» no és un punt físic concret; per a mi «fer el cim» és el conjunt de totes les experiències que vam viure durant els dies anteriors i posteriors al veritable «cim». Tota l'expedició, tots els dies...són el cim de l'Everest. Perquè a l'autèntic cim vam estar no més d'una hora, i només guardo quatre imatges fragmentades en la memòria. I el que em fa reviure els moments de l'expedició és la música, ben cert. I el que sí recordo perfectament és que la música em va ajudar molt a superar «La Vall del Silenci»: una conca molt llarga i dura quan, si fa sol i no bufa el vent, fa molta calor.

I quina música senties allà?
Portava sempre dues cintes de música: una era dels «Um-Pah-Pah» i l'altre dels «Waterboys». I el que sí puc dir-te és que, fa poc, vaig anar a entrenar a un «bulder» (escalada en roca) del Parc Güell amb la mateixa cinta dels «Waterboys». I la veritat és que, tot i ser físicament al Parc Güell, en realitat estava caminant per «La Vall del Silenci». Puc dir, per tant, que, el que em fa reviure allò del «cim de l'Everest» és la música dels «Waterboys».

Quan eres al cim, en algun moment vas sentir una lleugera sensació de decepció?
No, perquè ja sabia més o menys com era. Però el que sí em va decepcionar va ser no poder veure, des del cim, com era la cara nord (la cara per la qual havia intentat fer el cim a la tardor del 95). Em feia il·lusió veure-la, perquè és la cara que a mi m'agrada, però entre els núvols i un repetjó que hi havia, em vaig quedar amb les ganes.

Diuen que l'estat ecològic de l'Everest està cada cop més degradat. Quina lectura en tens d'aquest tema?
Des del punt de vista d'un alpinista està molt malament, però des del punt de vista d'una persona «normal», no està tant malament. No hem de ser exagerats en aquest sentit, perquè tampoc no hem de fer creure que la situació és catastròfica. Al camp base hi han deixalles, però ja les estan treient. També n'hi ha als campaments d'altura i, home, és trist. Que hi hagi brossa fins i tot allà on l'home gairebé no pot arribar....ho veus com a alpinista i penses que és una marraneria. Si ho veiés algu del carrer pensaria que no n'hi ha per tant, però per a nosaltres és bastant greu. El que sí és molt penós és l'estat del coll sud, on hi ha entre 1.400 i 1.600 ampolles d'oxigen. Però aquest és un problema amb solució: les ampolles són físicament tangibles, no és com el petroli al mar, i s'acabaran traient. En aquest sentit, està ajudant molt la nova llei segons la qual els alpinistes han de tornar amb les mateixes ampolles amb què han entrat. Nosaltres el que fèiem era pagar als portadors per treure les ampolles de la muntanya, fins i tot aquelles que no eren nostres.

Ets especialment ecologista?
No sóc extremista. No sóc ecologista radical. En aquest sentit sóc, bàsicament, una persona neta: detesto que la gent embruti, i m'emporto de la muntanya tot allò que porto. Penso que si he estat capaç de carregar-ho, he de ser capaç de baixar-ho, entre d'altres coses perquè tot pesa menys. En l'última expedició a l'Everest, quan vam deixar el camp base, vam dedicar un dia sencer a netejar la porqueria deixada per altres expedicions, cinc o sis sacs en total.

La setmana abans que fessis el cim van morir 17 alpinistes a l'Everest. Has viscut de prop la mort d'algun company a la muntanya. Quina relació té un alpinista amb la mort?
Jo crec que cadascú té una relació diferent. Jo tinc molta por, però penso que és la relació normal que pot tenir qualsevol persona.

Els alpinistes sou una mica com els toreros, toqueu la mort de més a prop, li feu un repte, no?
Sí, però aleshores intervé el factor cerebral. Quan era a l'Everest i vaig veure morir a tota aquella gent em va afectar perquè no m'agrada que la gent es mori a la muntanya. No m'agrada que ningú es mori en cap circumstància, però clar, si ets allà i els estas veient, encara et fa menys gràcia. Però d'altra banda penses, aquella gent per què s'ha mort? per causes incontrolables? o per causes que entren en el terreny de la lògica? I aquelles morts eren evitables: eren expedicions comercials, no eren experimentats a la muntanya, van fer cim massa tard, se'ls va fer fosc... I penso que jo, evitant totes aquestes circumstàncies, tinc un percentatge molt, molt petit de morir a la muntanya. Fent una comparació: una persona pot morir al semàfor d'una ciutat? Si el creues en vermell tens moltes més possibilitats que si el creues en verd. Ara, si el creues en verd i el semàfor et cau al cap, és un fet incontrolable; aquí està el teu petit percentatge. A la muntanya és una mica el mateix. I si la mort m'ha d'arribar per qüestions d'atzar, em pot arribar tant a la muntanya com a Barcelona.

Així, doncs, el millor alpinista és...
Qui sap prendre les millors decisions reduint al màxim el marge de l'atzar. En aquest sentit el millor alpinista, com diu la dita, no és el que més muntanyes puja, sinó quin de més muntanyes baixa: has fet tres cims, però has baixat de 15 muntanyes, formidable!

Vaja, com al món casteller, on té tant de mèrit descarregar com carregar un castell?
És clar. De fet, la part més difícil d'una ascensió és tot el descens; estàs més cansat, no estàs tant tens, tant atent...és el moment on hi ha més morts.

Què has après dels «sherpes» i la gent del Tibet en general durant el temps que has estat a l'Himalaia?
M'agrada molt el concepte que tenen de la vida, del temps, de la matèria...és completament diferent al nostre. És gent que, encara que visquin amb uns mitjans materials molt pobres, són feliços. Tenen una capacitat de creença que aquí no veus enlloc. Això els dóna capacitat de convicció per tot el que fan...viuen sense dubtes, viuen feliços. En canvi aquí no parem de fer-nos preguntes: Déu existeix o no? Què hi ha després de la mort?...aquesta gent no tenen tants dubtes i a mi em fa enveja veure algú que no perd el temps plantejant-se si és feliç o infeliç. Ells són pobres, però feliços amb les seves creences.

Per què series capaç de deixar-ho tot?
Deixar-ho tot per a mi seria deixar la muntanya i això mai, mai, penso deixar-ho perquè tot el que he fet en la meva vida està relacionat amb la muntanya. Si pogués l'únic que faria seria vitajar, anar a la muntanya...quan treballi no ho faré per a fer-me rica, sinó per a permetre'm el poder seguir anant a la muntanya. I quan dic «anar a la muntanya» no em refereixo al fet d'escalar les 24 hores; em refereixo a tot el que això suposa: conèixer altres cultures, menjar, nova gent, i compartir experiències amb els companys. I això, no ho deixaria mai. En el remot i suposat cas que algun dia em veiés obligada a fer-ho, hauria de ser per alguna persona a qui estimés molt, mai ho faria per raons econòmiques o materials.

REQUADRES

Currículum Vitae

"La dona comença a equiparar-se a l'home en l'esport perquè també ho fa en qüestions socials"

La pel·lícula s'estrenarà al febrer de l'any vinent

Preguntes molt personals...