Nino Buscató

El mite vivent del
bàsquet català

© Fundació Claror.
Prohibida la reproducció total o parcial dels articles sense l'autorització escrita de la Fundació Claror.

"El bàsquet no és tan maco com abans perquè s'atura molt. I això només ho pot canviar el reglament"

"Quan era jugador alternava el bàsquet amb l'ofici de forner... ara les coses han canviat tant..."

"No estic en contra del que guanyen els jugadors, però els clubs haurien de mesurar millor les seves inversions"

Ara fa 24 anys va tenir lloc a Barcelona el ja mític Eurobàsquet del 73. Un Campionat d'Europa que va estar marcat per dos fets: Espanya va aconseguir la medalla de plata, i Francesc "Nino" Buscató va culminar una de les més brillants trajectòries d'un esportista català. Ara que tornem a tenir el Campionat d'Europa a casa i que el bàsquet celebra el 75è.Aniversari a Catalunya, hem volgut parlar amb Nino Buscató. La seva nova vida, els records de la seva carrera i les diferències entre el bàsquet d'avui i el que ell va conèixer són dibuixats en aquestes pàgines per tot un mite.

A què es dedica Nino Buscató actualment?
Home, jo visc molt bé! el màxim que puc...Ja fa vint anys que treballo de professor a l'Institut Nacional d'Educació Física de Barcelona, i a més faig col-laboracions periodístiques a Ràdio Barcelona. És a dir, segueixo totalment lligat al món del bàsquet fent allò que més m'agrada...i sóc feliç.

És un dels pocs jugadors que, després de retirar-se del bàsquet actiu, segueix vivint relacionat al bàsquet. Mai s'ha plantejat canviar de vida?
Sí. Pensa que jo m'he dedicat tota la vida al bàsquet però, quan era jugador, alternaba el bàsquet amb el meu ofici. Jo era d'una família de forners i, com era freqüent en la majoria de jugadors, alternava el bàsquet amb la feina de casa meva. Vaig treballar durant 16 o 17 anys de forner. I quan va arribar l'hora de retirar-me em vaig plantejar si establir-me definitivament com a forner o continuar lligat al món del bàsquet...i vaig triar aquesta última opció perquè em permetia fer bàsquet de formació i, alhora, seguir establert a Barcelona.

Mite del bàsquet català?
Jo vaig tenir sort per partida doble. Primer, perquè els últims anys de la meva carrera, amb l'Europeu del 73, van coincidir amb un "boom" del bàsquet. I segon, perquè en els meus anys el Joventut era el gran rival del Real Madrid, i això va fer que a mi se'm pengés una mica l'etiqueta de "líder" del bàsquet català. D'alguna manera era el contra-pes de l'Emiliano en qüestions de lideratge. És potser per això que a mi se'm coneix més que a altres grans jugadors catalans, que han tingut tanta categoria com jo, o que fins i tot poden haver-me superat.

A vostè se'l va considerar el gran rival de l'Emiliano. I en canvi entre vostès sempre hi ha hagut una amistat que encara perdura. Això no és gaire habitual, oi?
Tenim una gran amistat. Vam coincidir molts anys a la selecció nacional fins que vam arribar a ser els dos veterans de l'equip. I, tot i que erem vistos com a grans rivals, vam saber mantenir sempre la nostra amistat.

Això demostra que l'UNESCO no va equivocar-se quan va atorgar-li el "Premi Fair-play" al joc net.
És un premi que van atorgar-me l'any 1970. Normalment ho donaven com a premi a un gest concret. I en el meu cas, el gest valorat va succeir a Madrid, en un partit contra el Real corresponent a un Torneig de Nadal. Era la final i el partit estava molt anivellat. Vaig iniciar un contra-atac amb la pilota controlada. Em perseguia Vicente Ramos (un gran amic amb qui compartia habitació a la selecció), i quan anava a fer bàsquet, vaig veure que en Vicente es torçava el peu i feia un gran crit de dolor. I en comptes de seguir corrent cap a la cistella vaig aturar-me perquè poguessin entrar les assistències. Va ser una cosa que em va sortir de la manera més natural. Però, de fet, i sent sincer, penso que em van donar aquell premi perquè, en aquell moment, encara no se li havia atorgat a cap representant del bàsquet.

És aquest premi el que més valora?
Avui és més bonic que en aquell moment. El valoro com un reconeixement a la meva trajactòria. Pensa que, com a jugador no van expulsar-me mai d'un camp. Van xiular-me una sola tècnica en tota la carrera, i sempre vaig portar-me bé amb els àrbitres. Jo, als àrbitres els discutia coses però mai els posava el públic en contra, i això sempre ho agraeixen.

Avui seria possible un gest com aquell?
L'esport ha canviat tant...tants milions, la televisió...tot està massa pressionat. És evident que és important guanyar, però s'hauria de valorar més les formes: si s'ha guanyat amb honestedat, si se sap guanyar, si se sap perdre...els qui hem fet esport ens agrada veure els partits d'una altra manera. A mí m'agrada veure que hi ha respecte entre els equips, que hi ha esportivitat, i que es valori l'esforç de tots els esportistes, encara que perdin. I això s'ha perdut bastant. Moltes coses de l'esport actual no em van.

Quines són les diferències bàsiques entre el bàsquet actual i el de la seva època?
Bàsicament n'hi ha dues. La primera és que l'aspecte físic ha millorat d'una manera gairebé inimaginable. I la segona, la importància que en el bàsquet actual tenen els conceptes defensius.

I les fitxes dels jugadors també han canviat molt. Quantes vegades ha lamentat no haver nascut quinze anys més tard?
Home, ja ho he pensat vegades, ja! Perquè penses, ostres tu, el que guanyen ara els jugadors! Però també hem de veure que la dedicació dels jugadors d'ara és del cent per cent. Cosa que a mi no m'agrada, eh! sempre he pensat que el bàsquet podria ser semi-professional, i que els jugadors, com en el meu cas, haurien de poder compaginar el bàsquet amb una altra cosa que li pugui servir per el dia de demà . I això penso que seria bo per al futur professional del jugador un cop es retira, i per la mateixa estabilitat psicològica del jugador en actiu que, si té alguna altra ocupació, pot treure's una mica la pressió que pateix al món del bàsquet.

Quina va ser la seva primera nòmina com a jugador professional?
Cinc mil pessetes anuals, per tota la temporada. Amb això ho dic tot.

Pensa que és excessiu el volum econòmic que mou el bàsquet actualment?
Crec que és desmesurat. Jo no estic en contra del que guanyen els jugadors, perquè ells no demanen res. Són els directius els qui posen els diners sobre la taula i fan l'oferta. Els jugadors el que han de fer és agafar què els ofereixen. Ara bé, penso que els clubs de bàsquet estaven desmesurats quant a les inversions que feien. Ara sembla que estan normalitzant la situació i comencen a portar la comptabilitat millor del que la portaven.

I és que, tot i el bon nivell esportiu del bàsquet català, la majoria de clubs pateixen greus problemes econòmics.
La veritat és que si em demanes el nom d'un club que hagi tancat els números bé les últimes deu temporades, no sabria quin dir-te. Sembla que el TDK Manresa és l'únic club que ha gastat segons què ha ingressat i ha fet moltes coses bones. El Joventut, un club històric que vam crear entre tots, i que tenia un gran patrimoni, ha estirat més el braç que la màniga i ha passat grans problemes econòmics. I del Barcelona més val que no en parlem: és un club de futbol que fa bàsquet i té unes possibilitats incomparables.

També és un fet que el bàsquet ha perdut audiència i espectadors els últims anys. No pensa que la crisi econòmica també ha estat provocada per una crisi esportiva?
Hi ha moltes causes. A les escoles, quinze anys enrera, el bàsquet era l'esport rei, i ara ja no és així. Qué passa? Que la societat evoluciona i multiplica l'oferta a la canalla. Que ha augmentat el nombre de famílies que surten els caps de setmana (fet que impedeix als nens participar en partits de bàsquet), etc. i això només a nivell escolar. I si sumes la quantitat de petites coses com aquesta...Déu meu Senyor!

I els partits d'avui són més avorrits que els de fa 15 anys?
El bàsquet no és tan maco com abans perquè s'atura molt. No hi ha ritme. I això només ho pot canviar el reglament. Els entrenadors no tenen la culpa: ells, com a professionals, només busquen guanyar. L'arrel del problema està en el reglament. No ha evolucionat. I un altre gran problema: les millors figures europees juguen als Estats Units.

Què canviaria del reglament?
Penalitzaria més les faltes personals. Si no n'hi haguessin tantes no s'aturaria tant el joc, hi hauria més ritme i més espectacle. Hi ha una cosa, per exemple, que fa rendible fer faltes: l'equip que les comet sap que només pot encaixar, com a màxim, dos punts, i no tres. No lliga. Ens podríem estendre cinc hores amb exemples com aquest. El que està clar és que el reglament ha d'evolucionar.

S'han perdut els jugadors creatius?
Sí. Perquè, al primar els resultats, els entrenadors busquen jugadors que ataquin però, sobretot, que defensin molt bé. La força física s'ha imposat a la creativitat. I els àrbitres, el reglament, tampoc protegeixen prou els jugadors creatius. Jo acuso el reglament. I acuso que la gent que fa les regles no demani l'opinió dels entrenadors i jugadors.

En resum, com definiria la situació del bàsquet català?
El bàsquet català està a bon nivell. El Barça, el Joventut i el TDK Manresa, ho demostren amb els seus resultats. El que passa és que no hi ha ídols. Les figures actualment són jugadors estrangers, i els jugadors estrangers no arrelen gaire entre l'afició perquè duren pocs anys als seus clubs. És evident que a Catalunya tenim grans jugadors de bàsquet, però ídols, no n'hi han actualment. I veurem què passa ara que tots els europeus, fins i tot els no comunitaris, seran considerats no estrangers.

REQUADRES

Currículum Vitae

"Mai vaig voler fitxar pel Madrid"

Preguntes molt personals...