El proper 22 de desembre tindràs el teu homenatge. Quanta gent encara et pregunta quan et recuperaràs de la lesió i reapareixeràs a les pistes de bàsquet?
Poca, poca. Normalment la gent em pregunta com em va la nova vida. Hi ha gent que em diu que ja era hora que m’hagués retirat, molta més gent em diu que ho he fet massa d’hora.

Però la gent ja té assumit que t’has retirat, o no?
La gent del meu voltant sí.

I tu?
Sí, jo també, jo també.

Ha estat més dur del que et pensaves, o no?
Ha estat dur, però també era conscient que els jugadors de bàsquet, igual que comencem, acabem. Així que s’ha de ser realista. Havia d’agafar-m’ho bé, i m’ho he agafat bastant bé. Cada jugador s’ho deu prendre de manera diferent. Depèn de moltes circumstàncies, de la teva manera de ser, del que et diu el teu ego, de l'important que et creguis, de si trobes o no a faltar la fama...de moltes coses. Suposo que en funció de la persona, és més dur o menys dur.

En el teu cas la decisió va arribar abans del que preveies?
En principi, sí. Jo tenia contracte fins a l’any que ve, però el malament que ho vaig passar l’any passat per culpa de les lesions va incitar-me a pensar que hauria estat molt maco no retirar-se, però era més maco retirar-se perquè realment ho estava passant fatal.

Què és el que més trobes a faltar?
Home, trobes a faltar coses bones i coses dolen-tes.Coses bones, per exemple, la síndrome de la competició. La vida estressada que portava: entrenar, viatjar...era una vida molt excitant quant a pressió, sentiments, tensió, relaxació...Tots aquests sentiments que comportava el fet de jugar un partit cada tres dies, ara ja no els tinc.

I què has guanyat, a canvi?
Passar el cap de setmana amb els meus fills...d’alguna manera me n'he adonat que no tot s’acaba en el bàsquet. Hi han altres coses que no me n’havia adonat que hi eren. Ara em passo hores donant cops a les pilotes de golf, marxo els divendres a la muntanya...i a més, també vinc a veure els partits de la Penya!

I com es veuen els partits des de la grada. Has assumit ja el paper d’aficionat?
No, no. Home, jo he estat 20 anys jugador de bàsquet i només porto quatre mesos retirat. Encara ho veig molt sota el prisma del jugador. Xiular potser me n’agafaran ganes d’aquí a vint anys però, de moment, encara em poso molt a la pell dels jugadors. Sé el difícil que és encara que, des de la grada, es vegi tot molt més fàcil.

Ara fas tasques de comentarista radiofònic, ets columnista a un diari...d’alguna manera segueixes lligat al món del bàsquet. T’has plantejat alguna vegada ser entrenador?
No, entrenador, en principi, no. Ara, de moment vull fer coses que em facin il·lusió. Com dius, sóc comentarista a Catalunya Ràdio, tinc una pàgina a El Mundo Deportivo els dissabtes, però entrenador...no. Veig el bàsquet des d’una altra vessant. Penso que a la vida s’han d’obrir i tancar etapes. Jo he tancat una etapa, i ara intento obrir-ne una altra que em faci il·lusió.

D’altra banda, ja abans de retirar-te com a jugador vas obrir-te uns altres camins. Ets co-propietari d’un restaurant, el "Tony Roma’s". Com prova això de ser empresari?
Bé, home. La vida del jugador de bàsquet és relativament curta i, el que no puc pretendre és llevar-me al matí i rascar-me la panxa, no? Al teu cap hi ha d’haver la idea de ser productiu, encara que no em refereixo únicament a la idea de guanyar diners. Hi ha gent que pensa que en aquesta vida només hem de guanyar diners. Jo no estic d’acord amb això. Al contrari, penso que si a mi m’agradés col·leccionar trens en miniatura i pogués passar-me hores fent-ho, ja m’estaria bé. Es tracte de fer coses, llevar-me al matí i tenir al·licients. Sobre el tema del restaurant, bé, no me’n cuido directament. El porto juntament amb altres persones a que coneixia. Se’ns va presentar l'oportunitat i vam tenir ganes de tirar-la endavant.

El teu és un cas exemplar quant a enfocament de la retirada. Fas moltes coses i al teu gust. Abans, la retirada d’un esportista podia ser un autèntic drama personal. És que els esportistes d’ara esteu més conscienciats? Teniu més oportunitats que els d’abans?
No, no crec que sigui això. També ara hi ha casos d’esportistes que ho passen malament quan es retiren. Penso, sincerament, que la clau és ser sensat. Has de pensar que no tota la vida estaràs ingressant com quan jugues. Un esportista sempre ha de pensar en el dia de demà, i en què no podrà portar el tren de vida que portava.

El teu currículum diu que els teus hobbies són la informàtica i la jardineria. És cert?
No, no. Allò de la jardineria va de conya. No tinc ni idea de jardineria. És una broma que vaig fer. I d’informàtica...tinc ordinador, estic connectat a internet però, vaja, sé el mínim.

En què ha canviat Jordi Villacampa els darrers quinze anys?
A part de les diferències lògiques que comporta créixer, no crec que hagi canviat gaire. Potser puc dir-te que ara sóc més obert, ja que abans era més tímid. La fama i la popularitat, o la mitja fama i la mitja popularitat que hagi pogut tenir, m’ha permès conèixer i relacionar-me amb moltes persones, i això, possiblement, m’ha ajudat a obrir el meu caràcter. Jo crec que, en tot cas, he canviat, però sabent-ho portar bé.

El que sí ha evolucionat realment molt els últims quinze anys és el bàsquet com a esport. Fa quinze anys ni tan sols existia la línia de tres punts.
Sí, sí. És un canvi que ha afectat plenament la meva etapa com a jugador. Jo vaig començar quan s'iniciava el "boom", ni tan sols hi havia la línia de tres punts. El bàsquet espanyol va créixer a mida que la selecció aconseguia bons resultats fins a arribar al cim que van suposar els Jocs de Los Ángeles. A partir d'allà, de mica en mica ha anat baixant. Per nosaltres els millors anys van ser quan vam fer allò que no havia fet mai ningú: trencar l'hegemonia del Barça i el Madrid guanyant dues lligues consecutives. A més, vam guanyar la Copa d'Europa.

Penses que l'actual sobre-saturació de futbol que hi ha a la tele pot acabar perjudicant-lo i fer rebifar el bàsquet?
No, penso que el futbol i el bàsquet no tenen perquè ser competència, han de anar per camins separats. Jo, per exemple, veig partits de bàsquet i partits de futbol. M'agraden els dos esports. Hi ha diverses ofertes i has d'agafar la que més t'agradi.

Què és el més maco que t'ha passat en aquests últims 15 anys?
Com a jugador, el fet d'aconseguir triomfs. Quan guanyes coses és quan millor t'ho passes i més ho recordes. La primera lliga catalana que vam guanyar, la primera lliga, la primera i única Copa d'Europa...

Ara, amb la distància, com recordes la decisió d'Antonio Diaz Miguel, que et deixava fora de la competició de Los Ángeles'84. Ha estat una espina clavada?
La tinc curada aquella espina. No sóc rencorós. En aquell moment, quan m'ho va dir i, fins i tot, dos o tres mesos després, vaig estar molt malament, però allò em va servir per lluitar més, per entrenar més hores. L'any següent vaig entrar a la Selecció en un moment que era molt difícil fer-ho.

Potser el millor d'aquell episodi va ser el consens generalitzat que hi havia en considerar aquella decisió de Diaz Miguel com una errada?
Sí, segurament.

Què fa més mal en la carrera d'un esportista: una lesió, perdre la final de la Copa d'Europa en l'últim segon...
Depèn de la lesió.... però si no és molt greu, sens dubte fa més mal perdre la final de la Copa d'Europa a l'últim segon. Nosaltres hem viscut les dues cares, perdre'n una per un punt a l'últim segon i també guanyar-ne una també per un punt i gairebé a l'últim segon. Són estats d'ànim totalment diferents.

Què recordes de la Copa d'Europa que vau guanyar?
Al principi, estàvem molt més tranquils que la primera que vam jugar. No sé si perquè no anàvem tant de favorits o perquè els altres equips eren molt bons. Recordo, però, molta tensió. Són partits que duren 40 minuts però dels quals se'n parla 20 dies abans, no deixes de pensar en aquell partit i quan surts a jugar deixes anar tot allò que has acumulat. Pot sortir bé o malament. I va sortir bé.

El fet que sigui el Joventut de Badalona l'únic equip català que ha guanyat la Copa d'Europa fa justícia al que és la història del Joventut de Badalona?
Fa justícia perquè té molt de mèrit arribar-hi, però després cal guanyar-la. No només és arribar a disputar-la sinó que s'ha de guanyar. És el que se'ns deia quan érem joves, que ens consideraven un equip perdedor perquè no guanyàvem totes les finals que jugàvem...al final crec que la història posa a cadascú al seu lloc. Avui en dia encara és d'hora, però el temps farà justícia a aquest equip del Joventut, un equip que ha guanyat tants títols en 4 anys... la Penya trigarà molts anys a fer-ho una altra vegada.

Com analista de bàsquet i ex-jugador, com t'expliques que un club com el Barça hagi arribat tantes vegades a la final de la Copa d'Europa i no l'hagi guanyada mai?
Suposo que per la pressió que existeix en la Copa d'Europa, i la que ells tenen precissament pel fet d'haver perdut vàries finals. Quan nosaltres vam perdre d'un punt ens pensàvem que no la guanyaríem mai més. El camí per arribar-hi és difícil i quan la perds dóna una sensació d'impotència, de desconfiança... La sort, l'encert d'aquell dia també compta, però en el cas del Barça crec que, en un tant per cent molt elevat, es tracta d'una qüestió psicològica.

Parlant del Barça. Quantes vegades t'ha temptat el Barça per fitxar pel club blaugrana?
Poques.

Però realment va arribar a existir alguna vegada la possibilitat que fitxessis pel Barça?
Sí.

I per què no vas acabar fitxant?
Perquè realment sempre arribava abans l'acord de renovació amb la Penya que l'acord de fitxatge amb el Barça. I la raó era econòmica en el sentit que jo al Barça no estava disposat a anar-hi cobrant el mateix que a la Penya. A igualtat econòmica preferia quedar-me a la Penya. I al final vaig decidir quedar-me a la Penya, fins i tot, guanyant menys diners.

Va haver-hi un moment que la rivalitat entre Barça i la Penya era tant forta que, fins i tot, semblava obligat que els jugadors d'un i altre equip no canviessin de club. Fer-ho era gairebé un sacrilegi. Tot i així van donar-se els casos de Montero, Ferran, Crespo, Jofresa...tu, com a jugador, com vas veure la polèmica generada per aquells casos?
Jo ho vaig entendre des del punt de vista del jugador, no com aficionat. En el cas del Montero, per exemple, ell m'ho va comentar abans de fitxar pel Barça. Em va demanar l'opinió i li vaig dir que fes el que, des del punt de vista professional, més li interessés. Així que, quan va fitxar pel Barça jo ho vaig entendre molt bé, ningú li va retreure mai que marxés, si ell creia que era el millor per a ell...

Com veus la rivalitat entre tots dos clubs?
Jo la veig bé, sempre que es porti pels conductes bons, està bé que hi hagi rivalitat. Això fa que es parli del bàsquet, i crea afició.

La rivalitat fa que cada afició busqui el seu estandart. A tu tota la vida se t'ha comparat amb l'Epi. Com ho portaves això?
Era difícil la comparació, no pel fet que fos l'Epi, sinó per on jugava l'Epi. El Barça té una altra dimensió. Els dilluns quan llegia la crònica dels partits a qualsevol diari, encara que juguéssim la mateixa competició, la crònica de la Penya era de mitja pàgina i la del Barça d'una pàgina sencera. Tot i així ho he sabut portar bé, i la meva relació amb l'Epi és bona. Quan jugàvem ens pegàvem tot el que podíem, però a l'endemà dormíem junts a l'habitació quan anàvem a la Selecció.

És fàcil en el món del bàsquet fer amistats?
Sí, sí. Amics en tinc pocs però coneguts en tinc molts. Hi ha bona relació.

De qui sembla que ets bon amic és d'en Hristo Stoichkov. Es fa difícil veure la compatibilitat entre els dos caràcters.
No, no. El Hristo fora de la pista és un tio molt maco. Dintre del camp no m'hi poso perquè es transforma però és un tio molt planer i molt maco.

Suposo que vindrà al teu homenatge. Què esperes d'aquell dia?
Sí, sí, suposo que sí que vindrà. Però de l'homenatge no et puc dir gaire coses, perquè tampoc m'informen a mi. Ho prepara una altra gent i en teoria per a mi ha de ser una sorpresa. L'única cosa que suposo és que serà un dia emotiu, de reconeixements...

Ja que no podem parlar de l'homenatge què li demanes als Reis?
Als Reis! ja els puc demanar el que vulgui que sempre em porten carbó... no, que portin el que vulguin. Ells saben com em porto perquè em miren cada dia.

A més poden seguir-te llegint la premsa.
Això, ja saben com em porto, que em portin el que vulguin.