Ladislao Kubala Stecz va néixer a Budapest el 10 de juny de 1927 al si d'una família humil. Ja de ben petit va destacar com a esportista, potser influït pel seu pare, que havia arribat a ser futbolista internacional.
Des de petit, fer esport ha estat la meva més gran satisfacció. Jo de petit era pobre. El pare era paleta i la mare treballava en una fàbrica de cartrons; no els veia mai fins a la nit. Així que jo, quan sortia de l’escola, em passava la tarda entrenant. El fet que el meu pare fos futbolista va inculcar-me el gust pel futbol. Tot i així, de petit, també vaig dedicar-me a la boxa, ja que a Hongria era un esport molt popular. Però els meus entrenadors de boxa em van dir que tenia els braços massa curts per a ser boxador i que quan fos gran els rivals sempre em guanyarien. Van dir-me que tenia més qualitat de futbolista que de boxador.

I no es van equivocar.
Suposo que tenien raó, perquè amb 15 anys vaig debutar amb el Ganz a la primera divisió hongaresa de futbol. Després vaig jugar al Ferencvaros i als 17 vaig debutar a la selecció d’Hongria. Quan va morir el pare vaig marxar amb la meva "mama" a Txecoslovàquia l’any 1946, i em van dir que havia de jugar amb la selecció de Txecoslovàquia perquè els meus pares eren tots dos d'allà.

Va estar un any a Txecoslovàquia, jugant a Bratislava. Allà es va casar, però després va acceptar una oferta per tornar a Hongria, per jugar al Vasas. I allò el va dur, a principis de 1948, a viure un dels moments més trascendents de la seva vida. Va decidir escapar-se de l'Hongria comunista i fugir a Occident. Per què va fer-ho?
Perquè volia ser professional del futbol. A més, en aquells moments les autoritats hongareses volien que els futbolistes internacionals féssim propaganda política del règim. Jo vaig dir que no era polític, que era esportista. El meu pare sempre m’havia inculcat la idea que mai barregés l’esport i la política. Em deia: "Tú has de ser un home sa, fes esport, que amb això la teva ment i el teu físic sempre respondran bé, fes les coses correctament, respecta les persones..." Eren anys de problemes, però no vaig voler entrar mai en política. La meva única il·lusió era fer esport i quan vaig veure la possibilitat d’escapar-me vaig decidir arriscar-me.

I es va jugar la vida?
Sí, sí, perquè en aquella època, quan una persona creuava la frontera sense autorització, la mataven. No hi havia judicis, et mataven i punt. Vaig escapar-me d’Hongria creuant la frontera vestit de militar. Una persona que anava vestida de militar es respectava i no li demanaven documentació. I així va succeir.

Va fugir en un camió amb matrícula soviètica?
Sí, sí, és clar. Ells eren els amos de mig Europa. Vam passar d’Hongria a Àustria, on automàticament vam treure’ns la roba i ens vam dirigir a l’ambaixada de l’ONU. Allà ens van fitxar, ens van demanar el nom i ens van donar una documentació.

Va ser la decisió més important de la seva vida?
Home, no sé si la més important però sí la més perillosa. Era important prendre una decisió. No sé si vaig ser beneit o valent, el cas és que vaig prendre una determinació i vaig tenir sort.

I després va anar a jugar futbol a Itàlia i va acabar en un camp de concentració?
Vaig marxar a Itàlia per intentar jugar al futbol, ja que existia interès per part de la Juventus i del Torino. Però no vaig poder fitxar perquè estava sancionat per la FIFA per haver marxat d'Hongria sense permís. I sí, vaig estar en un camp de concentració de refugiats.

Com recorda aquells dies al camp de concentració?
Home: fatal, desastrós. La dona i el fill estaven a Txecoslovàquia. Jo, sol al camp de concentració esperant i mirant de trobar una solució a la situació. Al camp de concentració, a Roma, manaven els nord-americans, i havies d’esperar que decidissin sobre tu: on et portaven , a quina ciutat, a quina nació...Vivíem com els militars, havíem de fer cua per recollir el menjar...

I una vegada més el futbol el va salvar de la situació.
Sí, jo entrenava, jugava a futbol al camp de concentració. Van veure’m entrenar i va venir el president d’un equip molt petit, el Pro-Patria, per treure’m d'allà. Era un home molt ric, va dur-me a casa seva, va recollir la meva dona i el meu fill de Txecoslovàquia i ens va reunir a Itàlia.

Mentre jugava amb el Pro-Patria, el Torino va voler fitxar-lo. Al final, per sort, no va fer-ho i va salvar-se del tràgic accident de Superga.
Sí, sí. El Torino va voler fitxar-me. Vaig arribar a comprometre’m amb el president i el secretari del club italià, i fins i tot em disposava a fer una gira amb ells per Portugal. Estava a punt de pujar a l'avió que els portava a Lisboa quan, al mateix aeroport, el president del Torino va comunicar-me que no viatgés, ja que no havia arribat el permís de la FIFA. I va ser una sort. Déu va voler que no viatgés amb ells. Van marxar a Lisboa i ja no van tornar. L'avió es va estavellar a Superga i va morir gairebé tota la plantilla de l'equip.

Poc després va aparèixer el Barça a la seva vida?
A Itàlia vam formar un equip de refugiats amb el nom d’Hongaria, entrenat pel meu cunyat Fernando Daucik. Amb aquest equip vam venir a Espanya, on vam jugar precisament contra la selecció espanyola que aniria al campionat del món del Brasil de l’any 50. Anàvem destacant, vam jugar contra el Madrid, contra..., no ho sé, cinc o sis equips, fins que Pepe Samitier va voler fitxar-me pel Barça.

Com recorda aquella situació?
Samitier va preguntar-me: "Com està la teva situació?" Jo vaig dir-li que estava desqualificat. Em va dir: "No et preocupis que nosaltres ho solucionarem". El Pepe va fer-me signar un document en què em comprometia amb el Barça, i al cap d’un any havia solucionat els meus problemes i ja estava jugant amb la samarreta del Barça.

I amb la seva arribada, el Barça va formar l’equip més important de la seva història fins als anys 90. Com recorda aquella època?
La recordo amb molt agrat. Després d’un camp de concentració a Itàlia, vaig trobar-me a Barcelona, al Barcelona i amb uns companys excel·lents, la majoria dels quals eren internacionals que van jugar el Campionat del Món del Brasil de l’any 50: Ramallets, Calvet, José i Mariano Gonzalvo, Basora, César...,eren molt bons.

Aquell Barça, que va deixar petit el camp de Les Corts, era el millor equip del món?
No, això mai no es pot dir. Un equip de futbol no és com un atleta que pots situar en un rànquing. Al futbol va per gustos. A mi m’agrada una forma de jugar i a tu te'n pot agradar una altra. Ara, mirant una mica els resultats, doncs bé, vam guanyar la Lliga, la Copa, la Copa de Fires, la Copa Llatina..., en fi, no ho feiem malament.

Al museu del Barça hi ha una vitrina amb les mítiques "Cinc Copes" que van guanyar l’any 52. Kubala va jugar amb el Barça 442 partits entre 1951 i 1962, i va marcar 354 gols. Va aconseguir 11 títols. L’única assignatura pendent va ser la Copa d’Europa, aquella final de l’any 61 contra el Benfica?
Sí, vam perdre 3 a 2. Jo vaig tirar dues pilotes al pal... Però, en fi, ja podem parlar de mala sort. La història, per desgràcia, només diu que van guanyar ells per 3 a 2. És una llàstima, però és així.

En aquella època com es vivia la rivalitat amb el Real Madrid?
Com sempre. Nosaltres els volíem superar, ells ens volien superar a nosaltres. Hi havia rivalitat, però sempre amb esportivitat i amb mutu respecte. Sabíem que eren adversaris perillosos, al terreny de joc érem adversaris, no enemics, i fora del camp érem amics.

Què hauria estat del Barça amb Kubala i Di Stéfano junts?
Home, no ho sé. Jo vaig fer tot el possible perquè pogués jugar amb nosaltres, però no va poder ser. Vam haver de ser adversaris sobre el terreny de joc, i grans amics fora. Una gran amistat que encara mantenim avui dia. Fixi's: quan Alfredo Di Stéfano va arribar a Espanya l’any 52 va estar sis mesos vivint a casa meva, jo volia que jugués amb nosaltres al Barça. Ell estava sancionat perquè també havia marxat del seu país sense autorització i estava desqualificat. Però no sé què va passar que el Madrid va ser més hàbil i se’l va emportar. En Pepe Samitier crec que ja no treballava al Barça i el Madrid, no sé com, el va aconseguir.

Manté l'amistat amb Di Stéfano, i també amb els seus companys del Barça, als quals veu sovint, oi?
Dos van morir, César i Moreno, però amb els altres mantinc l’amistat i dinem junts cada divendres. El problema és que els companys de la meva època, Ramallets, Velasco, Calvet, Biosca, Seguer, Segarra, Basora, Manchon (els diu tots de "carrerilla") ja no poden entrenar-se amb mi. No tenen les condicions físiques o la il·lusió de fer-ho cada dia.

Vostè com es definiria com a futbolista? Com explicaria a un jove qui era Kubala?
Això no ho puc dir jo. L’únic que puc dir és que era un jove amb molta il·lusió, amb molt respecte pels adversaris i molt carinyo i afecte pels companys. Perquè sabia que el futbol és cosa d’onze, no d’un. Jo sabia, quan feia un gol, que l’havia fet gràcies a un company que havia robat la pilota i a un altre que m’havia fet la passada. No feia mai pallassades (fa el gest d’aixecar-se la samarreta que actualment fan tants jugadors).

Ha canviat molt el futbol, oi?
És diferent, és un altre món. No és que hagi canviat el futbol; hi ha una altra manera de viure. Això es veu a tot arreu, a un restaurant, per exemple, on la gent crida per parlar. I això no ho puc entendre. Si jo parlo amb vostè, parlo amb vostè perquè vostè m’entengui, no perquè també em sentin a la desena taula; s'hauria de parlar més discretament, amb educació. Quan jo vaig ser internacional amb 17 anys, la majoria dels meus companys tenien entre 30 i 34 anys, i jo no m’atrevia a tutejar-los. Ells em deien: "eh, tu, tio, passa'm la pilota!". Jo els responia: "Sí, com vostè digui". Avui dia això ja no existeix. És clar que tutejant també pots parlar amb respecte, però hi ha altres coses, el to de veu, els gestos que es veuen...abans això no succeïa.

Què és el que més li agrada del futbol actual?
La preparació física, que ha progressat molt. Ara hi ha especialistes dedicats només a la preparació física que analitzen les característiques de cada jugador per tal de treure-li el màxim rendiment. Treballen molt la potència, la velocitat, la flexibilitat. Aquestes coses abans no es tenien en compte.

Quan es parla dels millors jugadors del món, s’acostuma a esmentar Pelé, Di Stéfano, Cruyff, Maradona...Qui ha estat per a vostè el millor jugador del món?
Tinc admiració pels quatre jugadors que ha citat, perquè, a més, he jugat amb ells. Però, per a mi, el futbolista més gran va ser un austríac de nacionalitat txecoslovaca anomenat Pepic Bican. Encara viu, té 89 anys. Jo vaig jugar amb ell a la selecció txecoslovaca quan era molt jove, i em va ajudar moltíssim. Fixi’s, és una bestiesa, però em fa gràcia recordar-ho. Era tartamut, i un dia em va dir: "Escolta, nen, si em pagues el dinar, avui marcaràs un gol" (Kubala diu aquesta frase imitant Bican, com si tartamudegés). Vaig dir-li: "No es preocupi, el convido encantat perquè soc feliç de jugar amb vostè". I als últims minuts del partit, en una fenomenal jugada, va fer-me una passada perquè marqués jo el gol. Era un monstre, un fenomenal jugador i una fenomenal persona. Si vostè pregunta per ell a Txecoslovàquia o a Àustria li diran que ha estat el més gran futbolista que han conegut.

A part de Bican, sent admiració especial per algun altre futbolista?
El gust ja sap que és molt personal, però, quant a admiració, jo admiro per sobre de tot els futbolistes que vaig tenir com a companys, que eren tots molt bons. A més, ja sap que el futbol és un joc d’equip, i sense els companys jo no hauria aconseguit res.

Què pensa quan veu que avui dia un club paga quatre o cinc mil milions per jugadors com Ronaldo?
Què n'opino? Que ha canviat molt el futbol! I suposo que està bé que es pagui això, perquè els homes que porten l’economia són homes preparats i intel·ligents. I no els tinc enveja. Jo, a la meva època, vaig venir a jugar al Barça cobrant 8.000 pessetes mensuals sense fitxa. I estava molt bé. Podíem viure perfectament. Per guanyar no me’n recordo si cobràvem 500 pessetes per partit. Avui és un altre món.

Després de retirar-se com a jugador del Barça l'any 61 va viure la seva primera època com a entrenador blaugrana. El van cessar l'any 63 i va voler tornar a jugar al futbol. I va fitxar per l’Espanyol, fet que li va suposar no poques crítiques...
Sí, però era normal. Jo tenia 36 anys, i com a esportista ja no servia per jugar al Barcelona. Anar a l’Espanyol va ser per mi molt important perquè em va permetre seguir jugant al futbol sense moure la família de Barcelona. Tots estàvem molt contents. Desprès sí que vaig haver de marxar al Canadà, al Toronto City, per poder jugar.

Després va estar onze anys com a seleccionador espanyol, entre 1969 i 1980. Què és el més maco que recorda d’aquella època?
El més maco era la convivència. Érem com una família. Hi havia un mutu respecte entre nosaltres i ens ho passàvem molt bé. Tant és així que, avui dia, després dels anys, segueixo veient-me amb molts d'aquells jugadors, i ens tractem com si fóssim germans.

El pitjor va ser aquell mundial d’Argentina, l’any 78, amb la jugada de Cardeñosa contra el Brasil?
Ja no ho recordo. L’únic que recordo és que el comportament de la gent era bo. Si guanyàvem estàvem feliços i si perdíem ho assumíem amb esportivitat. L’esportista ha de tenir educació, ha de saber perdre quan perd i no presumir quan guanya.

La seva carrera l’ha portat a rodar el món. Ha estat a Paraguai, al Canadà, a Aràbia Saudí...què és el que més ha après de totes les seves experiències?
Ens aquests països el futbol no tenia el nivell europeu. Eren futbolistes més senzills, però tenien molta educació i vaig establir moltes amistats. Encara avui dia rebo felicitacions de Nadal de jugadors que vaig tenir al Canadà i a Paraguai.

Quin consell donaria a un jove que s’entrena cada dia amb la il·lusió de poder ser futbolista?
Que no sigui mai cregut. Que pensi que sempre, sempre, ha de perfeccionar i treballar per millorar, tant si es tracta de l’habilitat com de la potència, la tècnica, la flexibilitat, la visió de joc...Que sempre treballi per a millorar.