David Meca, nedador
"El Tità"
Entrevista: Ester Benach
© Fundació Claror.
Prohibida la reproducció total o parcial dels articles sense l'autorització escrita de
la Fundació Claror.
"La Federació Espanyola no m'inscrivia als Campionats d'Europa o del Món que feia una pila d'anys"
"El CN Sabadell va fer-me campió d'Espanya d'edats i el CAR em va proclamar campió d'Espanya absolut"
David Meca va començar a nedar gairebé per necessitat. Tenia els peus plans, dèbil constitució i altes febres quan es posava malalt. El metge va aconsellar-li que fes natació per fer madurar la constitució. Tenia cinc anys i ningú hauria pensat que vint anys després es convertiria en el millor fondista del món.
Ja t'agradava la
piscina, amb cinc anys?
Sí. De fet participava en campionats escolars i vaig rebre una petita beca. D'aquell
temps recordo una entrenadora que em lligava les cames amb cordes perquè millorés la
tècnica i quan feia les competicions era l'únic nen que anava amb les cames lligades.
Això se'm va quedar clavat.
Una experiència
que podria fer abandonar la natació a molts nens.
Sí, però vaig seguir nedant. A sisè d'EGB vaig entrar a l'escola Santa Clara, que és
només per nedadors. És quan vaig fer el primer salt guanyant campionats de Catalunya i
d'Espanya per edats. L'estiu del 1992, justament per les Olimpíades, vaig guanyar el
primer títol de campió d'Espanya en categoria absoluta.
Però aquest
títol el vas aconseguir quan ja estaves al Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat (CAR).
Sí. Durant el BUP i el COU vaig estar al CAR. Aquest va ser el segon salt perquè et
converteixes en un nedador professional. Ja em jugava el sou, entrenava amb medallistes...
El Club Natació Sabadell va fer-me campió d'Espanya d'edats i el CAR em va proclamar
campió d'Espanya absolut. Aleshores és quan vaig decidir dedicar-me seriosament a la
natació.
I quan vas decicir
passar a la llarga distància?
Des del 1992 fins el 1996 vaig guanyar, com a mínim, una prova cada any dels campionats
d'Espanya absoluts. El 1996 l'entrenador ja em va recomanar que, per les meves condicions
físiques, el millor seria que em dediqués a la natació de llarga distància.
Ja feia dos anys
que estaves als Estats Units. Què et va fer marxar?
Quan el COU es va acabar vaig fer un curs d'Art Dramàtic a Barcelona. Tenia una beca de
la Federació Espanyola, volia participar en el meu primer Campionat d'Europa... Però
aquí era molt difícil compaginar entrenaments, estudis, feines que sorgien de
publicitat, fins i tot em van oferir participar en una pel·lícula. Vaig renunciar-hi
perquè l'entrenador volia que em concentrés en la natació.
I te'n vas anar.
Sí, d'un dia per l'altre vaig fer les maletes i vaig anar a l'aventura sense saber on
acabaria. Només vaig trucar un entrenador de Santa Bàrbara i em va buscar una família.
Vaig estar-hi tres mesos, vaig participar a l'USA Open i vaig aconseguir el bronze.
Aleshores és quan em van oferir beques i vaig triar anar a la universitat de Califòrnia.
Perquè quan vas
arribar no t'avalava ningú.
No. Quan vaig arribar als Estats Units no tenia cap beca ni cap universitat. Ni l'anglès
sabia! Havia parlat amb alguns entrenadors americans però quan ets estranger i arribes de
nou no se'n refien prou per donar-te una beca o agafar-te per l'equip. Primer volen
veure't nedar.
I és tanta la
diferència en el tracte que reben els esportistes que, a més, volen estudiar?
Sí. Pel que fa als entrenaments ja és diferent, és com una competició cada dia.
Entreno amb campions del món, olímpics..., hi ha un nivell molt alt, i això et fa
millorar. Depèn també de les universitats però en general és alt.Pel que fa a les
ajudes per seguir estudiant també és molt diferent. Tenim tutors, et faciliten els
exàmens perquè els facis a l'avió sota el control de l'entrenador o t'envien un tutor a
l'hotel.
La decisió va ser
encertada, perquè des d'aleshores fins avui has acumulat moltíssimes victòries. Aquest
any ha estat importantíssim per a tu, sobretot des del Campionat del Món celebrat a
Perth (Austràlia).
Sí, però no m'ho vaig passar gaire bé. Just abans de començar el Mundial, al mes
d'octubre, em van fer una revisió i em van trobar força anèmic. En esports de
resistència no pots estar-ho perquè necessites molts glòbuls vermells. Em van comentar
que aconseguir un nivell normal demanaria tres o quatre mesos i que si el volia alt podia
passar més temps. Faltaven només dos mesos i mig pel Mundial, estava classificat i
desitjava fer-ho bé.Tota la meva família va venir cap als Estats Units i em van ajudar
amb una alimentació rica en ferro, a més de la medicació.
Però finalment
les coses van sortir-te molt bé.
Sí. En la prova que no havia preparat bé vaig aconseguir una cinquena posició, molt a
prop de l'or, i això em va donar ales per a la dels 25 km. Vaig començar molt
endarrerit. A mitja carrera, quan faltaven dues hores i mitja, vaig començar a picar peus
i a moure braços com si fos un esprint. Pensava "o petes o ho fas millor".
Vaig pensar en positiu, en aquestes proves val més la mentalització, el
"coco", que cap altra cosa i, finalment, vaig guanyar la plata. Va ser la
primera medalla espanyola de la història en aquesta especialitat i l'única espanyola de
natació al campionat del món. Un cop aconseguida, la gent s'hi va abocar i em vaig
sentir molt satisfet.
Et va sortir tot
l'orgull!
Home, m'havia entrenat molt fort. L'entrenador em feia fer una marató de 25 km cada
dissabte perquè m'acostumés a l'esforç. Pensava que no podia conformar-me amb una
catorzena posició.
I en lloc
d'anar-te'n a casa a assaborir la victòria vas tornar als Estats Units.
Vaig pensar que el millor era tornar per preparar-me per les proves de l'Amèrica del Sud
de la Copa del Món.
No només vas
guanyar la majoria de curses sinó que et vas estrenar amb un rècord a Rio de Janeiro (25
Km). També vas guanyar les proves més llargues, com la de 60 km i la de 88 km,
organitzades a l'Argentina amb només set dies de diferència entre elles.
Les vaig guanyar però per poc. Són carreres que duren entre 5 i 9 hores i guanyar-les
per un minut tampoc és gaire.
I nedant entre 5 i
9 hores, en què penses?
Molts cops penses que ja no pots més i cauries en la temptació d'agafar-te a la barca.
Jo encara no he abandonat cap cursa. Diuen que un cop ho proves tornar-ho a fer no costa
gens.
I què et motiva
per seguir?
Diuen per l'Amèrica del Sud que sóc l'únic nedador que parlo mentre estic nedant. No
és que digui frasses però m'agrada passar una bona estona. Que et facin riure durant un
segon no et fa perdre la cursa i, en canvi, et fa guanyar mentalment i t'ajuda a seguir
mitja hora més. També em motiva l'ajuda de l'entrenador o de la persona que va al meu
costat. Necessito molta informació, que em mantingui constantment informat del temps que
porto, quan em falta, a quina distància vaig del primer, a quan temps va el del darrere,
la tècnica, la braçada...
Però després de
tres hores nedant amb prou feines deus sentir braços i cames. Encara pots vigilar la
tècnica?
La tècnica no la pots perdre mai. Has de tenir sempre la sensació d'agafar
l'aigua bé, de no fer bombolles, d'acabar les braçades, de fer-les el més econòmiques
possible per no cansar-te, vigilar de no fer un mal gest per evitar lesions. Són moltes
coses.
Les condicions que
deus trobar en segons quins mars tampoc deuen ser les més adeqüades. La gent només
pensa en els taurons blancs de Perth però deveu trobar de tot.
Hi ha aigües molt brutes. A Egipte, al riu Nil, un dels més contaminats del món, has de
tenir la boca ben tancada perquè hi ha paràsits que poden ser perillosos. Has de
vacunar-te bé i vigilar amb les piranyes i les meduses. Tot i així ja es busquen llocs
més o menys controlats o zones en què no n'hi hagi gaires. La possibilitat que et passi
alguna cosa és mínima, però si veus unes condicions pèssimes sempre pots triar no
participar a la cursa.
Sobretot a
l'Amèrica del Sud, on es fan la majoria de curses de la Copa del Món i on la natació de
llarga distància és molt més coneguda, deus ser tot un heroi.
Bé, les curses allà m'han anat molt bé aquest any i l'esport és molt important, fan un
gran muntatge a les proves. Quan hi ha una competició trobes gent a banda i banda del riu
que t'anima i aplaudeix. Ho admiren més i per això ets com un heroi. Seria com el futbol
a Espanya.
Quin àlies t'han
posat?
Home, em diuen "El Titan". Aquí a Espanya algun cop he llegit que em deien
"el tauró nacional", "l'home amfibi" i coses així.
Per què creus que
aquí pràcticament ni es coneix la natació de llarga distància?
Crec que en part és perquè els pocs espanyols que hi ha en aquesta disciplina no han
aconseguit els resultats esperats ni tampoc han rebut el suport necessari.
Quin tipus de
suport?
A mi mateix em va passar. Vaig haver-me de buscar la vida sol per participar en els
circuits internacionals. La Federació Espanyola no m'inscrivia als Campionats d'Europa o
del Món que feia una pila d'anys que es realitzaven. Fins i tot em deien que era massa
prim, massa jove i que no seria bo per a la natació de llarga distància. Suposo que
això també els ha passat a altres nedadors. Tot just ara, com el Campionat d'Europa es
va fer aquí l'any passat i s'han adonat que necessiten medallistes, comencen a crear-se
escoles de gent jove i es comença a conèixer.
En això
alguna cosa deu tenir a veure el teu èxit.
Suposo que sí -reconeix tímidament-. Per mi és una satisfacció veure que el meu
treball serveix per alguna cosa. Hi ha molts esportistes que s'entrenen durament però que
no reben cap tipus de reconeixement a canvi.
Esportistes com
tu, que feu un gran esforç de resistència, sempre deveu estar sota la sospita d'un
possible dopatge?
Sí, és veritat. Però ens tenen les 24 hores del dia controlats. Saben on vius, on
t'entrenes, on estudies. Tant aquí com als Estats Units, on la Universitat ho vigila molt
per cuidar la seva imatge, et persegueixen i poden demanar-te en qualsevol moment que
passis un control. També quan guanyes una cursa és obligatori que al cap de mitja hora
te'n facin un. Si tens una bona temporada imagina la de controls que arribes a passar.
Què en penses de
la situació actual del dopatge?
Em sembla bé que es vigili però penso que de vegades els que guanyen estan molt
perseguits i els que no tenen bons resultats no passen tants controls.
Quina alimentació
i preparació física fas abans d'una competició?
El meu tipus d'entrenament és força diferent que el d'altres esportistes. Quan arriba
una competició en comptes d'abaixar el volum i descansar el que faig és intensificar,
nedar encara més que durant l'any. És com una piràmide, on dalt de tot hi hauria la
competició. Aquest sistema em va bé perquè, per ara, com no tinc gaire múscul, no
sofreixo gairebé lesions i, en canvi, m'ajuda molt mentalment. L'alimentació es basa en
carbohidrats (pasta, espaguetis) per aportar molta energia, en begudes isotòniques ben
preparades...
Quins projectes
tens a curt termini?
No ho sé, hi ha tantes coses...! Creuar l'estret de Gibraltar n'és un però potser el
més important és revalidar el títol de la Copa del Món. És un dels grans reptes
perquè diuen que és més difícil aguantar que no pujar.
Què sents amb la
Copa del Món a les teves mans?
Encara no m'ho crec. No sé explicar la sensació. Veus com l'esforç, el sacrifici,
llevar-te a les cinc de la matinada i anar a dormir a les vuit del vespre, no sortir, no
beure, no fumar, no fer la vida normal d'un jove de la meva edat, es veuen recompensats.
No és una vida fàcil però una cosa així et compensa molt, i més encara quan veus
esportistes que també s'esforcen molt i es sacrifiquen i potser no aconsegueixen els
mateixos resultats.
REQUADRES
