A Valero Rivera li agrada la paraula èxit. Però només quan el substantiu ve precedit dels verbs treballar, entregar-se i concentrar-se, i acompanyat d'adjectius com esportiu, net, seriós o merescut. Diuen que el seu és l'autèntic "dream team", i que ell és l'entrenador dels somnis de tot jugador, president i aficionat.

Li vam demanar una entrevista i ens la va concedir a la primera sense fer-se pregar. Vam arribar al Palau Blaugrana, el punt de trobada, i va precipitar el final d'una reunió amb Iñaki Urdangarín per no fer esperar més d'un minut el periodista amb qui s'havia compromès. Dins el seu despatx, senzill, com és ell, va disposar dues cadires enmig de la sala, una davant de l'altra, va despenjar el telèfon perquè ningú no ens molestés i es va dedicar a l'entrevista amb la concentració i dedicació que tant demana als seus jugadors. La resposta a la primera pregunta del periodista va ser tota una demostració de generositat. "De quant temps podem disposar?" "De tot el que necessiti." De seguida vaig veure que és l'entrenador dels somnis...també per a un periodista. Per què no dir-li, doncs, el dream trainer?

Com va començar la relació de Valero Rivera amb l’handbol?
Doncs va ser d'una manera molt estranya. A l’escola on anava, La Salle Gràcia, jugava a futbol, l’únic esport que en principi m’agradava. Després va arribar el minibàsquet, i vaig combinar tots dos esports. I, més tard, l’handbol. De manera que, amb tretze anys, jugava els dissabtes un partit de minibàsquet i un d’handbol i els diumenges, un de futbol. Quan només havia jugat tres partits d’handbol, i jo era infantil, em van proposar fer una prova amb l’equip juvenil del Barça. Després de fer quatre entrenaments de prova em van fitxar, com a infantil, per jugar al juvenil.

Aleshores tenia tretze anys, i devia ser un jove físicament desenvolupat.
Feia 1,84 metres, que era una alçada normal en aquell context, però era molt prim, és a dir, que tampoc era massa cosa físicament.

I amb dinou anys va arribar al primer equip, amb el qual en passaria onze com a jugador...
Sí, sí. La veritat és que vaig arribar molt jove però em van anar molt bé les coses. Em van rebre molt bé i als pocs mesos ja era titular. Aquell any vam guanyar la Lliga i la Copa del Rei, així que tinc un molt bon record d’aquells inicis.

Quin és el seu primer record com a jugador del Barça?
Recordo amb "carinyo" un partit jugat al Picadero, contra el Filomatic, que aleshores era el nostre rival a la Lliga. La lesió d’un company em va permetre entrar a l’equip, i la veritat és que aquell partit em va sortir molt bé. Vam acabar 7 a 7 (aleshores no es feien tants gols com ara) i jo vaig fer dos d’aquells gols. La veritat és que després d’aquell partit ja em vaig quedar a la titularitat de l’equip.

Com es considerava com a jugador?
Tècnicament ho feia bastant bé, físicament no era massa fort, però la meva entrega en els partits era sempre la màxima.

Vostè era dels que, a banda de jugar, estudiava i, fins i tot, treballava?
Sí, bé, sempre vaig tenir clar que volia compaginar jugar amb estudiar i treballar, fent-ho tot en el camp de l’esport, però vaig haver d’esperar fins als 21 anys per poder començar la carrera d’INEF. No vaig poder fer-la abans perquè no es feia a Barcelona, i no vaig voler anar a Madrid. Així que, fins aleshores, vaig aprofitar per fer la "mili", i per entrenar l’equip d’handbol de l’Escola Sagrada Família d’Horta.

Què troba a faltar de l'època de jugador que no tingui ara com a entrenador?
Res. Al contrari, ara tinc més possibilitats que abans. No trobo a faltar res.

Sempre va tenir clar que entre jugar i entrenar preferia entrenar?
Sí, sí. Fins al punt que, amb 17 anys, a més de jugar amb el segon equip del Barça els diumenges, vaig jugar els dissabtes amb l’equip escolar del col·legi Sagrada Família d’Horta. Però vaig entrar-hi amb la condició de que, a més de jugar, havia de ser l’entrenador de l’equip. Vaig dir que si no em deixaven ser-ho, no jugava. Em van donar el lloc i la veritat és que ens van anar molt bé les coses ja que, a més de passar-nos-ho bé, vam quedar campions de Barcelona, de Catalunya, i tercers d’Espanya.

Què el va motivar, ja des de tant jove, a ser entrenador?
Jo creia que ho podia fer millor que com a jugador. Sempre em veia amb més capacitat per a pensar i per a manar que per a fer o executar. He de dir que la meva experiència com a jugador m’ha ajudat moltíssim per a ser entrenador, tant dins com fora de la pista. M’ha ajudat a saber què pensa, què li preocupa, què necessita un jugador o un vestidor.

I amb trenta anys per fi va poder fer realitat el seu somni. Va acabar la seva carrera com a jugador i, sense haver d’esperar gens, el president Núñez li va oferir la possibilitat de ser l’entrenador del primer equip del Barça.
Sí. Tenia 30 anys, era la temporada 82/83, i en l'últim partit vaig jugar tots els minuts de la final de la Copa del Rei, que vam guanyar. I tot i que era titular, i relativament jove, vaig parlar amb l’entrenador d’aleshores, Sergi Petit, i vaig dir-li que preferia ser el seu segon entrenador que jugar un, dos o tres anys més. Així que la temporada següent vaig viure-la ja com a segon entrenador fins al febrer, moment en què, a causa d’una crisi, el president em va proposar com a primer entrenador fins a final de temporada. M’oferia cinc mesos per demostrar si valia o no. Tinc molt bon record d’aquells moments. Per mi no només era entrenar el primer equip del Barça, era dirigir jugadors que, fins cinc mesos abans, havien estat els meus companys. I la veritat és que em van rebre i ajudar moltíssim. Tant, que vam guanyar tot allò en què encara teníem possibilitats: la Copa del Rei i la Recopa d’Europa.

Com recorda l’escena en què li van oferir ser el primer entrenador?
M’ho va comunicar el senyor Ventura, al cotxe, venint del seu despatx, i mentre circulàvem al voltant de la rotonda que hi ha a la Plaça Francesc Macià, aleshores Plaça Calvo Sotelo, en direcció al Palau Blaugrana. No oblidaré mai aquell moment, ni la forma, ni el lloc on va succeir: va ser l’acompliment de la meva il·lusió.

Recorda el resultat del primer partit en què vostè dirigia el primer equip del Barça?
Sí, vam guanyar a Canàries 22 a 38.

Des d’aleshores han passat quinze anys, que han estat els més importants de la història del Barça d’handbol. Com els definiria?
Meravellosos. Hi ha hagut moments difícils, però la valoració global és immillorable.

Diuen que ha arribat a fer d'aquest equip el millor del món. Està d’acord amb aquesta valoració?
Jo mai ho he dit, això. El que sí dic, intentant ser objectiu, és que cap equip havia guanyat tres Copes d’Europa consecutives. Això demostra que "especials" sí que som. Per a alguns serem els millors, per a uns altres no, però "especials" sí.

Fem un exercici d’imaginació: si aquest grup de jugadors més entrenador el trasplantéssim per jugar a handbol en un altre club que no fos el Barça, seria capaç d’aconseguir el mateix?
No ho sé. A mi m’és molt difícil pensar que jo seria capaç de fer i donar a un altre club el que he fet i donat pel Barça. Jo porto tota la vida al Barça, i visc el Barça no només com un professional. Ho visc com si fos part de la meva vida. I, si jo penso així, crec que també pensarien igual jugadors que porten dotze o tretze anys al club. Els sentiments no es poden trasplantar.

Abans de fer un fitxatge, vostè es fixa també molt en la manera de ser dels jugadors fora de la pista?
Intento fitxar jugadors que, a banda de ser bons tècnicament, s'integrin ràpidament al club i a l'equip. Per això en busco primer del planter, i després de la resta de Catalunya, d'Espanya i d'Europa, per aquest ordre. Després observo com s’expressen dins la pista. Si, encara que un sigui molt bon jugador, no té una bona connexió amb els companys, no té un bon fair-play, ja no miro més. També m’interesso per com és fora de la pista; si estudia o no, si treballa...Ser al Barça és més complicat que fer-ho a qualsevol altre lloc, i vull estar sempre segur que els jugadors que tinc entre mans són persones responsables que, en cas de problemes, no perdran el cap.

S'ha de fer qualsevol cosa per guanyar?
No, no; la fi no justifica els mitjans. Representar el Barça no només obliga a guanyar, sinó a fer-ho de manera exemplar. Significa tenir un comportament que enorgulleixi les persones a qui representem. A mi, per exemple, mai m’han ensenyat una targeta vermella ni m'han sancionat en quinze anys com a entrenador. I el nostre equip no només és el primer en punts, sinó també en joc net. La nostra banqueta mai protesta. Jo no podria fitxar un jugador que no sabés comportar-se.

La força de voluntat és el que més valora d'un esportista?
Sí. L’únic que demano a un jugador és que s’entregui al màxim. Sempre els dic que allò important és que, quan acabi el partit, independentment del resultat, hem d’estar satisfets amb nosaltres mateixos. I això només ho podem aconseguir si ho donem tot. I de fet penso que, si en una cosa és exemplar el nostre equip, és en l'entrega absoluta. I això la gent ho veu, perquè sap que encara que en un partit estiguem guanyant de deu, lluitarem per tractar de guanyar d’onze.

Vostè creu que voler és poder?
No, però ajuda molt.

Creu en la sort o en el destí?
No, no, la sort és la loteria. Tu pots comprar un número, i que et toqui o no, però quan parlem de la professió, l’èxit està directament relacionat amb l’entrega que hi posis. Sempre dic que arribarà més lluny un treballador amb un nivell mitjà que una persona amb nivell alt però que no treballi. Jo considero que, independentment de les meves qualitats com a entrenador, sóc un treballador. I vull que els meus jugadors siguin i es considerin treballadors.

L'afecten les crítiques?
Sí, sí, sóc emotiu, m’afecten les coses. Molt. Tant quan són elogis positius com crítiques injustes, m’afecten molt, més del que la gent pugui pensar.

Un entrenador pot ser amic dels seus jugadors?
S’ha de tenir bona relació, però l’amistat és molt difícil. Si ho és fora de la feina, imagina't quan has de manar sobre el teu amic: és molt difícil. El jugador sempre vol jugar i l’entrenador ha de mirar per l’interès de l’equip; de vegades no coincideixen els desitjos i les lectures de l’un i de l’altre. Tot i així, la relació ha de ser bona, i l’entrenador de vegades ha d’ajudar el jugador, fins i tot fora de la pista.

Ha de ser pare?
A vegades sí, ha de ser pare, ha de ser mare i el que sigui. Perquè l’entrenador, de la mateixa manera que ha d’exigir, ha de donar i ajudar.

Es veuria capaç d'entrenar un altre club que no fos el Barça?
No m'hi veig. Si algun dia he de marxar per anar a un altre club, em doldrà molt; ho faria com a professional però, veure-m'hi, no m'hi veig.

I d'entrenar en aquest club amb un altre president que no fos Núñez, amb qui sembla que té una excel·lent relació?
Al president Núñez l’admiro i li estic molt agraït per la confiança que m’ha demostrat tots aquests anys, però crec que sí podria seguir al club amb un altre president. Lògicament seria una altra situació a la qual m’hauria d’acostumar, encara que em seria més fàcil que haver de marxar a un altre club.