Toni Jiménez, amb 28 anys, es troba en el millor moment de la seva carrera esportiva. És un d’aquells jugadors que agrada a l’afició, que connecta amb la graderia. Sobre el terreny de joc celebra, mana, somriu i viu els partits al límit. La seva personalitat ja l’ha portat a formar part de la història blanc-i-blava, junt amb altres porters com Zamora, N’Kono, Trías, Urruti o el Gato Fernández, i aquesta és una de les claus del seu èxit. De petit, es quedava embadalit veient les estirades d’Arconada per televisió... Ara té un estil propi i una premissa com a regla general: el treball i l’esforç diari.

Vaig despertar sota un cel gris i amb un lleuger vent fred. La pluja vestia el sol de la ciutat, però les inclemències meteorològiques no van ésser cap obstacle per a les nostres pretensions. Havíem quedat a l’Estadi Olímpic de Montjuic a les deu del matí i, amb puntualitat anglesa, abans de l’entrenament, en Toni va tenir la deferència d’atendre les nostres preguntes. I, com que no teníem un lloc on posar-nos, ell mateix va improvisar el set d’entrevistes.

A quina edat va començar a jugar al futbol?
Als vuit anys, als benjamins de La Garriga, el meu poble.

Per què es va decidir precisament pel futbol i no per un altre esport?
Perquè era per a mi una espècie de joc i esport. En aquell temps el futbol era el que ho acaparava tot i, a més, hi havia moltíssims carrers al poble que no estaven asfaltats i era el que es podia practicar. Jo crec que totes les generacions per aquell temps se n’anaven cap al futbol.

Sempre ha jugat de porter?
Sí, excepte a l’escola, on sempre volia ser jugador perquè pensava que ja tenia prou amb el meu equip: volia participar més en el joc. Són les frustracions que a vegades tenim els porters, que volem jugar amb els peus però el nostre lloc a l’equip ens ho impedeix. El meu pare havia estat porter amateur.

Quin és el millor record que té de quan era petit?
Va haver una època, a Granollers, que sempre ha estat un bon planter del futbol català, en la qual quasi cada any érem campions. També guardo molts bons records de l'etapa a La Garriga. Érem un equip que, ja de ben petits, anàvem a fora, a jugar a l’estranger. Per Setmana Santa i a l’estiu disputàvem trofeus fora d’Espanya..., en una època que em pensava que era com un professional perquè anava per a tot arreu.

I el disgust més gran?
He tingut la sort que quasi sempre, he jugat però, al principi, em costava molt assimilar que em marquessin gols.

Ara suposo que també.
Sí, encara que ara sé que són coses del joc i que no es pot parar tot el que arriba. Abans, cada gol era posar-me a plorar perquè no ho entenia.

Com a jugador professional, què ha estat el millor per a vostè?
Aconseguir la medalla d’or amb la Selecció espanyola a les Olimpíades, l’ascens de Segona a Primera, perquè no és gens fàcil, i la classificació per a la UEFA d’un equip modest com el nostre.

I el pitjor...?
Les derrotes són els pitjors records que pot tenir qualsevol jugador perquè també ho són per a l'afició, i em saben sempre molt de greu.

Però bé, suposo que l’or olímpic amb la Selecció deu ser la fita més important de la seva carrera esportiva?
Sí, de moment. Però el que succeeix és que el valor real d’allò anirà creixent o essent més real a mesura que vagi passant el temps. En aquell moment va suposar molta alegria. Penses en les persones que t’estimen i que t’han ajudat, penses que gràcies a tu, al teu ajut, s’ha pogut guanyar i aconseguir una fita històrica, penses en tot allò bo i en el que t’ha costat i li dónes valor. Però per saber el que realment significa probablement han de passar moltes més olimpíades.

I parlant de seleccions... espanyola o catalana?
Jo em sento identificat amb la Selecció espanyola, per a mi ha estat un gran somni poder arribar-hi. El que passa és que també sóc català. Sempre que puguin ser compatibles no tinc cap problema però el dia que s’especuli que el jugador professional ha de decidir serà injust. Encara que jo no tindré cap problema per fer-ho.

I ja que som en el tema, com va viure el seu debut amb la Selecció espanyola? Amb nervis?
Van ser uns minuts molt intensos. Passes molts anys de la teva carrera esportiva per arribar a jugar només deu minuts, però són molt valuosos i no qualsevol hi pot arribar. Jo he estat un dels porters que entren en la història de la Selecció espanyola i això és suficient per sentir-me orgullós.

L’actual entrenador de la Selecció, José Antonio Camacho, ha tingut molt a veure en la seva carrera com a jugador professional de futbol.
Potser és una de les persones a la qual estic més agraït. Tothom sap qui és, com és, la política que té per escollir jugadors, i hi ha molta gent que hi està d’acord. Jugadors que potser amb altres entrenadors no tindrien opcions ara hem vist, en canvi, que poden resultar una bona tria.

Per cert, l’últim Mundial què li va semblar?
En la tònica dels últims anys, que tot està molt igualat i que pot guanyar qualsevol equip. Que qualsevol selecció, si s’hi dedica i hi posa molta concentració, pot complicar la vida a un altre rival que la subestimi. Que el guanyador va ser un dels millors equips del Mundial i que tothom esperava que Espanya fes millor paper.

La imatge que dóna en Toni és la d’una persona a la qual sembla que no afectin les coses, que no s’immuti...
A vegades, en aquest món, hem de ser així, que sembli que no ens passa res..., però "la processó va per dins". És clar que no em comporto igual a casa, en el meu cercle íntim, que quan estic jugant o treballant. Són Tonis diferents, pel meu bé.

Defineixi, doncs, el "Toni jugador".
Emocional, que es dedica de ple al que fa i sap el que és representar un equip, i que li sap molt de greu quan sap que el seu equip "pot fer-ho" i no surt.

I el "Toni pare", el que la gent normalment no veu?
El Toni de casa és un home molt familiar que tot el que fa sempre és pensant en la família. Una persona molt oberta i que pot dialogar amb tothom però que no suporta la manca de respecte cap a la seva persona i cap aquells que més estima.

Un partit de futbol es veu diferent des de la porteria?
Sí, el jugador, encara que no li surtin bé les coses, està tranquil perquè sap que, potser, es poden arreglar en el decurs d’un partit. I el porter, en canvi, de vegades veu coses que no funcionen bé i no hi pot fer res. Jo faig la meva feina i confio que l’equip faci la seva. Així anirem bé, perquè quan he volgut fer més del que havia de fer, no ha anat tot com esperava.

Aquesta és la seva sisena temporada a l’Espanyol. Quin és el primer record que té com a jugador d’aquest club?
Un debut bastant dolent. Va ser al Ciutat de Barcelona, jo portava aquí només una setmana i vam perdre contra els brasilers del Vasco da Gama per zero gols a tres.

Després de dues temporades a Montjuïc, Sarrià ja s’ha oblidat?
Per molt temps que passi, Sarrià no s’oblidarà mai. Aquell camp va vibrar i viure moltes tardes de glòria: Sarrià ja és un mite.

La vida esportiva d’un porter, diuen, potser és més llarga que la d’un jugador de camp. Ara, amb 28 anys, en plena maduresa, què li passa pel cap quan es mira al mirall i compara el viscut anys enrere?
Ja em vaig fent gran. Quan em miro cada dia em veig igual que sempre i penso que potser abans deia "què jove que sóc amb aquesta cara!" i ara no. Però sóc conscient de tot el que he fet a la vida, i n'estic content, i de tot el que encara em queda per fer, si Déu vol. A més a més, els joves cada vegada són més bons. És molt fàcil afirmar que la carrera d’un porter és més llarga, però si no té nivell no aguanta la pressió de la Primera Divisió.

Accepta les crítiques?
Sí, sempre que siguin justes. Una crítica bona o dolenta, si és justa, l’accepto bé. Fins i tot, si penso que no he estat bé un dia i rebo una bona crítica, tampoc no l’accepto. Porto molt de temps aquí i la gent està acostumada que estiguis a un nivell molt alt, el lloc del porter ha de ser el més segur. Si en un partit no estàs gaire bé ja pensen que no ets el mateix, però està claríssim que totes les regles tenen l'excepció i és molt normal que en una temporada tan llarga i forta com la nostra hi hagi algun partit en què no estiguis fi. Però el nivell que porto de fa molts anys és per sentir-te bé.

Se sent "perico"?
Sí, jo ja he fet de l’Espanyol un sentiment. Depèn de com em vagi en el futur hi haurà partits que ho hauré de deixar de banda, però és normal que un jugador que porti molts anys en un equip i s'hi senti tan bé reservi un racó de cor per a aquest equip.

Què és més important per a vostè a la vida?
Hi ha molt valors. Crec que moltes vegades has de ser força egoista i pensar que el que et donen no t’ho regalen, que t’ho has de guanyar. Una de les coses més importants és la família i crec que tot el que fas per ella és pel seu bé.

Un esportista professional com vostè ha de portar una vida més sacrificada que la resta de la gent...
Sí, la porto des que era juvenil, quan els meus amics podien sortir cada setmana i jo sabia que tenia un partit i me n’havia d’estar. Ara és igual. Hi ha moltes concentracions i deixes la família. Tot té la contraprestació, el sacrifici val la pena si la feina la fas bé.

Una pregunta obligada, encara que la resposta no la vulgui donar. On jugarà Toni la propera temporada?
Només et dic que no està decidit, que si he de marxar de l’Espanyol ha urà de ser a un equip amb ambicions esportives, per optar a títols. Si no, no val la pena.