Antoni Ramallets, exporter del Barça

"Vaig néixer i moriré barcelonista"

© Fundació Claror.
Prohibida la reproducció total o parcial dels articles sense l'autorització escrita de la Fundació Claror.

"La final de la Copa d’Europa de 1961, que vam perdre 3 a 2 davant el Benfica, va ser, sense dubte, el pitjor dia de la meva vida. Crec que no mereixia aquell final de carrera"

"No reduiria el nombre d’estrangers. Sóc un enamorat del planter. Però crec que l’esport no té fronteres, i el Barça està obligat a guarnyar-ho tot, no pot quedar sisè com l’Athlètic"

"Em sap molt greu que hi hagia la polèmica Núñez-Cruyff. Però crec que la situació és irreconciliable. El temps demostrarà qui tenia raó"

A punt de complir els 75 anys, Antoni Ramalallets viu tranquil·lament amb la seva dona Francina en una caseta a Sant Joan de Mediona, on també gaudeix de la companyia de dues filles i dos néts, l’Òscar i el Gerard, els quals somia veure algun dia amb la samarreta del Barça. Envoltat de la calma que ofereix la natura del Penedès, conrea un hort i l’amistat dels mes de 1.000 veïns d’un poble que no es cansa d’homenatjar-lo, orgullós d’acollir un dels mites de la història del Barça. Recentment han col·locat un bust seu a l’entrada del camp de futbol del poble. Tot, però, de perdre el fil del que passa al seu Camp Nou, amb el qual no perd contacte; cada divendres es desplaça a la ciutat comtal per reunir-se amb els excompanys de l’Agrupació de Veterans, de la qual n’és el vicepresident. Tan lligat se segueix sentint al seu club que sempre porta una gorra del Barça, els tirants són blaugranes… i la façana de casa seva és l’única del poble d’on penja una bandera del Barça. Així és Antoni Ramallets i així se’ns va expressar.

Com està el senyor Ramallets?
Molt bé, molt bé. Vivint tranquil, en família i deixant passar els dies, com més millor; morir, més val fer-ho al més tard possible.

Què ha fet en els últims 32 anys, des que es va retirar com a jugador, l’any 1962?
Primer vaig ser entrenador de diversos equips, però ho vaig deixar quan em vaig cansar d’aguantar les impertinències d’alguns directius, i després vaig entrar a treballar al món de la banca fins que em vaig jubilar als 65 anys.

Ha trobat molt a faltar la vida que feia quan era futbolista?
No, no, no. Sempre he estat molt realista. La vida passa, el que està fet està fet, i allò important és aprofitar viure el més tranquil possible els anys que Déu ens doni de vida.

No li agrada a vostè viure dels records?
No, no. Els records són molt agradables, alimenten l’esperit, i l’esperit et fa viure, però no s’ha de viure dels records. M’agradaria haver nascut més tard perquè tindria els pares vius, seria més jove, tindria més empenta i potser prendria alguna iniciativa que ara ja no puc prendre.

S’ha quedat amb ganes de fer alguna cosa que no ha fet?
Potser ser directiu del Barcelona, no ho sé, dic jo. Potser m’hauria servit per seguir més de prop l’evolució del món de l’esport…, però, en fi, penso que cadascú té la seva època i la seva història, i sóc dels que em conformo amb la vida que he tingut.

Com recorda els seus inicis al Barça?
Vaig arribar al Barcelona la temporada 1947/48. Al principi vaig jugar molt poc, ja que tenia al davant un gran porter com Velasco, així que vaig haver d’esperar la meva oportunitat. I l’oportunitat em va arribar el novembre del 1949 quan, desgraciadament, en Velasco es lesionar amb despreniment de retina; vaig entrar a l’equip i ja em vaig fer amb la titularitat. El futbol és així, la desgràcia d’un és la sort d’un altre.

I va entrar a l’equip en el moment just. Perquè la temporada següent, amb l’arribada de Kubala, va començar el cicle històric de triomfs.
La veritat és que vaig tenir sort des d’un principi. Vaig entrar a l’equip del novembre de 1949 i el març de 1950 ja vaig ser seleccionat per anar al Mundial del Brasil 50. En cinc mesos vaig passar de suplent del Barça a internacional. I després, sí, van arribar el Kubala i el Daucik com a entrenador del Barça i vam fer aquell famós equip de les "Cinc Copes".

El que va fer el Barça de les "Cinc Copes" la temporada 1950-51 va ser inigualable.
Sí, sí. La veritat és que no només aquella temporada, sinó tota la trajectòria que vaig fer al Barça va estar plena d’èxits. Pensa que jo he guanyat sis lligues i cinc copes, dues copes de fires…, vull dir que de títols vam guanyar-ne molts, i en diferents anys, no només aquella temporada 1950-51. I potser, fins i tot, et diria que en podíem haver guanyat algun més en unes altres circumstàncies. Perquè en aquella època teníem una mica de "mania persecutòria".

Quina era la qualitat principal d’aquell equip de les "Cinc Copes"?
Hi havia conjunt dins i fora del camp. Tots érem amics, i l’harmonia, la companyonia que hi havia fora es reflectia després dins el camp. Crec que abans no hi havia tant individualisme com ara.

Diuen que el "Barça de les Cinc Copes" podia haver estat encara més gloriós si s’hagués a Alfredo Di Stéfano. Què opina d’aquell afer?
El "cas Di Stéfano" s’ha desvinculat totalment de la realitat. Si els directius que aleshores manaven i el senyor Daucik haguessin acceptar anar a jugar un amistós a Caracas quan nosaltres érem de gira a Mèxic, el senyor Di Stéfano hauria fixat pel Barça sense cap problema. Perquè el Di Stéfano era a Colòmbia i aleshores encara no havia firmat res pel Madrid, però la directiva no va voler desplaçar-se a Caracas i quan es va despertar va ser tard. El Madrid va pagar un traspàs a un equip, el Barça a un altre… però la realitat és que si nosaltres haguéssim anat a jugar aquell amistós a Caracas, en Di Stéfano hauria estat jugador del Barça sense problemes. No hi hauria hagut "cas Di Stéfano". Però no sé perquè en aquell moment el Barcelona no el va voler. Algú deuria pensar que, tenint en Kubala, no cabrien dos pollastres en una gàbia. Aquest és la versió real, i que no em contradigui ningú perquè no sap de què va.

Creu que en aquella època el govern espanyol va perjudicar el Barça?
Jo no vaig tant amunt. Una mica de mania persecutòria ja en tenim, però sí que és evident que en algunes temporades ens van collar. Jo no tinc constància que el Govern es fiqués en aquestes coses, però sí que hi havia tendència a afavorir el Madrid.

S’haurien guanyat més títols amb un altre govern?
Possiblement sí. No parlo de règim, parlem d’Administració que queda més elegant.

El dia més dur de la seva vida va ser el de la final de la Copa d’Europa perduda contra el Benfica a Berna?
Sí, sens dubte. Crec que no em mereixia aquell final de carrera. Si aquell partit l’haguéssim estat jugant vint hores hauríem continuat tirant pilotes al pal, perquè en vam tirar cinc, i ells van arribar cinc vegades a porteria i van fer tres gols. Va ser una final tan injusta, o més, que la que aquest any ha guanyat el Manchester United.

Aquell Barça de les "Cinc Copes" va ser el millor Barça de la història?
Les comparacions són nefastes. El Dream Team va ser un grandíssim equip. De fet, el Barcelona sempre ha tingut grans equips el que passa és que de vegades les circumstàncies et porten que el resultat final no sigui sempre el que tu desitges, però no treu que s’hagi vist bon futbol en molts moments. Són èpoques diferents, gent diferent de llocs diferents amb diferents mentalitats.

S’ha fet justícia al integrant d’aquell equip?
Sí, sí, el Barcelona no ens ha abandonat mai. I ara, amb motiu del Centenari, s’ha demostrat que s’han recordat, fins i tot, dels companys que viuen a Amèrica. El que passa és que som molts els jugadors que hem passat del Barça, i el Barça el que no pot es convertir-se en un asil. Però, sí, crec que s’ha fet justícia amb tots.

En canvi, vostè va fer unes declaracions recentment en què es queixava del diferents tracte que rebien uns exjugadors respecte d’altres.
Si però del que em vaig queixar va ser del tracte que ens van donar els mitjans de comunicació, no el club o els aficionats. I és que, quan es va fer la cerimònia d’obertura dels actes del Centenari, els mitjans de comunicació només van parlar de si Cruyff havia estat o no convidat a la Llotja, no es van preguntar si hi havia estat o no Ramallets que es qui va guanyar més lligues. I jo no em vaig sentir maltractat per la Directiva perquè, des d’un primer moment, vaig entendre els compromisos que tenia el club, i tots els exjugadors sabíem perfectament que, al llarg del Centenari, ja tindríem temps per ser homenatjats. Però vaig trobar injust que només es parlés de Cruyff, un home pel qual, d’altra banda, sento una gran admiració. Però crec que només es va parlar de Cruyff amb l’objectiu d’anar contra Núñez i Van Gaal. Home, això no es fa!

Com veu la polèmica Núñez-Cruyff?
Home, em sap molt greu. Crec que Cruyff ha estat molt influenciat per un sector…, no crec que s’hagi comportat com ho ha fet per pròpia iniciativa. No entenc com després dels títols que s’han guanyat es pot haver acabat així. Què passa? És que no ho entenc.

Qui creu que hauria de cedir?
No, no. Això és irreconciliable. Aquí no ha de cedir ningú, la raó és la que impera, i el temps demostrarà qui tenia la raó. Jo crec que Cruyff ha estat un home molt privilegiat dins del Barça, que ha tingut uns èxits fabulosos i ha fet molt pel club, primer com a jugador (el primer any) i després com a entrenador. Jo estic d’acord que el Cruyff és un fenomen, però home… és que no hi ha dia que no agafis el diari i no parlin de Cruyff. I de Cruyff i de Cruyff. I els altres, que no hem fet res?

Creu que els mitjans de comunicació en són els culpables?
Potser donar bones notícies no fa vendre i de vegades… home, no s’inventen res però tampoc eviten res.

Quina opinió li mereix que al vestidor del Barça hi hagi més holandesos que catalans?
Jo sóc un enamorat del planter, però si el Barcelona es decidís a eliminar tot el que es de fora i jugués amb gent de casa, el camp no s’ompliria si no anéssim primers. I la gent criticaria l’equip i la directiva si no fóssim campions. El Barcelona té obligació, cada any, d’optar a ser campió. Això no vol dir que amb jugador d’aquí no ho poguéssim aconseguir. Però jo pregunto: seria possible acontentar-se que el Barcelona quedés quart o sisè com l’Athlètic de Bilbao? No, aquí ens enfadaríem. Si ens passéssim tres o quatre anys sense aconseguir un títol la gent deixaria d’anar al camp, perquè els culés volem que el Barça guanyi i per guanyar hem de portar els millors. I si hi ha possibilitats econòmiques per fer-ho, que vinguin d’allà on sigui, sempre que es respecti l’ascens d’algun jugador del planter.

O sigui que, mentre es guanyin lligues com els últims dos anys, està d’acord que la política actual és vàlida?
No estic d’acord que es portin mitjanies, tot i que és clar que cap entrenador ni equip del món fitxa un jugador per dolent! Però és cert que de vegades hi ha jugadors que no demostren el que d’ells s’espera, però això són atzars de la vida que no es poden controlar. De tota manera, tinguem clar que la situació actual del Barça és la norma general a tots els clubs, hi ha equips amb molts més estrangers i comunitaris que el Barça!

Vostè reduiria el nombre d’estrangers?
No, no, per a mi l’esport no té fronteres. Si un esportista és bo, té talent, és honrat i defensa la samarreta del club que li paga, que me’l portin d’allà on sigui. Això és com l’opera, si només ens limitéssim a la Caballé i l’Arteta…, encara hi hauria menys aficionats a l’òpera dels que hi ha.

Li agradaria que els seus dos néts fossin algun dia jugadors del Barça?
Home, i tant! Ja són socis del Barça. Però ho han de fer bé. Jo no sóc un avi que no vegi més enllà del nas, d’aquells que es pensen que el nét perquè xuta la pilota ja en sap, no. Jo si veig que serveixen els protegiré, però sí no, no.

REQUADRES
     


Un currículum vitae impressionant

Preguntes molt personals...