La seva trajectòria és un exemple per als qui comencen i, abans que es retiri, ja volen succeir-lo. Va començar per afició, i a poc a poc va anar pujant esglaons fins arribar on és ara.
"La veritat és que no hi va haver un moment clau en què em digués "Vull dedicar-me a això". Potser va ser quan vaig anar a córrer el Dakar per primer cop, pel meu compte i sense l'ajuda de cap patrocinador; vaig fer una inversió, llençant la casa per la finestra. Fins aleshores tot ho havia fet per afició, perquè m'agradava."

Fins i tot treballava per mantenir les despeses de la moto, oi?
Sí. És un esport car, córrer en moto! Vaig començar gràcies a l'ajuda dels meus pares, però després em vaig posar a treballar de pagès, després de paleta... i vaig tenir la sort de sortir-me'n, que és el que molts no aconsegueixen. I així anava fent, pujant cada any un esglaó fins que vaig arribar a un punt en què, tenint un cert nom en el món del motor, comences a tenir ajudes..., i quan te n'adones, ja ets professional . Una cosa va darrera l'altra, el fet important és cada any pujar un nou esglaó.

La seva vida són les motos, però, curiosament, pràcticament no la utilitza com a mitjà de transport.
No. De fet, a mi mai m'ha agradat la moto de carretera perquè la veig com un perill, no m'ha agradat mai dependre del moviment de la resta de vehicles que hi circulen. Per carretera em moc molt poc en moto, ho faig més en cotxe.

Com a pilot, com es considera? Cerebral?
He experimentat una transformació, vaig començar molt agressiu i espontani i he anat canviant. L'edat i l'experiència et fan canviar.

Quin percentatge té de pilot de motos i quin d'aventurer?
Pilot de motos cent per cent, perquè és el que sempre m'he plantejat, i m'hi he dedicat.

És a dir, que es planteja les curses com una competició i no com una aventura?
Jo, personalment, afronto les curses com una competició, però em sento a gust quan arriba el component aventura. M'hi sento a gust i capaç d'afrontar-ho bé. Ral·lis com el Dakar, com el d'Egipte..., si no tinguessin el component aventurer, si fossin només cursa, serien com un mundial de velocitat on tot és matemàtic i són perfectament previsibles tots els problemes amb què et pots trobar. En canvi, les competicions on jo participo tenen un alt component aventurer; si et perds al desert és imprevisible el que pot passar. I aquest component m'agrada, però tot i així em plantejo les curses com una competició. No hi vaig a fer turisme.

A què es dedica Arcarons entre ral·li i ral·li?
Sempre estic molt actiu, faig curses de motocròs o d'enduro. Quan arriba el mes d'abril canvio d'especialitat i em fico a l'aigua amb moto aquàtica, participo al campionat d'Espanya de raids amb motos aquàtiques, que és molt similar a les curses que fem al desert, amb la diferència que es fan en mitjà aquàtic. Així que entre l'abril i el setembre em mantinc en forma amb la moto aquàtica.

I a partir del setembre torna a pensar en el Dakar?
Sí. Començo a preparar-me tres mesos abans, entrenant-me, muntant l'equip i fent les curses de pre-Dakar: Egipte, Argentina, Emirats Àrabs... El Dakar és la "prova mare" que determina qui és el millor: qui el guanya és el número 1.

Parlem del Dakar. Què té aquest ral·li que no tingui un altre?
És el raid més dur que existeix, els altres volen imitar-lo, però el Dakar segueix sent el més fort. Una persona capaç de lluitar per les primeres posicions del Dakar demostra ser molt completa sobre una moto: has de ser ràpid, bon navegant, bon mecànic per arreglar-te-la sol, i has de saber dominar-te psicològicament.

Com ha evolucionat el Dakar en els darrers anys? En quin moment es troba?
La cursa va tenir un moment difícil quan, després de la mort del seu creador Thierry Sabine, la van agafar una sèrie de persones que no van ser capaces de mantenir-ne l'esperit original. Des que la dirigeix l'Aubert Oriol, que havia competit tant en cotxes com en motos, ha tornat a revifar en tots els sentits, i ara està en un bon moment.

En què consisteix l'entrenament de preparació per al Dakar?
La preparació més important és la física, la psíquica és una qüestió més personal. Jo pràcticament no la necessito perquè em vaig mentalitzant durant tot l'any, conec les meves possibilitats, sé fins a on puc arribar..., i tot això fa que durant els mesos previs vagi agafant la consistència psicològica necessària. Però en l'aspecte físic sí que he de fer una planificació d'entrenaments molt important per poder arribar al màxim. Això significa passar-me tres hores diàries al gimnàs durant els tres mesos previs.

Angoixa, ansietat, nervis, desmoralització... , què és el que s'ha de dominar més, psicològicament?
Jo diria que una mica tot. Cada situació provoca diferents sensacions, i allò important és tenir un domini global d'un mateix, i no desesperar-se mai encara que et perdis al desert.

Quin és el pitjor moment que recorda?
De pitjors moments n'hi ha bastants. Cada any, i he corregut dotze edicions, hi ha hagut un moment dolent.

El primer Dakar, l'any 1987, va ser el més dur?
Sí, ho vaig passar molt malament. Vaig participar-hi sense mitjans, no tenia nocions d'orientació i a penes sabia com funcionava una brúixola. Molts dies vaig estar a punt d'abandonar, un dia vaig caure i em vaig fer mal enmig del desert, sol, i quan ja es feia de nit, vaig espantar-me molt i fins i tot vaig témer per la meva vida. Vaig voler abandonar, però no em va funcionar l'emissora de busca; fent les mil i una, no vaig tenir més remei que arribar sol al campament. Allà em van animar perquè acabés la cursa. Desprès, l'any 1996, vaig haver de deixar la cursa en helicòpter, lesionat i insconcient, perquè se m'havia creuat un gos quan anava a 140. És una manera dura d'acabar.

El moment més trist?
El pitjor, potser, va ser l'any que vaig fer segon, a un minut i escaig del primer, quan a dues jornades del final tenia pràcticament la victòria a les mans. Ja diuen que el primer s'emporta la glòria i el segon és el primer dels perdedors..., i aquesta és la sensació que vaig tenir.

I el millor moment?
Quan vaig fer segon per primera vegada. Després, quan vaig repetir tres vegades més aquesta posició ja no em va fer il·lusió, p erò la primera va ser com un somni.

Hi ha bona relació entre els pilots?
En general sí. Fas més amistat segons la nacionalitat dels corredors; amb els espanyols hi ha amistat, encara que també hi ha una espècie de competitivitat per veure qui és el millor classificat, amb els italians, portuguesos i sud-americans ens portem molt bé, i amb els francesos no tant.

Quina relació teniu amb les persones dels països per on passeu?
Jo recordo fa anys que la gent dels països per on passàvem era molt amable, ens haguessin donat el poc que tenien a canvi de res. Sobretot les persones que viuen al desert, els tuaregs, són molt hospitalàries. Però en els últims anys la situació ha canviat perquè ens han vist passar massa vegades i molts han pensat que no n'han tret res de profitós, i la situació s'ha anat complicant fins al punt de patir robatoris i assalts.

Què ha après de l'Àfrica?
Tothom qui hi ha anat n'ha après molt, només anant-hi una vegada ja t'adones del que és. Crec que s'hi ha d'anar, aprens a valorar molt més tot el que tenim aquí. Allà no tenen res, viuen amb les coses justes i semblen més feliços que nosaltres. Hi aprens moltes coses de la vida.

En relació a mb la repercussió mediàtica, als mitjans econòmics..., l'Enduro i els Raids són els germans pobres de la família del motociclisme?
Desgraciadament, l'esport no es mesura per la intensitat física o de risc, sinó per uns altres factors: les audiències. Hi ha esdeveniments esportius espectaculars i que diuen molt del valor i les qualitats de les persones que els practiquen, i que en canvi no tenen el seguiment que es mereixen. I és que el factor televisió és molt important, la velocitat és un producte on les televisions poden col·locar perfectament les seves càmeres i oferir un espectacle d'hora i mitja que s'adapta a les seves necessitats. El Dakar, en canvi, és complicat de retransmetre, tot i que la Televisió Francesa està aconseguint unes audiències espectaculars, amb el Dakar, però a canvi d'un esforç d'infraestructures extraordinari. A Espanya, en canvi, les televisions mai s'han interessat a fer -ne cap retransmissió, simplement s'han dedicat a obtenir unes imatges i a passar-les, a pesar de la gran afició que hi ha. I com que no hi ha televisió, tampoc estem ben pagats, una cosa porta l'altra. Però bé... les coses són així.

Us sentiu injustament valorats?
Sí. Hi ha esports on el practicant no requereix les nostres qualitats i valor, i estan molt més ben pagats. Hi deu haver qui cregui que nosaltres guanyem molts diners, però em penso que pel risc que tenim no estem ben pagats, especialment si ens comparem amb altres esportistes, fins i tot d'altres especialitats del motor.