Alpinista, economista i enginyer químic de 48 anys, Conrad Blanch i Fors lidera equips de gent amb una capacitat gairebé innata, en la feina i en el temps lliure. Quan el 1993 ocupà la direcció d’Ensisa, l’empresa gestora de Soldeu-el Tarter, va canviar l’orientació de l’estació andorrana transformant-la en una de les més dinàmiques. Com a president del Centre Excursionista de Catalunya va demostrar que una entitat centenària no lucrativa també podia ser capdavantera. Aquest estiu farà quinze anys que va dirigir la primera expedició catalana que assolí el cim de l'Everest.

Com s’aconsegueix dirigir una empresa, una entitat o un grup d’amics amb èxit?
Primer, cal tenir una idea molt clara d’on vas, marcar un objectiu. En segon llloc, escollir les persones que, pel seu perfil humà, professional i tècnic poden encaixar en el projecte. Per últim, cohesionar l’equip segons la participació per tal que cadascú assumeixi responsabilitats i el grup funcioni. El més important d’un projecte és que un se’n senti part.

Com a directiu de Soldeu-el Tarter ha fet una tasca intensa de renovació i millora de l’estació. Què el va animar a dirigir una empresa, en aquell moment en clar desavantatge?
Vaig veure que podia ser perfectament viable canviant l’estructura de les instal·lacions i el posicionament de l’estació, i amb un equip de persones que veiessin clar el projecte. Aquest és el fet que em va animar i, com no, el d’unir dos parts del meu perfil: desenvolupar una gestió en un àmbit que m’estimo molt: la muntanya. L’altre concepte que vaig valorar molt és que se’m va donar responsabilitat per portar-ho endavant.

Quin és el factor diferencial de Soldeu-El Tarter respecte de la resta d’estacions del Pirineu?
Nosaltres tenim una màxima: fer-ho bé a la primera. A partir d’aquí, la diferència ha de venir pel servei i la qualitat. El creixement quantitatiu vé darrere sens dubte.

De totes les inversions que heu fet aquest any, de quina se’n sent més orgullós?
Aquest any seria difícil escollir-ne una. Hem ampliat el domini esquiable, hem modernitzat les instal·lacions amb nous remuntadors i, en tercer lloc, hem col·locat neu automàtica en una part important de pistes. Si tot això no s'acompanyés amb una millora dels serveis de restauració, escola i jardí d’infants, tindríem una pota desequilibrada. Si cal destacar algun punt, jo diria que l’accés des de Canillo i la remodelació de la zona de debutants i serveis del Pla dels Espiolets.

En aquests moments són poques les estacions que prescindeixen dels canons de neu...
Jo crec que són necessaris per garantir un producte, en aquest cas unes pistes. És evident que sense innivació natural hauríem de tancar, però amb una innivació, diguem-ne, no excessiva, l’artificial ajuda a complementar zones d’enllaç, que tenen un desgast més important. Sobretot, permet garantir els retorns als punts més baixos de l’estació, per a nosaltres fonamental. És molt agradable poder acabar la jornada amb els esquís o el surf als peus.

La unió d’estacions està de moda, al Pirineu. Quan podrem esquiar des del Pas fins a Soldeu?
Esquiar des de Pas de la Casa passant per Grau Roig fins a Soldeu-el Tarter ha de ser possible en un termini de temps curt. Vull dir que amb una temporada hauria d’estar resolt. De fet, això forma part d’un procés llarg d’aproximació que va començar l’octubre del 1998 amb el conveni signat pels municipis d’Encamp i Canillo. La següent decisió va ser donar l’autorització a les dues societats gestores per construir un telecadira. L’últim pas seria poder oferir un forfet conjunt.

Hi ha qui defensa les ampliacions amb el lema "el que és bo per a l’estació és bo per a la comarca"...
Primer de tot cal dir que, en el desenvolupament de les comarques de muntanya, els esports d’hivern hi han ajudat, hi ajuden i hi ajudaran molt. Ara, aquest creixement no es pot fer a qualsevol preu, sinó de forma sostenible amb l’entorn. I amb això no descobreixo res. L’ampliació d’una estació d’esquí ha de comptar amb uns estudis d’impacte ben fets i amb una sèrie d’accions correctores que minimitzin l’impacte. Però tampoc no es poden obrir estacions per tot arreu, hi ha suficients llocs explotats com per deixar zones totalment preservades.

Quin és el "mètode" mediambiental de Soldeu?
Tenim tot un pla d’actuació mediambiental: des d’utilitzar olis biodegradables en totes les màquines (som potser pioners, en això) i tenir un servei de replantament permanent durant tot l’estiu (invertim bastants milions en recuperació del sòl i del paisatge), fins a altres aspectes en què treballem amb les normes més avançades.

El nombre d’esquiadors s’ha doblat en els últims deu anys. L’esquí ha assolit l’estatus d’esport "popular"?
A la gent li agrada sortir i estar en contacte amb la natura, i l’esquí comporta sociabilitat. És cert que hi ha maneres de fer-lo més econòmic, amb ofertes, però no deixa de ser un esport amb una barrera d’entrada: l’equip, els desplaçaments, l’allotjament i el forfet. Tot i això, un estudi demostra que, en els últims set anys, el nombre de practicants ha augmentat d'un 40% a l’Estat Espanyol. L’explicació és que el mercat creix, que la societat té més temps lliure i molt més distribuït.

Així, allò d’esport d’elit s’ha perdut...
Si era un esport d’elit vol dir que tenia un mercat força reduït. Des del moment en què les estacions es modernitzen, s’entén que aquest segment de clientela s’obre moltíssim. Com en qualsevol mercat, hi ha una tipologia de destinacions i, dins del Pirineu, també s’han marcat diferències segons el preu i determinades estratègies comercials.

I Andorra, en quin nivell se situa?
Andorra crec que es troba en un segment mitjà-alt dels preus dels forfets, però, si valorem tota la despesa que un esquiador pot fer, la relació qualitat-preu és molt bona. Per exemple, Soldeu-El Tarter ha obtingut el reconeixement de l’Ski Club de Gran Bretanya com l’estació d’Europa amb la millor relació qualitat-preu. Comparada amb les destinacions internacionals, Andorra ofereix un valor afegit molt interessant: és un gran centre comercial per a totes les butxaques, cosa que difícilment ocorreria en un altre lloc.

Com s’imagina els esports d’hivern del futur?
Cada vegada es fa més difícil preveure l’evolució en determinades disciplines o estris perquè el canvi és molt ràpid. La bicicleta de muntanya o el surf són exemples de productes que no han estat modes passatgeres. No imagino "com" però sí que veig que es tractarà, cada vegada més, de buscar eines que facilitin, com més ràpid millor, l’aprenentatge i el fluir de l’activitat: em penso que això és al cap de tots els dissenyadors.

Va ser president del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) durant quatre anys (1993-1997). Què va representar per a vostè?
Una gran experiència, perquè vaig tenir la sort de ser al capdavant d’una entitat molt reconeguda a l’exterior i d’estar amb un equip de junta molt ben avingut. A més, gràcies al bon clima social i econòmic que hi havia a l’entitat, vam poder tirar endavant una pila de projectes. Si hagués hagut de dedicar-me a resoldre problemes de tipus intern o econòmics, difícilment s’haurien pogut iniciar nous projectes.

Sobreviuran les associacions basades en el voluntariat?
Sí. Les persones fem coses a la vida perquè ens agraden, sense que tinguin un valor econòmic, i això forma part de les motivacions de la pròpia persona. Malgrat tot, si l’entitat arriba a determinats compromisos de volum o de serveis, necessitarà ajudes professionals. El que no pot ser és que el voluntariat quedi absorbit pel dia a dia de les tasques de gestió perquè drena energies: que sigui una associació de voluntaris no significa que no pugui dotar-se de criteris d’eficàcia o de viabilitat econòmica.

El CEC, la Fundació Claror i la Universitat Ramon Llull gestionen el complex esportiu Nou Can Caralleu. Què opina d’aquesta iniciativa?
A Can Caralleu, li tinc una estima especial perquè fa vint anys, quan vam començar a preparar-nos per a les primeres expedicions, el vam escollir com a centre d’operacions. Vam establir un conveni amb l’Ajuntament de Barcelona, que ens deixava les instal·lacions per entrenar-nos. En aquests moments, que està perfectament equipat, l’avantatge de Can Caralleu és que tens la serra de Collserola al costat, un espai d’entrenament fantàstic. I a més, ben comunicat, un aspecte bàsic a la ciutat de Barcelona.

Aquest estiu es compliran quinze anys de la primera ascensió catalana a l’Everest. Quin és el record més viu que en guarda?
Aquell en què l’Òscar Cadiach diu que assoleix el sostre del món és tan inoblidable com totes les emocions que es van desencadenar a continuació, fins que ens vam retrobar tots al campament número quatre. També recordo les hores d’angoixa viscudes i l’emoció final de saber que tots estaven bé. Aquest lapsus va ser el que jo vaig viure amb més angoixa: des de la matinada del dia 29 fins a les quatre de la tarda d’aquell mateix dia.

Ha canviat gaire, l’alpinisme, en aquests anys?
S’ha adaptat a les tendències, com tots els esports d’avui dia, per aconseguir fites cada vegada més exigents amb materials i comunicacions que ho permeten i una mentalitat diferent. El fet d’haver de posseir una diferenciació per trobar patrocini ha ocasionat que cada cop es busquin fites més singulars. Ara bé, el ressò d’aquell primer Everest català no ha tornat a repetir-se, tot i que s’han realitzat activitats de gran valor i dificultat tècnica.

Ha tornat més vegades a l’Himàlaia a fer treekings durant les vacances d’estiu. Tornaria a l’Everest?
De moment, per a l’any 2000 he planificat anar al Nepal per ascendir un cim dels Anapurnas.

Què recomanaria a les persones que volen practicar esports de muntanya?
La tècnica i els coneixements, com en qualsevol esport, són bàsics, però, això a banda, hi ha l’experiència. Per anar a la muntanya, un entorn difícil de preveure en molts casos, cal una maduresa personal i un equilibri notables. És bo iniciar-se en la muntanya amb persones que et puguin comunicar aquesta experiència i que els objectius que et marques tinguin una progressió.

Però el muntanyisme va més enllà de l’esport pur, oi?
Hi ha una sensibilitat: la muntanya és més que un esport perquè practiques en un entorn que has de preservar, és primordial saber on vas. Si a la muntanya som capaços de descobrir altres coses, segur que en podrem tornar molt més plens. I això sense caure en cap folclorisme sinó, simplement, aprofitant una oportunitat meravellosa d'aprendre'n més.

En el seu palmarès hi ha també una etapa olímpica... Aquell boom internacional de Barcelona es podria tornar a repetir?
El que és evident és que les persones, les organitzacions i les ciutats es mouen per grans projectes. Organitzar uns Jocs té una repercussió mediàtica universal, i això se sabia. De vegades, si no es marca un objectiu comú, com el Fòrum del 2004, difícilment es canalitzen amb la mateixa energia i quantitat els recursos d’institucions, d’empreses privades, etc.

Les carreres d'alpinista i d'economista les ha sabudes explotar. I de la química, què n’ha fet?
Diuen que tinc una fórmula secreta per fer nevar a Soldeu-El Tarter.