Li agrada concedir entrevistes?
Concedir-les està bé. El problema és després com es reprodueixen, perquè de vegades hi ha periodistes que tenen una idea preconcebuda i només utilitzen les respostes que reforcen aquesta idea. I això és el que no m’agrada.

Creu que l’opinió pública coneix realment Aito García Reneses?
No. Hi ha molta gent que se sorprèn quan em coneix en directe, en relació a la imatge que ofereixo a través dels mitjans de comunicació. I és que, sovint, quan concedeixes entrevistes abans, durant o just després d’un partit, la tensió i la concentració fan que donis una aparença de seriositat, a partir de la qual es tendeix a generalitzar.

Quina consideració té de vostè mateix? Com es definiria?
Fonamentalment crec que sóc una persona molt dedicada.

Hi ha diferència entre Aito, l’entrenador, i Alejandro, la persona?
Sempre hi pot haver una mica de diferència, però quan et dediques d’aquesta manera a una tasca arribes a adaptar el teu caràcter convenientment per desenvolupar-la. Resulta difícil abstreure’s d’aquest caràcter en un altre tipus de situacions al marge del bàsquet.

Quan era jugador ja pensava a ser entrenador?
Sí, ja quan era jugador tenia una mica mentalitat d'entrenador. De tots els entrenadors que tenia, com a infantil, juvenil o sènior, intentava sempre aprendre des del punt de vista d’entrenador, no només com a jugador.

El bàsquet ha canviat molt des que vostè va començar. Aito també ha canviat molt?
Sí. El bàsquet, i tots els que som en aquest món, hem canviat molt en 27 anys, encara que no ens n'haguem adonat. És una mica com el nen que va creixent a poc a poc sense adonar-se i un dia arriba la tieta que fa temps que no el veu i diu: "Ostres, com ha crescut, el nen!" Així és una mica com ho veig.

I com valora aquesta evolució?
Penso que l’evolució ha estat en un noranta per cent positiva.

Com veu el bàsquet espanyol? Creu que hi ha hagut un retrocés passat el boom dels anys vuitanta?
Jo no crec que hi hagués retrocés. Pot ser que n'hi hagués quant als resultats de la Selecció durant una època, però en general no penso que n'hi hagués. Crec que el bàsquet espanyol sempre ha anat cap amunt, tot i que és cert que en un moment donat va semblar que estava més amunt, la qual cosa es va produir per dos fets. Primer perquè, partint d'una posició molt baixa, es valora molt més l’èxit. I segon, perquè va coincidir temporalment amb una davallada del futbol. Encara que crec que, tant aleshores com ara, és el segon esport d’equip d’Espanya amb claredat.

Quina diferència hi ha entre els joves que arriben actualment al primer equip i els que arribaven fa quinze anys?
Actualment hi ha un grup de jugadors amb més talent que els de llavors, a banda que tenen millors condicions físiques i naturals. Però abans arribaven, en general, amb més esperit de sacrifici que ara. La gran majoria dels que pugen es creuen amb dret a moltes coses mentre que, en la meva època, quan arribàvem ho feiem amb més prudència.

Vostè era dels jugadors que compatibilitzava esport i estudis, fet no gaire habitual avui dia.
Sí, a pesar que en aquell moment ho fèiem gairebé tots. Aquest és un dels dèficits de l’època actual: dedicar-se només a jugar és un perjudici, fins i tot per arribar a millor jugador.

Que Espanya derroti els Estats Units en la final del Mundial Júnior significa que s’escurcen distàncies entre el bàsquet d’Europa i el d'Estats Units?
S’estan escurçant distàncies, però encara hi ha diferències quant a la concepció del joc. Nosaltres, en categories base som molt més tàctics que els americans, que exploten més els fonaments individuals que els col·lectius. Això significa que, si féssim trenta partits entre equips europeus i americans de diferents categories base, i els europeus utilitzessin els seus recursos tàctics, en la majoria dels casos guanyarien. Però això va en detriment que aquests jugadors estiguin més formats individualment quan tinguin 22 o 23 anys. Així que, per una banda, s’està escurçant la distància, però, per l'altra, existeix encara aquest aspecte formatiu que farà que els jugadors americans, de grans, sempre estiguin més formats individualment.

Mitjans de comunicació, afició, directiva...Com conviu amb l'entorn?
De la directiva només puc dir que és millor impossible, sobretot tenint en compte que els mitjans de comunicació tenen una gran influència sobre l’afició, com és lògic. Jo, pel que fa a les coses que no entenc gaire, em deixo portar per la publicitat i l’opinió dels mitjans... L’afició i els mitjans de comunicació van units en un gran percentatge. I aquí trobem la gran dificul tat per als entrenadors, i també per als jugadors, sobretot per als futbolistes, que gaudeixen d'una atenció més elevada que els de bàsquet.

En quin sentit?
Quan, per exemple, la premsa lloa un jugador que l’entrenador no fa jugar, l'esportista pensa que és una injustícia: tothom el lloa i li diu que és molt bo, però l’entrenador no el treu. Resulta que arriba un nou entrenador, i un altre, i un altre, i amb cap d’ells juga, però els mitjans de comunicació segueixen dient que és molt bo i dedicant-li dues portades setmanals. A aquest jugador els mitjans de comunicació l'estan perjudicant, perquè si no l’haguessin "elevat als altars", no se li hagués creat aquest entorn, probablement hauria progressat molt i hauria arribat a ser molt més jugador del que ara és sense aquesta influència. Jo, per tant, no em queixo tant de les crítiques que els mitjans de comunicació poden vessar sobre Robson, Cruyff o Van Gaal, per posar l’exemple del futbol, sinó per la influència negativa que exerceixen sobre aquest tipus de jugadors que es creuen el que els diuen els que els volten.

És una problemàtica coneguda per vostè, que sempre ha estat acusat de carregar-se les estrelles, els ídols de l’afició. Les controvèrsies més recents han estat les dels casos Esteller i Djorjevic. El dia que Djorjevic es va acomiadar, vostè va dir en roda de premsa que no el podien acusar de no voler estrelles, perquè les ha tingudes totes, des de Norris a Djorjevic passant per Ferran o Epi.
El que passa és que n'hi ha molt pocs que es fixin en aquesta resposta com tu et vas fixar, perquè la majoria segueix pensant que això és veritat. És evident que el millor jugador de la Lliga i en ocasions d’Europa, des d’Epi fins a Xavi Fernández, Roberto Dueñas, Norris... tots han estat amb mi. El que succeeix és que, de vegades, per cridar l’atenció, ven més dir que no vols el que el gran públic vol, i així any rere any, però no pots fer res més que aguantar. El que em preocupa no és que em donin la raó o no, sinó que tot això no ocasioni un ambient negatiu per als jugadors com algun cop ha succeït.

La secció de bàsquet del Barça ha viscut els millors anys amb vostè al front de l’equip. Com valora globalment tots aquests anys?
Crec que he tingut la gran sort d'estar en un club com el Barcelona tots aquests anys. Tot això ha estat una feina d’equip en què s’han de reconèixer els mèrits de tothom: jo no puc assignar-me el paper principal dels èxits i dir: "Amb mi s’ha fet tot això". No. S’ha fet amb mi, però també amb Núñez, Alemany, Trumbo, Costa, Montes, Manolo Flores... i penso que entre tots ho hem fet bastant bé, encara que alguns diguin que ho hem fet malament perquè no hem guanyat la Copa d’Europa.

La Copa d’Europa, la gran assignatura pendent per a molts, i per a vostè el primer, oi?
Sí, però s’ha de tenir en compte que un tipus de competició com aquesta és molt difícil de guanyar; hi ha un component de sort molt gran. Enguany, per exemple, després d’una gran lliga en què quedem primers, juntament amb el Panathinaikos, que en dos partits (els quarts de final) puguem quedar-ne fora, denota fins a quin punt resulta difícil guanyar la competició i fins a quin punt hi pot tenir a veure el component sort. Nosaltres, evidentment, aquest any aspirem a guanyar-la, però no és que hi aspirem ara, és que hi aspirarem sempre. D’altra banda, també cal dir que, des que existeix la Final Four, el club d’Europa que més cops l’ha disputada ha estat el Barcelona. I això, que alguns poden considerar un fracàs, jo ho considero un èxit.

Una de les finals, la del famós tap a Montero, no es va guanyar per autèntica injustícia.
És igual; el que ven és dir el que diuen. Bé, doncs que venguin. Això no significa que compartim els seus criteris. La realitat és que no l'hem guanyada mai, i seria un èxit aconseguir-la. Però un altre èxit és estar com nosaltres durant tants anys en primera línia del bàsquet europeu. I tan a aprop, tantes vegades, amb els mitjans dels quals disposem en comparació amb altres clubs..., aquest és un altre tema de què tampoc es parla!

Aquest any els crítics coincideixen a assenyalar el seu Barça com el màxim favorit per guanyar la Final Four. Hi coincideix?
No, perquè aquests mateixos crítics són els que l’estiu passat deien que érem idiotes perquè deixàvem marxar els bons i fitxàvem els dolents. Ara, aquests mateixos crítics afirmen que som els candidats, així que no puc estar-hi d’acord de cap manera.

A banda de la Copa d’Europa, falta alguna cosa en el currículum d’Aito?
Això del currículum ja no ho veig igual que abans. Quan era jove sí que aspirava a guanyar una Lliga o una Copa del Rei..., però amb els anys he deixat de quantificar les satisfaccions per títols. I és que, de l’any del qual estic més orgullós d’haver treballat millor, és de l’any en què vam aconseguir la pitjor classificació: vam ser tercers a la Lliga ACB, ens van eliminar de la Copa Korac... En canvi, aquell any penso que vam treure millor rendiment en relació a les dificultats que teníem. Jo ara estic en aquesta línia, mesuro la satisfacció pel rendiment que aconseguim a partir del que tenim i les dificultats que trobem, no per una classificació concreta.