Manel Estiarte, mite del waterpolo
"Per què em
retiro? Digue'm una raó per continuar"
Entrevista: Sergi Larripa
© Fundació Claror.
Prohibida la reproducció total o parcial dels articles sense l'autorització escrita de
la Fundació Claror.
"Han estat 24 anys meravellosos, però el llibre s'ha d'acabar. No veig cap raó per seguir afegint-hi pàgines. Prefereixo deixar-ho en la màxima competició i d'aquesta manera"
"El
meu pitjor record és la final dels Jocs de Barcelona, per la manera com vam perdre. El
millor,
la final d'Atlanta"
"No podem pensar que els èxits de la selecció reflecteixen l'estat de salut del waterpolo espanyol. La selecció té un nivell increïble, però al waterpolo queda molt per fer"
"Hi ha
una bona base per mantenir el nivell quatre anys més, però em fa una mica de por
el que pugui passar a partir del 2003 o 2004"
"El waterpolo espanyol s'ha d'estendre per tota la geografia, de nord a sud, perquè hi ha regions que encara no saben què és aquest esport"
La ment de Manel
Estiarte està centrada en els Jocs Olímpics de Sidney i en l'objectiu de reeditar, amb
la selecció de waterpolo, l'or aconseguit a Atlanta. Un objectiu que no és a l'abast de
tothom.
Sí, està clar que els nostres esforços estan ara totalment orientats als Jocs
Olímpics, que és la competició que més ens motiva i ens il·lusiona. És la
competició més important. I, a més, tenim el privilegi de participar-hi com a vigents
campions olímpics i del món. Això suposa una certa pressió... però és una pressió
que és millor tenir-la que no pas no tenir-la. Està clar que els nostres esforços, tant
físics com mentals, estan només centrats en els Jocs Olímpics.
Ha estat dura, la
preparació?
La preparació és molt llarga, dura més de tres mesos. El primer mes és de
resistència, i fem moltes hores de natació, molts metres.... és una mica pesat. Al
matí fem tres hores de piscina i a la tarda tres més de gimnàs, peses i aparells, per
acabar fent una mica de tècnica. El segon mes, a mitjans de juliol, vam començar a jugar
torneigs amistosos durant cinc setmanes: més de vint partits per tal d'agafar el ritme,
les tàctiques... I el tercer mes, el previ als Jocs, és més de precisió; treballem la
velocitat, la tàctica... i el dotze de setembre ja marxem cap als Jocs.
Què és més
important davant una cita com els Jocs: la qüestió física, la psíquica o la tàctica?
Quan un equip vol arribar al màxim del seu nivell i guanyar ha d'estar molt alt en tots
els sentits. Físicament ha d'estar preparat, perquè tots els equips estan molt forts i,
en aquest sentit, la competència és molt dura. I mentalment també és important estar
preparat per aguantar la pressió de la competició, no abaixar la guàrdia, no caure en
l'eufòria si les coses van bé ni caure en el desànim si van malament. Als Jocs
Olímpics hi participen els millors equips del món i, si els vols guanyar, has d'estar a
punt en tots els sentits.
En què canvia
l'equip de Sidney respecte del d'Atlanta?
Primer en els jugadors: dels tretze que anem a Sidney només en quedem sis d'Atlanta. Els
altres set són jugadors nous, encara que ja faci un parell d'anys que són amb nosaltres.
A la columna vertebral, és a dir, al set titular, sí que en quedem quatre dels darrers
Jocs. Però el Joan Jané, el seleccionador, ja ha anat introduint xavals joves, perquè
són el futur.
Després de l'Or
d'Atlanta heu notat millores en tot allò que reivindicàveu per al waterpolo?
Després de l'Or d'Atlanta moltes persones em deien que canviarien moltes coses... i jo
sempre els responia que no, que no en canviarien gaires. El que hem fet nosaltres durant
els últims deu anys, guanyant vuit medalles, està molt bé, però és una generació,
és una dècada, és un miracle! És un grup d'esportistes increïblement bons, amb molta
qualitat, que ha aconseguit aquests èxits... però no podem pensar que la selecció és
el waterpolo espanyol. La selecció és molt gran, però el waterpolo a Espanya és encara
un esport jove, que creix de mica en mica... Encara hi ha molt per fer, encara queda molt
territori per ocupar, molts nens que comencin a saber el que és aquest esport... Quant a
la selecció, més no hi podem fer, però en l'àmbit del waterpolo de base encara es pot
fer molt.
La temporada
passada vas tornar a jugar la lliga espanyola després de més d'una dècada a Itàlia.
Has notat algun canvi, alguna millora en la lliga espanyola?
Home, jo he jugat quinze anys a fora i, de canvis, en trobes. La lliga la guanyen equips
de Madrid, i això fa uns anys era impensable. A la selecció, per exemple, la base de
l'equip és formada per jugadors de Madrid, encara que molts d'ells visquin i juguin a
Barcelona. Hi ha un equip de Tenerife a la primera divisió des de fa bastants anys, hi ha
més escoles, més nens..., però sobretot queda un compte pendent: que el waterpolo
s'estengui territorialment per tot el país. La lliga s'hauria de disputar pel nord, pel
sud, amb equips andalusos, vascos..., i en canvi encara hi ha regions on pràcticament ni
saben el que és aquest esport. La diferència amb Itàlia, per exemple, és que els dotze
equips de primera divisió estan repartits per tot el país: nord, sud, est i oest,
Sicília, Sardenya... Hi ha equips per tot arreu i cada cap de setmana jugues a un lloc
diferent amb molta gent, molt de públic, i això crea la rivalitat, la competència i
l'afició que falta aquí. Quan tinguem una lliga on hi hagi tres equips catalans, tres de
madrilenys, tres d'andalusos, un d'aquí i un d'allà... segur que creem més expectació.
Això és el que ens falta; el waterpolo espanyol té la realitat que té: poques
llicències i poca diversitat geogràfica.
Et fa por que
l'interès que ara tenen els patrocinadors, les televisions... pel waterpolo espanyol
baixi el dia que aquesta generació de jugadors es retiri i disminueixin els resultats de
la selecció?
Jo crec que hi ha una bona base per tal que es mantingui un bon nivell durant quatre anys
més. Em fa una mica de por el que pugui passar a partir del 2003 o 2004, però, tot i
així, tampoc es poden fer grans previsions. De vegades et surten tres o quatre xa amb un
potencial inesperat i et tornen a aixecar el nivell. El que passa és que tampoc no podem
exigir als que vinguin darrera que siguin campions olímpics com ho hem estat nosaltres.
Exigim-ho als altres esports! Som els únics que hem aconseguit ser campions i subcampions
olímpics en esports d'equip i campions i subcampions del món. Per què al waterpolo se
li ha d'exigir més que als altres esports? A nosaltres no se'ns pot exigir sempre l'or
olímpic.
Creus que les
institucions, els mitjans de comunicació, els patrocinadors... us han fet justícia quant
als grans mèrits assolits els darrers anys?
Si un dia et lleves de bon humor dius que sí, que sí perquè hi ha més partits per
televisió i estem més cuidats i protegits. El programa ADO ens ajuda molt i la
Federació està molt a prop nostre. Però si un dia et lleves de mal humor veus el got
mig buit i penses que, a pesar dels esforços invertits i els èxits aconseguits, no estem
tan ben cuidats com uns altres. Però, en fi, a mi m'agrada ser optimista, veure el got
mig ple i pensar que fa deu anys la selecció no tenia instal·lacions per entrenar-se, no
hi havia el programa ADO... Prefereixo veure les coses en positiu i valorar els progressos
que hi ha hagut.
Disputar els
sisens Jocs Olímpics...
Són molts anys!
Molts anys, però
tots al màxim nivell.
Jo he tingut molta sort. Primer, perquè vaig començar molt jove, i segon, perquè he
coincidit amb una generació de jugadors increïble. I tercer, el fet d'haver aconseguit
els èxits que hem aconseguit, que m'ha motivat molt. Si a Barcelona 92 haguéssim quedat
setens en comptes de segons, ho hauria deixat, però mantenir sempre el màxim nivell,
aconseguint podis en totes les competicions, m'ha motivat molt per allargar la carrera.
Aquesta ha estat la meva sort: jugar en un equip molt competitiu que m'ha donat molta
motivació els últims anys.
Barcelona van ser
per a tu els millors Jocs Olímpics?
Sens dubte. És que no hi ha dubte, van ser perfectes per l'organització, pels èxits
esportius d'Espanya, per la vila olímpica, la cerimònia, la clausura... però, sobretot,
per l'ambient. Tot Barcelona s'hi va abocar, la ciutat va viure intensament les 24 hores i
els 25 dies per als Jocs, veies que la gent estava entusiamada. Aquesta va ser la gran
diferència amb altres Jocs. Sens dubte, els de Barcelona han estat els millors Jocs en
què jo he participat.
I què recordes
d'aquella final del 92? S'ha dit que, tot i la derrota, en el fons va ser una victòria
per al waterpolo.
Potser. Va ser una final, contra Itàlia, molt, molt intensa. Sis pròrrogues, amb una
piscina absolutament apassionada. Una final memorable.
És el pitjor
record de la teva carrera?
Sí, sí, va ser una gran decepció pel fet que aleshores pensàvem que no tornaríem a
tenir una oportunitat tan clara per ser campions olímpics. Amb tot, un cop més es va
demostrar el gran caràcter de l'equip, que es va aixecar, es va posar a treballar i al
cap de quatre anys va aconseguir l'or.
I el millor
record?
Atlanta, és clar. Vam guanyar amb autoritat, vam culminar un somni, ens vam treure
l'espina de Barcelona...
Per què un
jugador amb el teu estat de forma decideix retirar-se?
Dóna'm un motiu per continuar un dia més. Si sembla el final d'un llibre! Vagi com vagi
a Sidney, quedi primer o quedi últim. Passi el que passi, perfecte, es tanca el llibre.
Vaig debutar a la màxima competició amb 15 anys, plegaré amb 39; són 24 anys de
selecció! 24 anys d'alegries, decepcions, esforços, medalles, victòries, derrotes...
Són 24 anys de record que m'emportaré. I el llibre s'ha d'acabar, no veig per què hi he
d'afegir unes pàgines més dient "ara faig un europeu més" o qualsevol altra
competició. No, no, ho deixo amb la màxima competició, els Jocs Olímpics, amb la
"sisena", que en waterpolo no ha fet ningú, sóc l'abanderat, i amb un equip
increïble... Passi el que passi a Sidney, és el moment de retirar-me.
No et retira el
carnet d'identitat, perquè en forma estàs.
No, no, jo em trobo bé. Físicament estic bé, podria seguir, però és una qüestió de
ganes. Em ve de gust fer altres coses, començo a estar cansat.
Què penses fer?
Seguiràs lligat al waterpolo?
Ja ho veurem. No m'ho plantejo com a estrenador, tot i que sí que potser hi continuï
lligat perquè tinc l'oportunitat d'entrar al Comitè Olímpic Internacional... Si surt
seria una oportunitat molt maca, però ara no vull pensar en res que no siguin els Jocs.
Ser l'abanderat
deu ser tot un privilegi.
Sí, em fa molta il·lusió. És un gran honor que el waterpolo estigui al davant de tot,
representar Espanya...
REQUADRES
Una llarga vida professional a mig camí entre
Catalunya i Itàlia
Sisena cita olímpica per a un expert en
competicions internacionals