Arriba a l'estadi Joan Serrahima acompanyada del seu marit, una amiga i una gossa jove que duu per nom Sidney. Ve d'una sessió de fotos a l'Estadi Olímpic que l'ha deixat glaçada. I és que aquesta atleta de Viladecans, amb 25 anys acabats de fer, ha entrat en l'elit mundial de l'atletisme després de deu anys dedicada a la marxa.

Des que vas tornar dels Jocs, no has parat de fer entrevistes, sessions de fotos...
Sí. No he parat i tinc els dies molt atapeïts, però ara ja s'acaba. D'aquí a uns dies començo a entrenar-me i només faré el que pugui segons l'entrenament.

Medalla de bronze a Sidney en 20 km marxa. Una autèntica sorpresa, més quan en els Jocs d'Atlanta vas classificar-te 28a en 10 km.
Sí, la progressió ha estat molt gran. A mesura que han anat passant els anys, Maria Vasco ha anat progressant una mica més. M'hi he dedicat més professionalment, i sempre he tingut el meu objectiu.

Però vas declarar que el teu objectiu no era aconseguir la medalla en aquests Jocs, sinó a Atenes 2004.
Sí, la medalla a Sidney ha arribat una mica abans del que esperava, però també et diré una cosa: el nom de la gosseta li vam posar perquè, des de principis d’any, jo tenia un pressentiment. Em pensava que em podia anar molt bé i estava entrenant-me molt bé, com per aconseguir medalla... Home, jo imaginava que la medalla era difícil, però mai he pensat que fos impossible.

Com va ser, la cursa? No tenies ni idea de la situació, oi?
No, ni idea. Jo vaig sortir amb un objectiu molt clar, que era ser finalista, de les vuit primeres. Al principi de la cursa no vaig tenir les sensacions que esperava, no eren el 100% bones, no em trobava bé del tot. Amb tot, a mesura que passaven els quilòmetres m’anava trobant millor, anava remuntant posicions... Als 15 km ja era finalista i en els 19 km, cinquena. Aleshores va ser quan vaig veure que desqualificaven la italiana Perroni, i als 19 km 500 m és quan em van dir que anava tercera. La cursa va anar a més, en cada quilòmetre em passava alguna cosa i cada cop em trobava millor.

I quan et quedaven 500 metres suposo que el que volies era volar...
Sí, m’ho diu molta gent, però, almenys a mi, quan comença la competició mai se’m passa pel cap posar-me a córrer.

Bé, en el sentit metafòric...
Sí que et puc dir que quan uns nois de la televisió em van dir que anava tercera no els vaig fer molt de cas. Jo anava molt feliç sabent que era quarta. Pensar que em podien penjar una medalla olímpica, el màxim a què aspira un esportista..., no ho sé..., no m’entrava... Quedava tan poc per arribar...! Fixa’t el que ocorre en tan poc temps: estàs competint durant 20 km i la medalla la guanyes en els últims 100 metres. Quan vaig entrar a la rampa de l’estadi i m’ho van tornar a confirmar, vaig fer una cara de felicitat... És cert que als últims 100 metres ja no sabia ni marxar, tot i que ho vaig fer i bé perquè m’he vist en un vídeo. No veia la línia de meta, no sabia on era i em vaig guiar per la segona... Van ser uns 100 metres magnífics, que no es poden oblidar.

A banda de la satisfacció, com et queda el cos quan saps que has batut les atletes espanyoles favorites com, per exemple, Encarna Granados?
Et seré molt clara i sincera. Jo mai he pensat que l'Encarna es pogués endur una medalla. Així de clar.

I com és que ho tens tan clar?
Un mes abans vam competir en els 10 km marxa del Campionat d’Espanya Absolut. L’Encarna va quedar primera i jo segona, però després d’anar 9 km i 700 metres primera, portant el ritme. En l'última volta em va avançar, perquè té un bon final, però jo, en tot moment pensava que en els 20 Km, avui per avui, podia guanyar-la.

No valen les nacionalitats comunes...
Quan jo competeixo no penso si ella s’endurà medalla o no, sinó en mi; és una prova individual i penso en mi. Tot i ser espanyola, és la meva rival i ho tinc molt clar.

El president del Comitè Olímpic Internacional, Joan Antoni Samaranch, va declarar que el sistema d'arbitratge s'hauria de revisar, sobretot en el cas de la marxa, en què, per exemple, es van desqualificar tres atletes que et precedien en la cursa de 20 km i que anaven al capdavant, en unes decisions molt polèmiques.
Mira, de desqualificacions, n’hi ha en totes les competicions de marxa. El que succeeix és que en una olimpíada la gent ho ha vist més. Pel que fa al que diu Samaranch, està clar que hi ha moltes classes de marxa, perquè cadascú té una tècnica diferent, encara que en alguns atletes és evident, es veu, que no marxen segons les condicions. Van a l’aire, botant o fent salts com l’australiana, la noia que van desqualificar quan anava primera.

Així, penses que no hi ha lloc per a la subjectivitat dels jutges?
El que està clar és que tot marxador va a l'aire en algun moment de la carrera, però un bon atleta sap dissimular-ho molt bé i l’ull humà no ho aprecia. Com es pot evitar? Parlen d’utilitzar el vídeo, de posar un xip a les sabatilles... Si fos així, no sols s’hauria d'aplicar en una Olimpíada o en un Campionat del Món o un Europeu, sinó en totes les competicions, i crec que no es farà, perquè és molt difícil.

Un altre motiu de polèmica, en aquest cas prèvia als Jocs, va ser que la Federació n'exclogués Reyes Estévez. Què en penses?
Bé, ell no ha rendit al 100% aquesta temporada, no ha demostrat que estigués bé en competició. En el Campionat d’Espanya, un mes abans, va quedar tercer, però no se’l va veure bé. Penso que l'exclusió ha estat una mica forta, que per a ell ha estat un pal molt gran i que a partir d’ara Reyes Estévez demostrarà que hi és, perquè és un noi amb molta classe.

Penses que la Federació Espanyola i, en concret, el seu president, José María Odriozola, podrien haver estat més benevolents? I la resta d'atletes, què n'opinaven?
Respecte aquest assumpte, el president ha hagut de tenir molts nassos, perquè excloure un home que l’any passat va endur-se una medalla en un mundial ha de ser una decisió dura. Entre els atletes de la selecció hi havia opinions de tota mena, però en general pensàvem que el pal no hauria d’haver estat tan dur.

Odriozola va rebre moltes crítiques per les seves declaracions. Sembla un home polèmic.
Personalment, mai he tingut cap problema amb ell. Sempre m’ha anat bé i la Federació m’ha ajudat molt; no hi tinc res en contra, per mi és un bon president. També et dic que jo abans de les Olimpíades no seguia cap d’aquestes polèmiques, perquè estava concentrada en altres coses. Penso que el president, sincerament, està en el seu lloc.

La marxa masculina no ha obtingut els resultats esperats, no hi ha hagut medalles...
Bé, crec que en la prova de 50 ha estat fantàstic, ja que Valentí Massana ha quedat quart i...

Però, és clar, ha quedat quart.
Però, però! Però per a la gent. Per ell ha estat com una medalla, perquè ha estat tot l’any lesionat i va estar a punt de renunciar als Jocs. S’ha posat en forma en a penes tres mesos i un quart lloc li sembla excel·lent.

I en la prova de 20 km?
Home, Francisco Fernández va quedar setè i, tot i que molts pensem que ho podria haver fet millor, perquè s'ha entrenat molt bé, ell estava satisfet com a finalista. Hi ha hagut bons resultats, el problema és que no hi ha hagut medalla i per això la gent es pensa que està malament. Jo ja et puc dir que quedar entre els vuit primers és un diploma i és estar entre els millors del món.

Creus que la gent, la premsa, està mal acostumada i espera sempre la medalla, sobretot dels marxadors?
Sí, tenim molta pressió. Durant l’any ningú no es recorda de nosaltres i quan arriba la gran competició, com uns Jocs Olímpics o un Campionat del Món o d’Europa, apareixem els marxadors. Com que acostumem a treure alguna medalla sempre la compten, però durant l’any seguim entrenant-nos, i ningú no se'n recorda.

Es pot parlar de fracàs?
Em fa molta ràbia sentir "què ha passat amb el fracàs?" Jo el primer que dic és que no hi ha hagut cap fracàs. Cap. Una medalla costa molt d’aconseguir i només n'hi ha tres: or, plata i bronze. El que passa és que, del quart al vuitè, no ho consideren un bon lloc i, d’acord, la medalla és molt maca, però un diploma també costa molt de guanyar, moltíssim.

Penses que, precisament això, et pot passar factura en les properes competicions, quant a pressió?
Sí, és cert que ara tinc moltíssima pressió, perquè abans de competir ja et pengen una medalla. Però la meva gent i el meu entrenador entendran si no arriben bons resultats. Els que no ho entenen són els de fora, la premsa, perquè creuen que si has aconseguit una medalla aquí i després al Campionat de Món quedes quarta o cinquena és un fracàs. Per mi no ho és.

Estàs preparada per a possibles critíques?
Sé que he d'intentar evadir-les, deixar que diguin el que vulguin i dedicar-me a marxar, entrenar-me bé i competir a gust amb mi mateixa. Si quedo cinquena sabent que ho he donat tot i que és el que jo esperava estaré molt feliç amb el resultat. De fet, ja ho espero, perquè el que està clar és que en totes les competicions no aconseguiré medalles. Sé que l’any que ve vaig al Campionat del Món i que pot ser que no m’endugui cap medalla, però m'entrenaré per ser allà dalt i demostrar a tothom que la meva medalla no ha estat una casualitat, i que Maria Vasco és amb l’elit mundial.