L'entrevista es posava difícil. Cada mes més viatges, més èxits i més sol·licituds d'entrevistes que a penes el deixaven descansar. Al final vam tenir sort; el vam trobar al cim de l'èxit, després de guanyar la Davis...
...a Sierra Nevada, preparant la nova temporada?
Sí, he sacrificat Austràlia a canvi de fer una gran pretemporada. L'any passat va ser molt dur, vaig acabar al mes de desembre amb la final de la Davis; i he preferit aturar-me, tornar a carregar les piles i afrontar la nova temporada amb totes les garanties.

Quant temps preveus de preparació abans de començar la temporada?
En principi seran quatre setmanes de preparació i reapareixeré amb la primera eliminatòria de Copa Davis de la nova temporada. Després descansaré una altra setmana per ja iniciar, definitivament, la temporada individual.

De tota manera, tenint en compte que vas acabar la temporada abans de Nadal i que ja estàs de pretemporada, gairebé no has descansat del tot per fer vacances?
He tingut molt poc temps, tres setmanes comptant Nadal, però això representa més temps del que he tingut mai! Mai a la meva vida no havia tingut més de quinze dies seguits de vacances sense entrenaments!

Quins són els teus objectius bàsics per a la temporada que comença?
El més important és continuar igual, en la mateixa línia dels últims anys. Vull preparar-me per guanyar tot el que pugui, però sense atabalar-me, sense obsessionar-me amb un torneig o un altre en concret. L'objectiu és jugar amb il·lusió, amb ambició, mantenint-me entre els deu primers del món i si cau el Roland Garros o l'Open USA perfecte, però sense obsessionar-m'hi.

Després de la impressionant temporada que vas fer l'any 2000, et pots demanar més a tu mateix?
No, demanar-me més no, perquè demanar-me més també seria enganyar-me. Tothom sap les seves virtuts i els seus defectes, i ha d'intentar exprimir-los al màxim. Jo l'any 2000 he donat tot el que tinc a dins, per això puc estar molt content independentment dels resultats obtinguts. No m'influencia el lloc del rànquing, sinó saber si ho dono tot. I el més important és treballar fort per poder dormir cada dia tranquil.

Tems que l'entorn, en canvi, sí et demani més?
No, jo sempre he tingut l'entorn a favor. I si faig veure a l'entorn que ho dono tot, no tindré cap problema. Els problemes poden arribar si mostres que no treballes amb tanta força o il·lusió com abans, però en aquest sentit no crec que tingui problemes.

Repassant l'hemeroteca he trobat un diari que diu que ets "el triomf de la perseverància". Hi estàs d'acord?
És una mica de tot. Per mi és el triomf del treball, de la regularitat i la il·lusió. Jo sempre he dit que el que més m'interessa és jugar amb il·lusió i ganes de triomfar. Aleshores ets capaç de tot. Però sí que és cert que sóc una persona perseverant, que m'agrada tenir-ho tot controlat, i sabent per què faig tot allò que faig. M'agrada saber tot el que he fet i faig per saber d'on vinc. Això és fonamental. Hi ha molta gent que arriba a dalt sense saber del tot com ha estat, si per una bona ratxa o què.

Perseverant i regular: tu ets l'únic jugador que ha estat campió d'Espanya en totes les categories, des d'aleví fins a sènior, cosa que evidencia la teva regularitat.
Sí, sí, és una mica atípic. Hi ha jugadors que són molt bons de petits però no de grans, o viceversa. En el meu cas, en canvi, he tingut molta sort, perquè de ben petit vaig quedar campió d'Espanya, i sempre vaig mantenir el nivell fins ara, sense alts i baixos. Això demostra la regularitat i il·lusió que sempre he mantingut, i no és fàcil assimilar ser campió d'Espanya amb dotze, catorze o setze anys. He tingut la sort de tenir la família sempre al costat, els mateixos entrenadors tota et funciona, no arribes enlloc.

El diari El País va publicar fa tres anys (16/3/1998) un reportatge titulat "La historia de los dos Àlex", que parla de la història d'Àlex Corretja i d'Àlex Bragado: dos tennistes de la mateixa edat que, als catorze anys, aconseguien tots els títols del circuit i formaven un doble invencible. Les circumstàncies de la vida han fet que tu siguis ara una estrella mundial i ell un bon entrenador en un club de tennis. Quina reflexió fas davant d'un cas tan proper, que reflecteix les dues cares del tennis?
Va ser un reportatge molt bo. La reflexió és profunda, fa pensar. Una demostració més que són molts els factors que influeixen en la carrera d'un esportista: no és ni la qualitat, ni el cap, ni l'entorn, ni la sort..., sinó tots alhora. L'Àlex era molt bo, tant tècnicament com mentalment, però en un moment donat les circumstàncies se li van girar en contra. Ell és molt intel·ligent, i es va adonar de seguida que potser no estava preparat per donar tot el que l'elit del tennis professional exigeix, i va escollir una altra via, també lligada al tennis. En fi, demostra la dificultat d'arribar i que, en l'esport, el passat mai no et garanteix el futur. Això és el dia a dia, i cada dia s'ha de començar de zero.

Com recordes ara els teus inicis?
Vaig començar a jugar a tennis als set anys, al SetBall de Sant Cugat, i després vaig passar al Club de Tennis La Salut, on vaig entrenar-me molt de temps a les ordres de Pedro Mora. Ell va ser el meu descobridor, una persona que va confiar molt en mi des de ben petit. Va ser qui em va ensenyar el revés que tinc, al qual ell anomena "revés made in Mora": és una persona a qui tinc molta estima. Més tard, amb onze anys vaig començar amb el Dudu Duarte, i vaig iniciar una primera etapa fins als divuit, en què ho vam deixar una època, durant quatre anys.

Diuen que als divuit, quan passes de júnior a professional, és quan ho passes pitjor. Alguns "entesos" van pronosticar fins i tot que no hi arribaries.
Sí, passar de júnior a sènior és difícil. Ja et pots trobar qualsevol jugador, més fet, més gran..., és una altra cosa. És un any complicat, però vaig superar-lo.

I al final guanyes el teu primer títol professional a Buenos Aires, l'any 1994.
Exacte. El 93 va ser un any molt dolent, però el 94 ja van començar a sortir resultats. Vaig fer semis al Godó i a Indianàpolis, i vaig acabar guanyant a Buenos Aires el meu primer títol, sí. El primer torneig sempre costa molt; fins que no el guanyes un cop, penses que potser no el guanyaràs mai.

I els anys següents són de plena evolució, fins que el 98 i el 99 et situes en primeríssim primer pla com a finalista del Roland Garros i guanyant el Màster a Hannover. Va ser un camí ràpid, o lent però progressiu?
No va ser ràpid, va ser molt progressiu.El 98 va ser l'any de l'explosió, l'any que va canviar la meva carrera esportiva, encara que els anteriors ja m'havien preparat molt bé, ja que havia anat millorant resultats progressivament. I això et prepara per assimilar millor els èxits i la teva nova vida, per quan arriba. Perquè, sense voler, la veritat és que hi ha moltes coses que canvien.

Al 98 arriba el Màster, i el guanyes en la primera participació, com només McEnroe havia fet.
Sí, vaig guanyar-lo a la primera. És estrany i alhora no ho és. El Màster enfronta els vuit millors jugadors de l'any, la qual cosa d'alguna manera ja indica un nivell igualtat que permet que qualsevol pugui guanyar-lo. Aquell any tot va anar molt bé.

Quina és la teva millor experiència en una pista de tennis?
És molt difícil de dir, perquè, quan estàs jugant, disfrutar és molt difícil. Per molt que intentis gaudir i passar-t'ho bé, sempre hi ha moments de nervis i patiment. En termes generals, sempre intento passar-m'ho bé, però no resulta fàcil.

Màsters, Copa Davis, medalla olímpica... Sents un afecte especial per algun dels títols guanyats?
No. Fa poc em preguntaven amb quina victòria em quedaria... Per què les he de canviar? Totes les meves victòries son meves, i totes omplen a la seva manera! Si abans de jugar em donessin a escollir entre un torneig i un altre potser em veuria obligat a triar. Però no, em quedo amb totes les victòries, totes diferents, però totes alegres, al cap i a la fi.

Vas declarar un cop que la pitjor experiència que has viscut en una pista fou quan vau jugar al Brasil una eliminatòria de la Davis, per l'ambient hostil que hi vau trobar. Ho mantens?
És cert que vam viure un ambient hostil i que no hem trobat res igual. Amb tot, penso que també ens va servir per agafar molta experiència i madurar. Fins i tot les males experiències ajuden.

Amb quin ambient t'agrada jugar?
M'agrada que hi hagi ambient a la grada, encara que sigui en contra. Sempre hi ha més caliu, i dóna més emoció al partit.

Tens la sensació que ha canviat molt l'ambient a les grades en els últims anys?
Ha canviat molt a la Copa Davis, perquè es viu un ambient diferent. Es viu un ambient de país, de grup, una clara alineació de la grada cap a un dels jugadors, i això marca una clara diferència entre el comportament de les grades en un enfrontament de Copa Davis i l'actitud en un torneig individual.

Tennis a banda, es coneixen algunes coses de tu: ets extrovertit, representes el joc net, t'agrada la música, ets molt "culé"... Creus que la gent que no et coneix personalment té una idea fidel de com ets realment?
És molt difícil arribar a conèixer una persona en la distància, per moltes entrevistes que concedeixi. No sempre resulta fàcil però, dins del que cap, crec que s'ajusta bastant a la realitat el que la gent pensa de mi del que jo crec que sóc. Potser a alguns els sorprendria i a altres els decebria, però en línies generals sóc bastant com semblo.