Qui és Mercè Martí?
Una persona inquieta, a qui des de petita li ha agradat sempre l'esport, i a la qual li agrada molt el que fa.

I que és la millor pilot del món?
No, no. No em considero la millor pilot del món. Crec que, dintre de la perseverància i de l'activitat que desenvolupes, també hi compta el fet d'estar al lloc oportú en el moment oportú. I tenir la sort d'envoltar-te de gent bona, per poder disposar dels avions ben preparats i d'un molt bon equip. És clar que esportivament he destacat, però això no vol dir que sigui la millor pilot del món. Potser hi ha un pilot d'Iberia millor que jo, no ho sé; el que sé és que he tingut la constància, la dedicació i la perseverància per fer-ho bé en les competicions en què he participat.

Quan neix la teva afició per volar?
M'agradaven els avions des de ben petita, llavors ja deia que volia ser pilot. Em deien: "Bé, bé..., quan siguis gran ja en parlarem". A volar em vaig iniciar als disset anys, amb uns amics, a l'aeroport de Reus.

El que sí que et cridava l'atenció era el món de l'esport i la competició, oi?
Sí, feia atletisme, i era bastant boneta. Vaig ser tres cops campiona de Catalunya en 3.000 metres, vaig quedar tres cops segona a la Cursa d'El Corte Inglés, vaig anar als Campionats d'Espanya, vaig ser a la Selecció Espanyola...

No tens antecedents familiars en l'aeronàutica?
No.

I com decideixes introduir-te en aquest món?
Una sèrie de circumstàncies hi van col·laborar. Jo anava a fer INEFC, però unes assignatures suspeses van impedir-me l'accés el primer any. Així, davant la perspectiva de quedar-me un any "en blanc", vaig decidir aprofitar-lo als Estats Units per aprendre anglès. I és clar, va resultar que, a més, els Estats Units són el país de aviació. Havia d'estar-me només sis mesos a Oklahoma per aprendre anglès i vaig tornar al cap de tres anys amb els títols de pilot d'avió.

I tornes a Catalunya...
Sí, torno a Catalunya i convalido els títols de pilot. Paral·lelament, vaig coneixent més les competicions esportives que hi ha fins que començo a participar-hi.

Quan et vas introduir en l'aviació esportiva?
Vaig començar als Estats Units. M'estava treient el títol de pilot i, com a persona inquieta i a la qual agradava l'esport, vaig veure que hi havia una sèrie de competicions aèries que eren molt atractives a la meva forma de ser. Vaig començar a indagar, indagar i indagar fins que vaig saber que es feien competicions de caràcter mundial, com la Volta al Món, el París-Pekín, creuar l'Atlàntic... Aleshores em vaig voler iniciar seriosament en les competicions. Així, l'any 1994, amb 24 anys ja vaig disputar la Volta al Món... i la vaig guanyar.

Creus que actualment s'ha de seguir anant als Estats Units, per arribar a tenir una bona formació com a pilot? Què recomanaries a una noia que volgués emular-te?
Des que vaig començar jo fins ara han passat dotze anys, i han canviat moltes coses. Abans aquí no hi havia ni escoles ni res. Havies d'anar per lliure, marxar als Estats Units o entrar a l'escola "mig militaritzada" d'AENA. Ara ja hi ha escoles especialitzades, ja pots treure't aquí els títols sense haver de cursar una carrera "mig militar": simplement cal anar a l'aeroport i informar-se'n.

Ara ja no cal marxar als Estats Units?
Jo ho recomano, perquè és el país de l'aviació i sempre aprens més allà que aquí. Tot i així, almenys ara es pot escollir.

Quan vas tornar tenies clar dedicar-te a l'aviació esportiva?
No, no. La meva intenció era, professionalment, ser pilot comercial, i dedicar-me a l'aviació esportiva en les estones lliures, com a afició. Vaig estar treballant en una companyia aèria, però mai no em va acabar d'agradar tant com el vessant esportiu; de manera que, a poc a poc, la part esportiva es va anar barrejant amb la professional fins a sobrepassar-la. Ara ja no ho canvio. De vegades em surten feines de pilot comercial i les accepto, però estic bé.

Definitivament abocada a l'aviació comercial, quan pot durar la teva carrera? Et planteges seguir així la resta de la teva vida?
Ara no m'ho plantejo, perquè no em falten ganes de competir. Més endavant? No ho sé, ja ho veurem.

Quines dificultats t'has trobat per desenvolupar la teva carrera?
El dels patrocinadors és el plat més dur de coure. Ells són els qui realment financen la teva carrera. Jo vaig tenir la sort de trobar Freixenet, que va creure en mi.

I el factor econòmic, fins a quin punt limita?
Home, com en el cas de qualsevol esport de motor, és evident que ser pilot resulta més car que dedicar-se a córrer. Però fixa't com és de car anar en vaixell i la quantitat de vaixells que hi ha en aquest país, i els medallistes que tenim. Jo crec que, més que res, és una qüestió de coneixement.

Vas començar sense precedents en aquest país. El fet d'obrir camí posa les coses encara més difícils?
Sí, sí. Fins fa poc a penes no hi havia mentalitat ni infraestructures aeronàutiques. De fet, es nota que només fa vint-i-cinc anys que vam sortir d'una dictadura... Comparats amb la resta d'Europa estem els últims, amb Grècia i Portugal, tot i tenir un clima molt, molt millor, que a França o Alemanya, amb els quals la diferència és brutal.

Quan competeixes, a quin d'aquests quatre elements dónes més importància: a l'estat de la climatologia, a l'estat de l'aparell, a la teva forma física o bé a la psicològica?
Home, és un compendi dels quatre, però si hagués de triar la part més dèbil que més he cuidar, et diria que la física. L'esgotament físic ens pot conduir a una errada i una errada, en aviació, es pot pagar amb un accident mortal.

Quina és la pitjor experiència que has tingut en tots aquests anys?
Han estat bàsicament relacionades amb problemes mecànics o de condicions climatològiques adverses. L'anècdota més forta que tinc va ser a la carrera de les Amèriques quan, creuant l'Atlàntic de Nova York a Ponte Pitro, vam tenir un problema de subministrament de combustible i, al mig de l'oceà, se'ns anava aturant el motor. No fa cap gràcia.

I la millor sensació que has viscut?
La que tinc quan arribo a casa amb un metall, després de triomfar en alguna prova. Compensa tot el sacrifici i les males estones.

I volant?
És molt maco veure els fenòmens atmosfèrics i naturals que et trobes allà dalt: una pluja d'estels, un cometa, un eclipsi... Són coses molt maques d'observar en aquelles alçades.

Quina de les aventures que has viscut t'ha omplert més?
Totes tenen alguna cosa, però potser la que més em va omplir va ser la de travessar l'Àfrica occidental durant 25 dies pilotant un avió de la Segona Guerra Mundial. Va ser acomplir el somni que tenia des de petita de poder volar com els pioners de l'aviació. Vam fer-ne un documental per a Televisió Espanyola i National Geographic. Va ser una experiència molt enriquidora; a més, em va omplir especialment pel fet d'haver-la organitzat jo. La satisfacció, per tant, va ser doble.

I ser campiona del món?
Tampoc puc oblidar-ho. Al cap i a la fi, va ser allò el que em va catapultar, el que em va donar a conèixer... De fet, vaig tenir sort; en principi no tenia equip, i vaig acabar participant amb el suec Erik Baunk perquè el seu copilot va haver de deixar-ho. Vam fer 33.500 km per l'hemisferi nord en 22 dies i, a més, vaig convertir-me en la primera persona espanyola de donar la volta al món en avioneta.

Què et queda per fer dins d'una avioneta?
Home, primer afrontar els Jocs Mundials d'aquest estiu. Després, em faria il·lusió fer alguna cosa a Austràlia i Nova Zelanda, els únics continents que encara no he tocat. I fer-ho amb un avió antic, com en el cas d'Àfrica.

I fora de l'avioneta?
Introduir-me més en el vessant organitzatiu i arribar a ser l'organitzadora de les competicions, ja que crec que tinc més coneixements i experiència que les persones que ho estan fent. Però, vaja, tampoc és una prioritat per a mi.