Gervasio Deferr
JOVENTUT DAURADA
Entrevista: Dani Gómez
© Fundació Claror.
Prohibida la reproducció total o parcial dels articles sense l'autorització escrita de
la Fundació Claror.
"No vas a uns Jocs Olímpics perquè t’ho regalin, t’has de classificar. No ens podem prendre les altres competicions com si ja estiguessin superades"
"La
medalla dels
Jocs Olímpics no és una pressió sinó una motivació per seguir intentar guanyant"
"Jo intento fer bé la meva feina i espero que els àrbitres facin bé la seva. El que et puc dir és que hi ha hagut coses que han estat justes i d’altres que no"
Com afrontes els
Mundials de Gimnàstica?
Encara estic esperant els resultats mèdics d'unes proves que em vaig fer a
l'espatlla i, clar, fins que no sàpiga res hauré d'estar amb la incògnita. A mi sempre
m'ha agradat competir i, si puc estar allà, ho agafaré amb ganes.
Ara tens més
pressió que mai per seguir aconseguint victòries?
No! La medalla dels Jocs Olímpics no és una pressió, sinó una motivació
per seguir intentar guanyant. La responsabilitat se l’ha de fixar cadascú, no te la
poden imposar. Si no, és quan vénen les pressions.
I Alfredo Hueto,
el teu entrenador, ara t’exigeix més?
El meu entrenador sempre ha estat molt important en la meva carrera esportiva
perquè, evidentment, ha estat qui l’ha conduïda. Per tant, ell sabrà com ha de
portar-me ara i no considero si m’està pressionant més o menys, el que tinc en
compte és si ho està fent bé o no. I jo crec que, fins ara, ho ha fet bé.
Ara, quan
participes en una competició, on tens totes les esperances posades, en la prova de terra
o en la de salt?
Allà on competeixi, en els aparells on competeixi, intentaré guanyar.
Però en els jocs
tu et pensaves poder aconseguir una medalla en la prova de terra i no pas en la de salt.
Jo anava a guanyar la prova de terra i, després, la de salt ja veuríem si la
guanyava o no. Sempre havia tingut esperances en les dues, però no tothom sap tantes
coses de gimnàstica com per poder determinar si sóc especialista en una o en
l’altra. En terra tenia possibilitats i les vaig desaprofitar; no vaig guanyar en un
lloc, però almenys ho vaig aconseguir en un altre. Almenys em vaig endur una medalla!
Com vas encaixar
el teu error en la prova de terra?
Al principi molt malament, però amb l’ajuda de la família, l'entrenador i els
companys vam sortir endavant.
Va ser aquesta
sensació la que et va ajudar a obtenir la medalla en salt, perquè pensaves que ja no
tenies res a perdre?
Jo vaig sortir com sempre, a competir, i a fer-ho de la millor manera possible;
després, que passi el que Déu vulgui. Jo no pensava "Si ho faig així guanyo i si
no, no". Pensava: "Fes-ho el millor que sàpigues i ja està; si guanyes,
perfecte, i si no, res".
No et fa por
haver aconseguit una victòria tant important amb només 19 anys?
Per a mi és una satisfacció i un orgull, no és una cosa que m’hagi de fer
por. Si vaig saber afrontar el moment de la competició haig de saber afrontar el moment
del resultat.
Els Jocs
Olímpics de Sidney t’han canviat la vida?
És clar que me l’han canviada. Per exemple, ara no m’estaries fent aquesta
entrevista. És un cas que sempre poso perquè és veritat. Ara la gent em reconeix pel
carrer, em paren, volen que vagi a més competicions, a més exhibicions… I tot això
és gràcies a les Olimpíades.
En aquell moment
eres plenament conscient de tot el que t’estava passant, del que estaves vivint?
Sí, sí. Assumia força bé el fet d’estar allà. Anar a les Olimpíades era el
resultat de tot el treball dels quinze anys que porto entrenant-me. I com que fa tant de
temps, és un objectiu molt clar, i n’era molt conscient, d’aquell moment.
Guanyar o no era una altra cosa.
Penses en Atenes
2004?
I tant! Espero poder-hi participar. Falta molt i haig de poder arribar-hi; no vas a
uns Jocs Olímpics perquè t’ho regalin, t’has de classificar. No ens podem
prendre les altres competicions com si ja estiguessin superades. Haig de classificar-me i
després ja pensarem en Atenes.
T’agradaria
obtenir les dues medalles?
Evidentment. Seria massa!
Per què la
gimnàstica es passa quatre anys oblidada i és una de les proves de més audiència,
juntament amb la natació, en els Jocs Olímpics?
Perquè és quasi tan sacrificada com espectacular. A la gent li agrada veure com és
de bonica, i com ho fan de bé els participants. Una altra cosa, però, és aconseguir
fer-ho. I, per aquest motiu, hi ha poca gent i pocs seguidors.
Com pot entendre
el públic les diferències de mil·lèsimes que hi ha en les puntuacions dels gimnastes?
La gent no veu si un gimnasta és millor o no, sinó que ho miren, ho aprecien i
esperen la nota, com tothom. No és una cosa en què puguin dir aquest guanyarà i aquest
no. Perquè és així, perquè no ens n'informen: la gimnàstica no surt als mitjans de
comunicació. Aleshores, com no l’expliquen a la gent, no l'entenen en gaire
profunditat.
Els àrbitres
són prou objectius?
Si ho fan malament, no ho sé. Jo intento fer bé la meva feina i espero que ells
facin bé la seva. El que et puc dir és que hi ha hagut coses que han estat justes i
d’altres que no, com a tot arreu.
Per què si els
millors gimnastes catalans, fins ara, heu estat Joaquim Blume i tu, la societat considera
que aquest és un esport per a dones?
Perquè és un bon esport per a la joventut i hi ha gent que considera que aquest és
un bon esport per a les noies, igual que el futbol pot ser-ho per als nois. En edats
curtes potser les noies es decanten més per la gimnàstica, però moltes ho acaben
deixant. I és que hi ha molt poques gimnastes i molt pocs gimnastes. Espero que aquesta
tendència comenci a canviar.
Et sents
l’hereu de Blume?
No. Jo sóc Gervasio Deferr i ja està. Sóc un gimnasta, i en Blume en va ser un
altre.
Et molesta que et
comparin amb ell?
No, és que se’m fa estrany, perquè Joaquim Blume és un mite i jo no ho sóc.
Has tingut algun
esportista com a referent al llarg de la teva carrera?
Vitali Servo, perquè és l’únic que ha aconseguit sis medalles d’or de
vuit possibles en unes soles Olimpíades. És una passada!
És difícil ser
medalla d’or i ser un jove com qualsevol altre?
Jo he provat d’ensenyar a la gent que m’intenti veure així, com un noi
normal i no com un campió olímpic. I els qui em coneixen s’han comportat
perfectament amb mi, i m’han seguit tractant igual. És el millor que em podia haver
succeït.
Quins sacrificis
et suposa ser gimnasta?
Per a mi cap. Hi ha coses que sacrifiques tant si ets gimnasta, com si has de
treballar, com si has d’estudiar. Jo haig de fer sacrificis com veure poc la meva
família o estar separat de la meva gent, perquè haig de viatjar molt. Estic molt poc a
casa meva. Quan era petit, els meus pares també van haver de reduir les vacances perquè
jo havia d’entrenar-me. Són esforços que has de fer, però que tenen la seva
recompensa.
Com vas decidir
que et volies guanyar la vida sent esportista?
Home, realment no sé si em puc guanyar la vida com a esportista o no. Però
te’n vas adonant a poc a poc. Cada vegada t'hi veus més involucrat fins que un dia
dius: "Això és per a mi". Jo vaig prendre una decisió i vaig fer una sèrie
de coses que m’han permès poder estar on sóc. Havia de deixar els estudis i ho vaig
fer; era un dels riscos que corria perquè, és clar, si em sortia malament, no hauria
tingut ni una cosa ni l’altra. Però em vaig arriscar i m’ha sortit bé.
REQUADRES
