Rafel Jofresa, jugador de bàsquet

L'esportista en actiu més veterà d'Espanya

© Fundació Claror.
Prohibida la reproducció total o parcial dels articles sense l'autorització escrita de la Fundació Claror.

"A la Penya m'he format com a persona, com a jugador, m'ha donat l'oportunitat de conèixer molta gent, de guanyar-me la vida... Només puc dir que estic molt agraït"

"En els temps bons els aficionats sempre ens van donar tot el suport, cosa que no ha succeït en els temps dolents"

"Estic content d'haver donat el pas de fitxar pel Barça. Vaig ser molt feliç, vam guanyar una lliga...i penso que els aficionats de la Penya ho van entendre"

Per què vas decidir intentar el rècord de l’hora?
Quan vaig aconseguir la victòria de la Vuelta Ciclista, vaig veure que se m’havia escapat una oportunitat d’intentar-ho. Després va haver-hi un boom, i el rècord de l'hora es va anar batent successivament fins que Boardman el va deixar en un rècord increïble de 56.375 quilòmetres l’hora. Aleshores, quan vaig veure que la UCI havia decidit, amb una normativa nova, considerar com a rècord vàlid el d'Eddy Merck, se’m va tornar a encendre una mica aquella il·lusió.

Ets el jugador que, si no m’equivoco, en més ocasions ha defensat la samarreta de la Penya. Això et converteix en una institució a Badalona?
Home, segurament no sóc un qualsevol, però també és veritat que aquestes estadístiques són des que va néixer l’ACB. Hi deu haver altres jugadors més antics, quan tot això no estava computat, que han fet molts partits i que han estat més importants.

També ets l’únic jugador que ha estat en totes les lligues ACB que hi ha hagut. Això com et fa sentir?
Em fa sentir bé. Jo he gaudit molt amb el bàsquet, he tingut moltes alegries, i també decepcions. Em produeix alegria, perquè porto dinou anys jugant i sempre he pogut estar gairebé al màxim nivell. Però hi ha una part de nostàlgia, perquè ja queda molt menys del que porto jugant. La vida és així i, tard o d’hora, arribarà el moment.

Més aviat tard o més aviat d’hora?
La veritat és que no ho sé. Em trobo bé físicament, encara em diverteixo molt jugant, estic envoltat de xicots de 20 i 25 anys que em fan sentir jove… El que ara més m’importa és poder aportar el màxim individualment, perquè l’equip pugui estar com més amunt millor.

Un dels principals problemes de ser veterà deu ser que tothom et pregunta quan et retiraràs.
És bastant inevitable. Ara tinc 35 anys, però a partir dels 30 normalment ja t’ho pregunten. Al començament sí que et quedes sorprès, ara ja és una pregunta inevitable i no passa res. I sempre contesto que quan arribi el dia ja ho diré.

Què significa per a tu la Penya?
Molt! Vaig entrar aquí amb catorze o quinze anys i d’això ja en fa vint, a banda dels tres que he estat fora del club. Aquí m’he format com a persona, com a jugador, he vist passar moltíssims jugadors, m’ha donat l’oportunitat de conèixer molta gent, de guanyar-me la vida… Només puc dir que estic molt agraït.

Com ha canviat el bàsquet en aquests vint anys?
Abans hi havia clarament dos únics equips que podien guanyar la lliga i que eren el Barça i el Madrid, i actualment n'hi ha quatre o cinc que ho poden fer. Individualment, els jugadors tècnicament són tan bons com abans, però s’ha produït un canvi en l'aspecte físic. Es fa el mateix que abans, però molt més ràpid, amb molta força. La gent és molt més alta, pesa més quilos i això fa que tot el joc sigui molt més dur.

I ara et cal un traductor per poder parlar amb els companys als vestuaris?
(Riu). La veritat és que abans gairebé tots els equips, excepte el Barça i el Madrid, es nodrien del planter. El Barça i el Madrid miraven de fer fitxatges nacionals i internacionals, però la resta de clubs tenien el planter i dos americans. Ara, amb l’obertura de fronteres que permet jugar tots els comunitaris a tots els equips, fa que les coses siguin diferents. Però penso que hem de ser moderns i no tancar-nos en nosaltres mateixos. Si tenim l’oportunitat que a dins d’un vestuari convisquin diferents cultures, també és bo aprendre d’ells.

Quin dia de la teva vida decideixes que vols ser jugador de bàsquet?
Mai! Va ser una evolució. El meu pare era jugador de bàsquet, de sempre havia vist jugar a bàsquet. Hi jugava a casa, a l’escola on anava, i després vaig fitxar per la Penya. No m’ho vaig plantejar, si era jugador per guanyar-me la vida o si era un jugador i prou. Va ser tot molt esglaonat i molt a poc a poc. Mai tampoc no em vaig plantejar si volia jugar en el primer equip o si volia jugar a la Selecció, sinó que vaig treballar molt. No va ser res premeditat.

Com recordes aquella final de l’any 94 a Tel-A-Viv, quan vau aconseguir el títol europeu?
Va ser una temporada duríssima. Fèiem un joc completament diferent al que havíem estat acostumats amb en Lolo Sainz. Teníem un entrenador molt dur, però alhora molt afectuós: Zelco Obradovic. Ell també havia estat un gran jugador, entenia molt bé la dinàmica de l’equip i la psicologia de grup. Ens vam classificar per a la final four molt de biaix, anàvem de tontets. La semifinal va ser contra el Barça, i després la gran final contra l’Olimpiakos. De deu juguesques, nou eren per a ells. Vam estar tot el partit amb el marcador per sota i al final vam tenir un cop de fortuna. Va ser una cosa increïble, són moments en què tots els sacrificis que has passat valen la pena.

Paradoxalment, després d’aquest gran títol va venir una llarga crisi.
Sí, va ser un canvi espectacular. Després del títol no van seguir alguns jugadors molt importants per a nosaltres. L’entrenador tampoc. El següent entrenador va ser cessat, no ens vam classificar per als play-off… Va ser un canvi molt brusc en menys d’un any. La temporada següent també va ser molt dolenta i van empitjorar molt les coses.

Què se sent quan la gent no ve al pavelló?
Frustració. Nosaltres juguem perquè ens agrada, però també jugues per al públic i per a la gent de Badalona. El fet que no vinguin vol dir que no estàs fent la teva feina de la manera que la gent voldria. Encara que la culpa no sempre és dels mateixos.

Com és l’afició de la Penya?
És la menys emotiva, a la que costa més d’escalfar, que t’animin… I no és una crítica! Les coses són així! En els temps bons sempre ens van donar molt de suport, cosa que no ha succeït en els temps dolents potser perquè s’han allargat massa.

Vas passant temporades a la Penya fins que arriba l’any 1997 i fitxes pel Barça. Alguns aficionats no s’ho van prendre gaire bé.
Home, va haver-hi algú que no ho va entendre, però crec que la gran majoria sí. En el seu moment ja es va explicar, que no vaig ser jo que me n’anava, sinó que al club no li va interessar que continués. Vaig rebre una sèrie d’ofertes i una va ser la del Barcelona, el gran rival de la Penya. Però és que a mi em van dir que no em renovaven i em vaig buscar la vida. I el Barcelona va ser el millor club que vaig trobar.

Vas ser feliç al Barça?
Molt. Estic content d’haver donat aquell pas. Evidentment, quan vaig rebre l’oferta del Barça vaig analitzar què representava. Però, una vegada em vaig decidir, vaig estar molt content. Tothom em va tractar molt bé. És un club increïble i, a més, vam tenir la sort de poder guanyar una lliga i ser sotscampions de lliga europea.

També ha estat tan positiu el teu pas pel Girona?
Sí. Vam fer molts sacrificis, perquè és un club modest i amb poques possibilitats econòmiques de fitxar grans jugadors. Vam aconseguir fer una plantilla molt equilibrada, amb molt d’esforç per part de tots els estaments del club, jugadors i entrenadors. I vam fer una temporada extraordinària, molt per sobre de les nostres possibilitats. Ens vam classificar per al play-off per primera vegada en la història del Girona. Va ser un any molt bo.

I com acabes tornant a la Penya?
Curiosament, el mateix entrenador i el mateix president que em van dir que no continués van considerar que en aquell moment sortia una generació de jugadors joves i que jo podia, d’alguna manera, ajudar el club a estar a dalt i al mateix temps a fer una transició perquè aquests jugadors maduressin més. Però les coses, malauradament, no van sortir com s’havien plantejat.

Com ho portes, que sigui president del club qui tants anys ha compartit la pista amb tu?
Positivament, perquè m’alegro molt que el Jordi Villacampa hagi pogut arribar a aquest càrrec que a ell li agradava. Pel que fa a la nostra relació, al principi és una mica estrany, perquè moltes coses que havíem compartit queden en stand by perquè políticament potser no són correctes. Però mantenim l'amistat de sempre.

T’agradaria acabar amb un càrrec al club com ell?
No descarto res, però… el que sí sé és que només entenc de bàsquet. Vaig fer un curs i mig d’Econòmiques i no he estudiat res més. Suposo que allò que faci després haurà d’estar lligat amb el bàsquet, però tampoc m’ho he plantejat gaire.

Després de tota aquesta mala època, com està ara el club?
Està intentant sortir de la crisi econòmica i esportiva. En els últims anys han passat molts entrenadors, cadascú amb el seu estil, i jugadors diferents. Ara no hi ha ningú que estigués fa quatre anys. Hem d’agafar estabilitat i treballar pel present, però sobretot pensant a mitjà o llarg termini. S’ha de fer un equip per a jugadors del planter.

Com veus la temporada actual?
La veig difícil per diversos motius. Tot i així, ara és molt important entrenar-se fort i intentar guanyar els màxims partits possibles per anar agafant confiança. Sobretot, treballar pel present per poder sostenir un equip amb certes garanties.

REQUADRES
     

20 anys com a professional

Preguntes molt personals...