Fermín Cacho, atleta

"Vull que les meves filles em vegin tornar a guanyar"

© Fundació Claror.
Prohibida la reproducció total o parcial dels articles sense l'autorització escrita de la Fundació Claror.

"L'or a Barcelona 92 va ser, sens dubte, el millor moment de la meva carrera. Però el que va venir després va demostrar que no havia guanyat la medalla per casualitat."

"La generació actual del mig-fons espanyol, amb Estévez, Higuero, Redolat, Díaz i jo mateix, és tan bona com l'anglesa dels Coe, Ovett, Cramm i companyia, tot i que alguns no ho reconeguin"

Fermín Cacho ha complert trenta-tres anys. Tot sembla indicar que, després dels dos últims anys, que no han estat gaire bons, t’estàs posant un altre cop en forma. Com et sents?
La veritat és que bém, molt bé. No puc queixar-me. Després de dos anys en què res no ha sortit bé, ara hi ha il·lusions noves i ganes de continuar i de provar d’estar en el lloc més alt.

Com has viscut els dos últims anys amb tants problemes de lesions?
Vaig tenir un problema amb el tendó d’Aquil·les que em va deixar fora dels Jocs de Sidney. Després hi va haver més un problema psicològic que no pas físic. En aquell estat, vols i intentes d’estar en el lloc més alt possible, i no et surten bé les coses. Ara, en canvi, tot això ja està superat i el que més m'interessa és treballar i entrenar-me per intentar estar, aquest any, una altra vegada en la màxima competició.

Quins objectius et planteges per a aquest any?
Hi ha dos objectius primordials. Un d'aquest hivern passat, en què em proposava de tornar a competir i recuperar un altre cop aquell ritme. Crec que això ho he aconseguit. I l’altre objectiu, per al proper estiu, és el d'intentar participar als campionats d'Europa i fer-ho tan bé com pugui.

Et planteges algun objectiu en concret pel que fa a classificació?
És difícil tenir-ho tot o gairebé tot. Però vull anar endavant a Europa i lluitar per pujar al pòdium. El que realment desitjo és que les meves dues filles em vegin al pòdium, ja que són molt petitones i no m'hi han vist mai. Elles fan que m'entreni cada dia.

Les teves filles s’han convertit en la teva motivació esportiva?
Sí. La vida té diverses etapes: hi ha una etapa esportiva en la qual vius per a l’esport i un altre moment en què t’enamores, et cases i crees una família. Ara mateix vull que les filles em vegin lluitant per arribar dalt de tot del pòdium, ja que és el motiu pel qual sóc atleta.

En què es diferencia el Fermín Cacho actual del de fa deu anys?
Hi ha moltes coses que han canviat. Evidentment, amb vint-i-tres anys, vaig ser campió olímpic. Era una olimpíada aquí a Espanya i no es podia deixar passar l’oportunitat. Des dels Jocs de Barcelona han passat molt anys i s’han aconseguit moltes fites, sempre en benefici de l’atletisme i meu. Quan ja ho has aconseguit pràcticament tot en el món de l’atletisme i en la teva carrera esportiva, resulta molt difícil retirar-se. Aquest any és diferent, perquè les nenes són entre nosaltres, i això fa que la motivació i l’esforç no decaiguin, sinó que vagin a més.

Dius que han canviat coses, però segur que n'hi ha alguna d'inalterable. Què creus que perdura en Fermín Cacho, des que era jove?
Perdura l’esperit i la competitivitat, les ganes de guanyar i d’entrenar-me per ser el millor. Aquest ànim continua viu. S’ha d’intentar lluitar per ser a dalt.

Aquest és l'any del desè aniversari dels Jocs de Barcelona. Quin record tens, d'aquells moments?
El record que tinc no és de l’any dels Jocs Olímpics, sinó de cinc anys enrere, quan Barcelona es va convertir en seu. Ja practicava atletisme i, en l'instant de la nominació, vaig pensar: "Per què no puc ser-hi, si pràcticament és com córrer a casa?". Sempre es lluita per participar en una olimpíada i, si jugues a casa, doncs molt millor! Els anys passaven i jo tenia com a objectiu córrer als Jocs. Pensava que, si em donaven l'oportunitat, intentaria de fer-ho el millor possible: no podia deixar escapar el tren. I així va ser, a pesar que avui, amb el pas del temps, es podrien canviar algunes expressions!

T'esperaves guanyar aquella medalla d'or?
Tant el meu entrenador com jo pensàvem que a Barcelona havíem d’intentar arribar a dalt i, si es podia guanyar, per què no? Sabíem que era molt difícil, però no impossible. S’havien de donar les circumstàncies que jo estigués molt bé i que els altres, per qualsevol motiu, fallessin una mica. Tot em va afavorir, i vaig guanyar.

Va ser el millor moment de la teva carrera?
Ser campió olímpic a casa teva, davant de la teva gent i en el teu país es pot considerar el millor moment d’una carrera esportiva. Quant a títols, està claríssim, perquè més ja no es pot aconseguir! Un esportista no pot arribar més amunt.

Després van arribar més èxits en campionats d'Europa, del món i als Jocs d'Atlanta...
Efectivament, després de Barcelona va haver-hi més olimpíades, més campionats del món i més campionats d’Europa, els quals van corroborar els resultats de Barcelona no com una casualitat, sinó com el fruit de feina i sacrificis. Sobretot, calia tenir clar que, quan s’aconsegueix un triomf, pertany al passat, i que és necessari mirar endavant. El que va venir després va servir per confirmar que el treball i el sacrifici obtenen recompenses.

Com veus el moment actual de l’atletisme espanyol?
Si ens referim a l’últim període, francament bé. Crec que a l’atletisme espanyol hi ha individualitats molt bones que ocupen els primers llocs en mig fons i fons. Però sí que és cert que falten proves, perquè en algunes encara fallem una miqueta. Potser en una competició per seleccions, amb un atleta per prova, ho passaríem malament per mantenir-nos o per poder ascendir.

Amb Fermín Cacho, Reyes Estévez, Juan Carlos Higuero, Andrés Díaz, Redolat..., podríem dir que Espanya té el millor mig-fons d’Europa?
Jo crec que sí. De fet, tots els que has mencionat sempre són entre els millors del món.

Des de l’època de González i Abascal fins ara, sempre hi ha hagut grans estrelles al mig-fons de l’atletisme espanyol. Per què creus que passa, això?
Em penso que potser té a veure amb la tradició dels grans atletes espanyols que hi ha hagut i que han aconseguit medalles. El mig-fons és una prova molt bonica i que atrau perquè no és massa llarga i no es fa pesada; et permet de veure la velocitat i l’estratègia de cadascú. Crec que aquests factors han donat a Espanya tradició i han possibilitat que, a poc a poc, cada cop més atletes entrin al mundial.

Sou la millor generació de mig-fons de la història?
Sempre s’utilitza el tòpic que no hi ha hagut una altra generació com la dels atletes anglesos d’Ovett i de Cramm, quan els espanyols no és que no tinguem millors marques que ells. Millors marques entre cometes, perquè el rècord de marca el tinc jo! Es remarca que com la generació d’Ovett, de Cramm i de Coe no n’hi ha hagut cap altra i em penso que no es pot viure del record, sinó que s’ha de viure del present. I no s’ha parlat mai de la generació que hi ha ara: de què ha fet Fermín Cacho, de que estan aconseguint Reyes Estévez, Higuero, Redolat o Díaz. En països com Espanya, es dóna més importància al que fan els anglesos que no pas al que estan fent els espanyols.

Vosaltres i tu, en el teu cas, et sents reconegut, no solament en l'àmbit esportiu sinó també en el social?
Si fos futbolista encara ho seria molt més, està clar, però la veritat és que als llocs que he visitat he estat reconegut afectuosament per la gent.

Encara et falta algun premi?
Tots els premis que et concedeixen, tant si és mentre et dediques a l'atletisme com després, són importants. Quan et donen un premi és que reconeixen la teva carrera esportiva, el que has fet i el que això significa per al teu país. Cada premi és un bon moment i tots els premis són totalment diferents. Me’n falta algun? Jo sóc dels que pensen que quan no et mereixes un premi no te’l donen i que quan te’l donen és perquè te’l mereixes. Com a esportista espanyol, n’hi ha un pel qual sí que he lluitat, lluito i lluitaré: el Príncep d’Astúries.

De mèrits, segur que no te’n falten!
Sí, jo me’l donaria! Però, compte, ja que cal un jurat que decideixi si tens els mèrits esportius o humans per poder-lo rebre.

El que passa és que aquest premi el concedeixen quan els atletes s’han retirat o són a punt de retirar-se, i jo no sé si tu penses en la retirada o encara no.
De moment no! Encara puc oferir més i l’atletisme és el que realment sé fer.

Què teniu, a Sòria, que us hi heu ajuntat figures com Abel Antón o Reyes Estévez? Què teniu allà, que atrau tants atletes, amb tant bons resultats?
A Sòria el que tenim és un bon ambient. Tenim un entrenador que ens entén, que entén d’atletisme i, sobretot, que entén els atletes. Tenim unes condicions per entrenar-nos que són bones per al nostre esport: tranquil·litat i pau. I després, si tens instal·lacions de qualitat i un lloc bo per entrenar-te, pots aconseguir-ho. Però en destacaria l’ambient! I que tenim tots els entrenadors aquí!

Una persona com tu, que mai ha tingut cap problema de dopatge, com interpretes que aquest tema, en els últims anys, hagi estat tan rellevant? Ara hi ha el cas de l’esquiador Moeeleg. Què opines del dopatge?
La societat en què vivim és una societat de consum i tracta de buscar l’espectacle. Un esportista d’alt nivell necessita recuperar-se per poder, al dia següent, tornar a entrenar-se o competir al cent per cent. I això no es fa de la nit al dia ni es fa amb aigua! Si tens un bon metge, has d’intentar recuperar-te, però mai fregant el dopatge, per no donar un positiu en un control. Evidentment, s’ha de tractar una persona que ha realitzat un esforç físic, perquè necessita recuperar-se. La IAF en atletisme i la UCI en ciclisme dicten les normes: fins aquí es pot prendre una substància per no donar positiu. Però, és clar, si t’enganxem et sancionarem! Aleshores, a partir d’aquí, cadascú és molt lliure d’actuar com vulgui. Ells et donen les pautes i tu pots seguir-les i entrar en el joc.

REQUADRES
     
Un dels millors atletes de la història de l'esport espanyol

Preguntes molt personals...