GEMMA MENGUAL
"La reina de
l'aigua"
Entrevista: Ester Benach
© Fundació Claror.
Prohibida la reproducció total o parcial dels articles sense l'autorització escrita de
la Fundació Claror.
"Jo crec que si ho deixo, m'agradaria desconectar totalment de la sincronitzada, almenys durant una temporada"
Creus que encara sou
les germanes pobres de les disciplines relacionades amb el medi aquàtic?
Home... Jo crec que ho érem. Ara comencem a estar a un nivell que ja no podem
ser com la germana pobre, perquè si ens obliden… Últimament som les que donem més
resultats.
Has dit en alguna
ocasió que us consideraven les nenes bufones. Ho segueixes pensant?
Sí, una miqueta sí. Les figaflors, les nenes de sincro… Però les persones
que estan al CAR i que ens veuen entrenar canvien molt de manera de pensar. Quan veuen com
ens entrenem, que ens passem hores i hores a la piscina i també al gimnàs fent
màquines, peses…, aleshores veuen que no parem.
Observant el teu
currículum apreciem que la progressió espanyola és evident: de llocs de diploma a
ocupar podi. Fins i tot, després del Campionats d'Europa de Berlín van escriure sobre tu
"la gran heroína de la natación sincronizada se llama Gemma Mengual". Et
consideres una abanderada?
Sí, una mica…, potser perquè hi he estat sempre. Per exemple, vaig aconseguir la
primera medalla en un europeu júnior i la primera medalla important en l'àmbit europeu
també la vam aconseguir amb el meu solo a Hèlsinki. Això fa que sí que et sentis una
abanderada, però és un treball que estem fent totes. De fet, encara que algunes de les
medalles les hagi aconseguides jo o que hagi estat la primera de les meves companyes,
totes són partícips del mateix. Que jo he tingut una mica més de talent i he
sobresortit més? Sí, i això et dóna una mica de satisfacció, però trobo que és una
cosa de totes i sobretot de la meva entrenadora, de l'Anna.
Després de 16
anys dedicada a la sincronitzada, potser és ara quan arriba el reconeixement. Compensa,
l'esforç?
Ara comença a compensar. Veus la progressió, internacional sobretot, i que estem més
reconegudes. Fins ara era un esport que no tenia nom, però ara la gent ja el coneix més,
arran dels resultats que hem anat aconseguint, de sortir més a la premsa, a la
televisió… I això dóna una satisfacció, perquè has lluitat per un esport
minoritari i l'esforç està donant fruits.
I quan no et
compensava tant, vas pensar algun cop a abandonar?
Sempre tens baixons, però et motives, perquè jo veia que podíem aconseguir alguna cosa.
Era un esport que m'agradava i veia que entrenant-me dur arribaria a algun lloc. I també
et motiva el fet de ser la número 1 d'Espanya. Si hagués tingut menys qualitats
segurament ho hauria deixat, perquè és un esport que fins ara et donava poques
recompenses. Ni diners, ni reconeixement, ni res…
Perquè,
econòmicament, és un esport que et permetria viure bé?
Ara sí, però perquè tenim la beca ADO, per res més. No tenim patrocinadors, ni
històries, no passa com en el tennis o d'altres esports, en què potser un esportista que
és cinquè del món o tercer d'Europa té més ingressos d'altres coses, com les marques.
Però, pel que fa a la beca ADO, no ens podem queixar.
De quina medalla
et sents més orgullosa?
No ho sé…, potser de totes les que he aconseguit a l'europeu de Berlín. I,
entre totes, crec que la més important ha estat la medalla de l'equip; no l'havíem
aconseguida mai i és la que fa que la sincro espanyola estigui on està.
I una situació o
campionats de mal record?
Doncs… també la medalla a l'europeu, la del solo, perquè podria haver estat
plata; i això et deixa mal gust de boca i et fa ràbia.
Què va passar?
Era clar que el solo de França guanyava l'or, però amb la russa estava molt igualada per
la plata. Jo tenia molt assumit que farien guanyar la russa (per ser russa, perquè com a
solista no tenia res, la pobra) però estava tan igualat…
"Que farien
guanyar la russa..." Suposo que et refereixes als jutges. Quina idea en tens? Creus
que segueixen amb tants prejudicis com abans?
Els costa canviar, però ara cada vegada tenen més problemes perquè la cosa està
variant. Ja no és el que era sempre i ara hi ha més igualtat entre els equips, més
lluita. Tot i això, els costa, perquè sempre hi ha el jutge dels Estats Units que puntua
més les del seu país, i que es posarà en contacte amb el de Suècia perquè també ho
faci… Hi ha maniobres d'aquesta mena.
Fa uns anys, el
predomini era dels Estats Units i del Canadà. Ara, Rússia és al capdavant.
Sí, les russes tenen un estil propi i realment fer la seva rutina costa molt. No paren,
cada número té un moviment; és un no parar, busquen moviments diferents, coses que tu
les faries d'una manera elles les fan al revés. Intenten innovar.
És això el que
es premia més, ara, més que la tècnica?
Sí, la dificultat i l'originalitat. De fet, sempre s'ha premiat això i les russes sempre
ho han intentat fer. Potser no els sortia i, aleshores, les americanes o les japoneses
-que tècnicament eren millors- guanyaven. Però en el Mundial del 98 els papers es van
intercanviar, perquè les russes van anar-hi amb un equip increïble. A més, després
d'Atlanta les veteranes dels Estats Units, del Canadà i del Japó ho van deixar i van
pujar noies més joves.
És veritat el
rumor que diu que la sincro podria deixar de ser esport olímpic?
Sí, però al final es veu que no. Precisament, fa poc que la meva entrenadora em
va comentar que fins al 2008 hi haurà sincronitzada segur.
I després...
No se sap. El que volien era treure els equips i al final els han mantingut i el
que no sé és si després del 2004 o del 2005 es tornarà a parlar de si la sincro
segueix o no.
El proper gran repte són els
Mundials de Barcelona del mes de juliol. Quin objectiu tens?
Fer-ho bé i que ningú es decebi, perquè la gent n'espera molt.
És més
responsabilitat, el fet que es facin a casa?
Una mica sí. Hi haurà molta premsa, la gent vol medalles i no és tan fàcil.
Ho veus molt
difícil?
Tampoc és impossible, però…
Però tu lluites
per la medalla, oi?
Sí, sempre.
Plata,
bronze…
Mmm... Bronze? De moment a la Copa del Món vaig quedar quarta, empatada amb l'americana.
O sigui, que som dues al quart lloc... i dues que volem quedar terceres!
I després del
Mundials, te'n vas cap a Atenes 2004?
Sí.
En una ocasió et
van preguntar per la retirada i vas contestar que t'ho pensaries després d'Atenes 2004.
Només queden 2 anys. En tindràs 27 i, si tot va bé, pots seguir en ple auge...
Sí, però ja tinc una edat. Són molts anys fent sincronitzada i tinc ganes de fer altres
coses, de buscar una feina i de canviar una mica.
Has començat a
estudiar Gemologia. T'agradaria dedicar-t'hi o preferiries seguir vinculada amb el món
del l'esport o amb el de la sincronitzada?
Jo crec que si ho deixo m'agradaria desconectar totalment de la sincronitzada, almenys
durant una temporada. No sé si em necessitaran al club o no, em podria buscar alguna cosa
relacionada amb l'esport o alguna cosa relacionada amb la Gemologia.
El to amb què ha
parlat durant tota l'entrevista canvia, i és inevitable comentar-li... Et veig cremada,
un pèl cansada…
És que quan parlo del final em veig una mica…, no sé què em trobaré, i m'angoixo.
La meva parella sempre em diu que no hi doni voltes, que ara estic bé i que he de
disfrutar, però jo no puc evitar pensar en quan deixi de nedar. No hauré tingut mai una
feina...
Però amb els
èxits que pots haver aconseguit sempre tindràs un forat en el món de l’esport, no?
Sí, en el món de l'esport suposo que tindria facilitats, entre cometes, però no
és el que a mi m’agradaria.
Creus que hi ha un
bon relleu?
Potser ara els falta una mica de motivació i moltes, quan arriben a la categoria
absoluta, ho deixen, però sí que pugen noies amb talent que poden aconseguir bons
resultats i que poden aprofitar el camí que hem començat. Les que vagin pujant, a banda
de si tenen més o menys talent, estic segura que donaran resultats, i més si les segueix
entrenant l'Anna Tarrés.
