Yago Lamela

"La mala sort m'ha acompanyat últimament, però ara rinc il·lusió"

© Fundació Claror.
Prohibida la reproducció total o parcial dels articles sense l'autorització escrita de la Fundació Claror.

"Rafa Blanquet és un gran entrenador i sap com tractar un atleta; anímicament em sap donar en cada moment el que necessito"

"Tinc un gran esperit de superació i amb els altres em mostro tal com soc. Intento no anar de res"

L'any 1999 Yago Lamela va saltar 8'56 i llavors ningú no es creia que un espanyol blanc de metre setanta-vuit pogués entrar en l'olimp dels saltadors de longitud, patrimoni exclusiu d'atletes negres de cossos perfectes. Després d'uns anys on hi ha hagut més fracassos que èxits, Yago torna amb força per reivindicar el seu lloc a l'olimp.

T'agrada que et diguin que ets el número u?
Només si és veritat.

I és veritat?
Home, no crec que sigui el més indicat per dir-ho. Diguéssim que estic entre els millors.

Diuen que pateixes la maledicció de l'últim salt. Creus que ets víctima d'un mal d'ull?
No sóc supersticiós en absolut, encara que és cert que la mala sort m'ha acompanyat últimament. Però la veritat és que no em puc queixar; aquest últims tres anys estic aconseguint bons resultats i només m'ha faltat una mica més de sort en les grans cites.

Dius que l'antídot per a la maledicció es diu Rafa Blanquet. Per què?
És un gran entrenador amb uns sòlids coneixements sobre el salt de longitud i amb una gran experiència internacional, però, a més, com a persona, sempre t'ajuda i t'anima en tot el que pot. Sap com tractar un atleta i, anímicament, em sap donar en cada moment el que necessito.

Sembla que en l'atletisme la preparació psicològica és molt important. Què s'ha de fer per aconseguir això?
Jo crec que la millor preparació psicològica te la dóna el fet d'estar envoltat de gent que et dóna suport i que està amb tu en els moments bons i en els dolents.

Repassem olimpíades. Què va passar a Sydney?
Aquell any vaig estar uns cinc mesos lesionat i la preparació que vaig fer no va ser suficient de cap de les maneres. Per això va passar el que va passar.

Del passat al futur. Veurem la venjança amb Pedroso a Atenes?
D'aquí a Atenes falta molt, poden passar moltes coses, amb ell i amb mi. Jo espero seguir en la línia d'ara i, sobretot, no tenir cap lesió. Crec que si estic bé de salut tinc moltes possibilitats d'estar entre els millors.

Perquè el teu duel amb Pedroso ja és quasi històric. Dos cops i a l'últim salt…
Pedroso és un atleta a qui admiro moltíssim i també com a persona, ja que som bastant amics. Tot i això, a la pista no hi ha amics de cap mena. És un dels meus tres ídols en salt de longitud: el recordman Mike Powell, Carl Lewis i ell.

I parlant de rècords, per a quan els 8’70?
Jo ara mateix, suposant que no tingui problemes de salut, tinc per objectiu superar la meva marca personal de 8’56. Vaig estar-hi a prop aquest any, amb 8’53, i jo crec que quan superi aquesta marca ja podrem parlar de grans marques.

Sembla que el canvi d'equip i d'entrenador t'ha donat ales. No et sembla curiós que sigui precisament a València, a la pista on l'any 2001 vas viure el pitjor moment de la teva carrera?
Sí, però llavors no m'estava entrenant amb Rafa Blanquet. No, de debò, quan vaig arribar aquí estava molt malament en tots els aspectes: físicament fatal i amb l'ànim per terra. Des que estic aquí noto que he millorat una barbaritat, i en molt poc temps. Fixa't, quan vaig arribar aquí no arribava als vuit metres i en un any i mig m'he plantat en 8’53. Se li ha d'agrair molt a en Rafa Blanquet, però no sols a ell, també tenim un gran equip al darrere: massatgistes, fisio-terapeutes...

Això són molts controls, no?
Ens en fan moltíssims, perquè quan no és de la federació espanyola és de la federació internacional.

Que faràs quan ja no puguis saltar?
Jo espero saltar molts anys, m'agradaria arribar a les olimpíades del 2012. Tindria trenta-cinc anys. Després no m'ho he plantejat. M'agrada la informàtica. Potser aniria a la universitat, en faria algunes assignatures...

Es pot viure de ser atleta?
Mentre estàs en actiu sí que es pot. Però quan et retires només hi ha uns pocs que visquin de les rendes de la seva carrera, com Carl Lewis o El Gerrouj. Però no és el més normal, la gran majoria ens haurem de buscar altres coses.

Per què no et descrius a tu mateix?
Jo sóc una persona amb un gran esperit de superació en tots els sentits, tant en l'esportiu com en el personal. També busco l'estabilitat en tots els aspectes. Em considero una persona amb molta voluntat. En la relació amb els altres, crec que sóc una persona senzilla i oberta, que no va de res. Intento ser jo mateix i ja està.

Preguntes molt personals

Pujar i baixar

Un palmarès brillant

Una ciutat per viure-hi? Valencia
Un lloc per anar de viatge? Asturies i Galicia
Un plat? Fabada
Un llibre per llegir? El Alquimista
Una pel·lícula de cinema? Matrix Revolutions
Un mitjà per estar informat? Internet
Mar o muntanya? Muntanya
Un cantant o grup musical? Enrique Bunbury
Quin personatge històric t'hauria agradat conèixer? Jesucrist
Un esportista que admiris? Carl Lewis
Un personatge actual? Pocholo Martinez Bordiu
Què valores més de les persones? Les bones intencions
Si un dia fossis president del Govern o de l'ONU, quina primera decisió prendries? Intentaria igualar els pols oposats
Dretes o esquerres? Centre
Què t’enduries a una illa deserta? Un passadís de salts, perquè la sorra ja la tinc
Un desig confessable? Saltar nou metres

Era l'any 1999, i a la pista coberta de Maebaski, al Japó, s'hi celebraven els mundials indoor d'atletisme. La prova de longitud tenia un rei indiscutible: Ivan Pedroso, el cubà que havia dominat la disciplina des de la retirada dels dos atletes que van pulveritzar el mític rècord de Bob Beamon: Carl Lewis i Mike Powell. No semblava pas que hagués de ser una prova gaire emocionant, però l'aparició d'un noi de 22 anys saltant fins als 8'56 va fer que Pedroso hagués de fer el millor salt de la seva carrera per guanyar l'or.

Yago Lamela, un complet desconegut fins aleshores, es confirmava com a seriós aspirant a la corona de la longitud i, per què no, al rècord del món. La premsa va trobar un ídol en què depositar les esperances del sempre pobre atletisme espanyol i, de la nit al dia, Lamela es va convertir en un esportista de fama internacional.

Les lesions, la pressió i els nervis van truncar la seva carrera, que va tenir el pitjor moment el juliol de 2001 als campionats d'Espanya de València, on Lamela, absolutament perdut pels nervis, va abandonar la pista abans de començar la prova.

Aquell mateix 2001, Yago Lamela va abandonar Madrid i el seu entrenador Juanjo Azpeitia per anar a València i començar a entrenar-se a les ordres de Rafa Blanquet i al costat d'atletes de la talla de Niurka Montalbo o David Canal. Un pla d'entrenament espartà i una fe renovada en les seves posibilitats l'han portat altre cop a dalt. Els jocs olímpics d'Atenes són la seva oportunitat per demostrar que és un gran saltador i que només la mala sort no l'ha fet explotar abans.

Yago lamela va néixer el 24 de Juliol de 1977 a Avilés (Asturies). El fútbol va ser el seu primer esport però un caràcter massa individualista i ambiciós per als esports d'equip el van fer decantar-se per l'atletisme. Ràpidament va destacar en la disciplina de salt de longitud i el seu pare va parlar amb un entrenador de saltadors, Juanjo Azpeitia, que seria el seu preparador fins l'any 2001. La seva progressió va ser espectacular i, amb només 22 anys, va guanyar la plata al mundial de Japó amb un salt de 8'56 metres, una marca més que prometedora per un atleta tan jove. Abans de Japó, la millor marca de Yago va ser 7'95 amb la que va quedar quart al mundial júnior de 1996. Després ha guanyat dues medalles de bronze ,a l'europeu 2002 i al mundial a l'aire lliure Paris'04; i tres de plata, al mundial a l'aire lliure Sevilla'99, a l'europeu indoor 2002 i al mundial indoor 2003. Diuen els experts que podrem parlar d'un dels grans quan aquest palmarès compti amb una medalla d'or.