Joanne Somarriba

"Somio que els meus éxits obrin el camí a les ciclistes joves"

© Fundació Claror.
Prohibida la reproducció total o parcial dels articles sense l'autorització escrita de la Fundació Claror.

"A España no hi ha equips perquè no hi ha pressupost, per falta d'espònsors i perquè el ciclisme femení no té televisió"

"Se que el meu gran objectiu és Atenes però sé que és un dia, una carrera, i que la sort juga un paper molt important"

Això teu amb el ciclisme ja et ve de família…
Sí, la veritat és que a casa sempre hi ha hagut moltíssima afició. A taula el tema de conversa habitual era el ciclisme, el meu pare estava com obsessionat que jo muntés una bicicleta de competició. Quan tenia set anys me la va comprar, i ja no n'he baixat.

"El ciclisme és efímer i s'han d'aprofitar els bons moments" és una frase teva. Creus que ho has fet?
Fins fa cinc anys veia que em passaven els anys i que no tenia ajudes, que ho havia de deixar perquè passava el temps i estava fent el ximple. Jo veia que la meva entrega al ciclisme era total, m'entrenava molt dur i m'ho havia de pagar tot, mentre que les noies de la meva edat acabaven la carrera, començaven a treballar... i jo no tenia res. Ho vaig veure molt negre i vaig pensar a abandonar moltes vegades. Per sort, no ho vaig deixar i he pogut gaudir d'aquests cinc anys de glòria.

Algú pot gaudir pujant el Tourmalet?
Doncs sí. Al 2000 em vaig escapar amb una lituana i ho vaig disfrutar molt. Jo em sentia pletòrica, ens vam escapar juntes, ella s'ho estava passant molt malament i jo volia que hi arribéssim juntes. Jo no volia guanyar l'etapa i vestir-me de groc i deixar-la a ella sense res. Així que vaig deixar que guanyés l'etapa, i va ser un record inoblidable per a mi.

Per ser ciclista s'ha de ser una mica masoquista?
S'ha de tenir molta capacitat de sofriment, perquè és un esport molt dur. Un dia et dónes una pallissa i saps que al dia següent t'has de tornar a posar el culote, les contrincants no afluixen… Al final el que marca les diferències és aquesta força mental. Un ciclista sense capacitat de sofriment és molt difícil que pugui guanyar res.

Aprendre a sofrir a la bicicleta t'ha servit en la teva vida quotidiana?
Sí, jo crec que l'esport d'alt nivell t'ensenya a ser una persona metòdica i a valorar els teus, perquè passes molt temps fora de casa. La veritat és que aprens a viure cada moment, especialment els moments de descans a casa.

T'entrena el teu marit, i els especialistes de la parella diuen que veure el marit a casa i a la feina pot ser un mica conflictiu…
La veritat és que ho portem molt bé. Ell és un noi molt tranquil i que aguanta molt. Per exemple, en aquest Tour, en què vaig començar líder, va haver-hi molta pressió, són moltes hores de convivència amb nervis i tensió. Sempre acabava discutint amb ell, però ha estat molt bonic compartir els nervis d'una volta gran i sobretot, la satisfacció quan les coses surten bé.

No et sembla increïble que la guanyadora de dos Tours no trobi patrocinador al seu país?
Em va fer molt mal en el seu dia, perquè quan vaig deixar de córrer a Itàlia tenia molts problemes econòmics, el meu equip no ens va poder pagar i aquí no trobava ni espònsor ni equip ni res, va ser un any especialment dolent. A Itàlia és que es fan molts equips i no tenen pressupost i a Espanya ni els poden fer perquè no hi ha patrocinadors i tenim molt poca televisió. Abans pensava que era un problema del ciclisme femení, però el mal moment és generalitzat; el ciclisme masculí, tot i tenir més televisió, està en hores baixes.

Així les coses, se'ls pot donar esperances, a les ciclistes joves?
Jo és el que intento. Ara comparteixo equip amb molta gent jove i crec que és molt important no pintar-los un futur gaire negre. Ser realista, però a mitges. El meu somni ara que ho deixo és que els èxits que hem tingut serveixin per obrir camí a la joventut.

Als Jocs Olímpics d'Atenes s'espera que culminis la teva brillant trajectòria amb una victòria…
La pressió me la poso jo. Sé que el meu gran objectiu és Atenes, però sé que és un dia, una carrera, i que la sort juga un paper molt important. No em vull obsessionar gaire. És el meu últim any en competició i vull que sigui molt especial.

No és casualitat que la millor ciclista del món sigui basca, oi?
És cert que aquí hi ha molta tradició de ciclisme, moltes associacions i clubs i, sobretot, molts joves amb ganes de començar una carrera que molts cops veuen frustrada per falta de mitjans.

Que faràs quan baixis de la bicicleta?
Fa dos anys que el meu marit va deixar de treballar per estar amb mi a les competicions i quan ell corria era gregari i jo, tot i els èxits, tampoc no he guanyat gaire. Quan ho deixem no sé què farem, perquè no hem reunit una gran suma. Haurem de pensar a treballar, si pot ser en alguna cosa relacionada amb el ciclisme. Encara que ara mateix vull ser mare: és el que més pressa em corre.

Animaràs el teu fill perquè agafi la bicicleta?
No. En tot cas l'animaré perquè practiqui algun esport, el que ell vulgui.

I si tens una filla?
No crec que l'animés a ser ciclista, perquè les dones ho tenim molt complicat. Però mai no li diria que no, si a ella li agrada per mi encantada. Tot i que segur que dins el cor pensaria: "Déu meu, que no et passi res! Com hauràs de lluitar!"

Ha estat tan dur com per deixar-ho?
Sí, ho he pensat moltíssimes vegades. Aquests últims anys arribava l'hivern i estava sense equip, passant-ho molt malament. Veia que no podria seguir corrent… És molt dur. Ara per sort hem trobat patrocinador per al pròxim any, i que duri molts més.

Com et veus, en deu anys?
Voldria saber valorar les coses que tinc igual que les valoro ara.

Creus que mereixes un lloc en el llibre que acaba d'editar el govern basc sobre prohoms de la nació basca?
No ho crec. No em considero una heroïna basca. Considero que sóc una esportista que ha lluitat molt i que ha obtingut bons resultats. Crec que sóc una dona forta i tenaç que ha lluitat molt per aquest esport, i que també ha rebut grans satisfaccions.

Preguntes molt personals

Reptes

"La seguretat a la carretera és un problema de tots"

Una ciutat per viure-hi? Bilbao
Un lloc per anar de viatge? Itàlia
Un plat? Mongetes
Un llibre per llegir? Memorias de Àfrica
Una pel·lícula de cinema? El Pianista
Un mitjà per estar informat? Radio Euskadi
Mar o muntanya? Mar
Un cantant o grup musical? Kepa Junquera
Quin personatge històric t'hauria agradat conèixer? Ni idea
Un esportista que admiris? Miguel Indurain
Un personatge actual? Niurrategui, alpinista
Què valores més de les persones? La sinceritat
Si un dia fossis president del Govern o de l'ONU, quina primera decisió prendries? La pau
Dretes o esquerres? Centre
Què t’enduries a una illa deserta? El meu marit
Un desig confessable? La pau a tot el mon

Joane Somarriba Arorola va néixer l’onze d’agost de 1972 a Gernika (Biscaia), viu a Bilbao i està casada amb l'exciclista professional Ramón Gonzalez Arrieta, que també és el seu entrenador. Es considera una dona forta i tenaç i bona mostra d'això és la prova que va haver de superar amb tan sols dinou anys quan una hèrnia discal va estar a punt de deixar-la en cadira de rodes. Una recuperació titànica i molta força de voluntat la van fer tornar a la bicicleta.

Un altre repte que va haver de superar va ser el d'haver de marxar a Itàlia, ja que a Espanya no trobava un equip per anar a les grans cites del calendari ciclista. La seva carrera professional va començar al Alfa-lum italià, on va aprendre tots els secrets del ciclisme professional. Des de llavors, els èxits s'han anat encadenant: dos Tours, dos Giros i, més recentment, campiona del món al Canadà. Ja no sembla que li quedi res per guanyar, si de cas uns jocs olímpics, i sembla que l'estiu vinent a Atenes Joane Somarriba completarà la llegenda de millor ciclista del món.

Però el repte més important que ha superat Joane Somarriba és el d'haver-se fet un lloc en una disciplina que no tenia infraestructura al nostre país. Des que va tornar d'Itàlia, ha hagut de lluitar cada any per trobar espònsor i equip. Una guanyadora de dos Tours anant de porta en porta per trobar patrocinador. Ara ha aconseguit un equip i un patrocinador i el seu desig de futur és que les pròximes generacions tinguin, almenys, la possibilitat de demostrar el que valen.

Tots els ciclistes coincideixen a ressaltar els perills que corren a l'hora d'entrenar-se en carretera. La Joane, que corre diàriament per les carreteres de Biscaia, vol enviar un missatge als implicats: "Aquesta és una lluita tremenda. Tothom s'hi ha d'esforçar. Per començar, es necessiten voreres més amples i millors carreteres, però també un esforç per part de tots. No solament els conductors, perquè jo sé que moltes vegades els ciclistes ens creiem els reis de la carretera".

Somarriba sap el que és passar-se hores i hores concentrada en la línia blanca de la carretera, per això fa una advertència als ciclistes: "Moltes vegades vas en parella, parlant, estàs a gust i no t'adones que estàs formant una cua. Per sort, aquí, a Euskadi, se'ns respecta bastant".

La ciclista vol enviar un missatge a tots els implicats: "Les carreteres són l'únic lloc per entrenar-nos. I no podem permetre més morts".