David Barrufet
"No penso en el meu palmarès"
Entrevista: Jordi Finestres
Fotos: Yuri Fernández
© Fundació Claror.
Prohibida la reproducció total o parcial dels articles sense l'autorització escrita de
la Fundació Claror.
Quan parles amb David Barrufet immediatament ets conscient que ets davant d’un líder dins i fora de la pista. El passat mes de febrer va aconseguir un dels somnis de la seva carrera professional: proclamar-se campió del món d’handbol amb la selecció espanyola. El FC Barcelona-Cifec, conscient de la vàlua humana i esportiva de l’home que defensa la porteria blaugrana des de fa 17 temporades, no ha dubtat en renovar-li un contracte que finalitzava l’estiu de 2006. Ara, Barrufet ja sap que penjarà els guants al Palau, amb el seu equip de sempre i, si tot va bé, serà als Jocs Olímpics de Pequín 2008 per posar punt i final a la seva trajectòria. Barrufet ens parla d’aquell memorable Dream Team de l’handbol, ens descobreix alguns dels seus secrets a la pista i ens desvetlla alguns aspectes del seu futur com a professional del Dret Esportiu.
Quin és el secret per mantenir-se 17 anys a l’elit de l’esport i, sobretot, en un club com el Barça?
El secret és la feina diària, l’esperit de superació, l’esforç constant... De fet, la idea de seguir guanyant títols ja és un al·licient. Reconec que sóc un privilegiat per fer la feina que més m’agrada.
Sincerament, alguna vegada t’has vist fora del club?
No, bé... vaig estar a punt de no renovar quan el club va fitxar un altre jugador per reforçar la porteria. Però vaig confiar en les meves possibilitats... i aquí estic!
Has renovat el contracte fins l’estiu de 2008. Els Jocs Olímpics de Pequín, que se celebren aquell any, posaran punt i final a la teva carrera com a professional de l’handbol?
Sí, perquè aleshores tindré 38 anys. Ara em trobo bé i espero continuar tenint bones sensacions d’aquí a tres anys i 38 anys és una bona edat perquè un porter digui adéu.
Fins a dia d’avui, has conquerit 58 títols amb la samarreta blaugrana. Ets prou conscient d’aquest impressionant palmarès assolit o d’això un no s’adona fins que ha passat molt temps?
La veritat és que no hi penso massa perquè ja tinc prou feina en mentalitzar-me per al dia a dia. El meu propòsit és millorar aquest palmarès que has comentat, i per fer-ho cal pensar que cada competició que disputo és el primer títol de la meva carrera. D’aquí uns anys? Suposo que m’agradarà explicar-ho fins que em diguin prou , suposo que seré un d’aquells “abuelos cebolleta” que no paren d’explicar les seves batalletes (riu).
Com veus l’equip ara que s’acosta la recta final de la temporada i que és quan us jugueu els títols?
Francament bé. Diria que la parada que s’ha fet pel Mundial de Tunísia ha anat molt bé i que estem amb la mateixa il·lusió que al principi de la temporada.
Has parlat del triomf a Tunísia. La medalla d’or que has guanyat amb la selecció espanyola és comparable amb algun èxit a nivell de club?
És molt diferent. Està clar que guanyar un Mundial és el més gran per a un esportista. Jo estic a la selecció des de 1990 i sempre m’havia quedat a les portes (i a vegades no havia arribat ni a les portes!). Quan veia un vídeo del Maradona aixecant una copa del món, pensava em el dia que nosaltres podríem viure una sensació semblant. Ara ho hem aconseguit i és magnífic!
M’han dit que els teus dos tam-tam no van parar de sonar a l’hotel la nit que vau guanyar el Mundial...
(Riu). De fet, havia comprat dos tam-tam per als meus fills, i el que va passar és que a les 9 del matí en Fernández i jo vam recórrer tots les habitacions per despertar els companys. Va ser una manera simpàtica de recuperar la gresca.
Despertar? És que vau anar a dormir després de la festa...?
Sí, ho vam celebrar fins a les tres de la matinada, però després vam agafar el llit. Us ho asseguro!
A què ha renunciat David Barrufet per ser el porter del Barça d’handbol durant tants anys?
A moltes hores amb la família, als viatges de final de curs amb l’escola, quan vaig començar amb el Barça... Sobretot a estar més estones amb els meus. Penseu que l’any passat ens vam passar cinc mesos fora de casa entre selecció i equip.
I quan disposes de (poc) temps lliure, què t’agrada fer?
Estar amb la família, sens dubte.
Una curiositat: quan et llancen un penal, mires els ulls del contrari, el braç, la pilota...?
Normalment, mires els ulls del jugador i després el moviment del braç. En un llançament de penal hi ha una mena de guerra psicològica porter-tirador. També cal entrenar bé aquests tipus de llançaments, mirar vídeos...
Una altra curiositat: per què portes els pantalons de color groc quan aquest és un color que es diu que està associat a la mala sort?
Hi ha un estudi psicològic que diu que el jugador, quan està cansat, tira allà on veu un color que atrau i el groc n’és un d’ells. A més, l’estiu de 1993 em vaig canviar el color dels pantalons i vaig patir la lesió més greu de la meva carrera: em vaig trencar els lligaments de la cama esquerra. Des d’aleshores, només confio en el groc.
Quin és aquell partit que mai oblidaràs?
Buf! En tinc molts, tant els que ens han conduït a guanyar títols com els que no. Potser, el partit en el qual vam guanyar la Supercopa d’Europa i que era el primer títol després de la mort del meu germà Jaume.
Quina va ser la clau de l’èxit del Dream Team del Barça d’handbol?
Érem grans jugadors i teníem fam de guanyar títols.
Què en penses de l’”afer Valero Ribera”?
Va ser una situació estranya. Ell va optar per retirar-se com a entrenador de l’equip per començar una etapa com a director general de les seccions i, per uns sèrie de fets ja coneguts, ell va optar, també lliurement, per deixar-ho. Jo ho he viscut des de la barrera i li respecto les seves decisions.
Et va sorprendre quan va anunciar que deixava l’equip perquè ja estava tip de la pressió?
Em va sorprendre, però vaig entendre els seus motius.
Canviem de tema. Quan deixis l’handbol professional, tenim entès que et dedicaràs, com a advocat, al Dret Esportiu. Primer punt: com lluitar contra el dopatge?
Cal ser més durs contra la gent que es pren substàncies prohibides i és clau que es disposin de més mitjans per combatre aquest problema que, sobretot, és preocupant quan arriba a les categories inferiors. No pot ser que algú doni substàncies d’aquest tipus a nens de 12 anys!
Un altre tema sòcio-esportiu desagradable: el racisme que es detecta en diversos centres esportius a l’Estat. Com lluitaries contra la intolerància d’alguns desagradables?
És complicat perquè els quatre animals de torn sempre hi són. Però jo crec que Espanya i Catalunya no són països racistes, el que passa és que ara se’n parla més arran d’aquell partit Espanya-Anglaterra de futbol, a Madrid. Cal no deixar entrar als que espatllen el bon ambient esportiu.
Defineix-nos el públic del Palau...
Meravellós, ens recolza en tot moment.
Quins esports practiques, a banda, de l’handbol?
A l’estiu jugo a pàdel i tennis.
Com veus el futur de la selecció catalana d’handbol?
És un tema molt complicat i més després de Fresno, on es va produir una situació de desencantament. Penso que va ser un error vendre una cosa com per feta.
M’han explicat que la porta d’un taxi va estar a punt d’acabar amb la teva carrera?
Sí, tenia 18 anys i jo anava amb moto, es va obrir la porta d’un taxi i em va sacsejar un dit. Em va quedar penjat de la mà, només subjectat per la pell. El taxista em va acompanyar a l’hospital i vaig poder salvar el dit tot i que vaig estar cinc mesos de baixa. Si us hi fixeu, veureu que sempre porto el dit cor de la mà esquerra embenat perquè se m’aguanti dret.
Defineix-te en poques paraules
Una persona honesta.
Una ciutat per viure-hi? Barcelona
Un lloc per anar de viatge? Formentera
Un plat? Els canelons
Un llibre per llegir? Los pilares de la tierra i El último partido
Una pel·lícula de cinema? La vida de Brian
Un mitjà per estar informat? Cap en concret
Mar o muntanya? Mar
Un cantant o grup musical? Prince
Quin personatge històric t'hauria agradat conèixer? Jesucrist
Un esportista que admiris? Lorenzo Rico
Què valores més de les persones? La sinceritat
Si un dia fossis president del Govern o de l'ONU, quina primera decisió prendries? Treure tot el pressupost d'armament i donar-lo als països del 3er món
Dretes o esquerres? Apolític
Què t’enduries a una illa deserta? La meva família
Un desig confessable? És inconfessable
Nascut a Barcelona el 4 de juny de 1970, David Barrufet Bofill, conegut com a “Barru” pels seus companys, es podria convertir, a finals d’aquesta temporada, en el darrer supervivent del millor equip d’handbol de tots els temps, aquell mític conjunt entrenat per Valero Rivera que va guanyar tot allò que va disputar. Barrufet compta amb 58 títols a nivell de club (entre els quals destaquen 6 Copes d’Europa), a més d’un campionat del món, dos sots-campionats europeus i una medalla de bronze, a Sydney 2000, defensant la porteria de la la selecció espanyola. Barrufet, internacional absolut en més de 200 ocasions, va entrar a les files del Barça amb 15 anys, va debutar amb el primer equip la temporada 1988-89 i des de fa sis anys llueix el braçal de capità. Barrufet és ja una part important de la història emocional del Barça. Carismàtic dins i fora de la pista, fa molts anys que s’ha guanyat el respecte dels seus companys i dels aficionats. Enamorat de la seva família, la Mari Carme i els seus dos fills, la Noa i el Ian, Barrufet ha mostrat els seus dots com a líder fins i tot en moments tan amargs com va ser la mort, a la carretera, del seu germà Jaume, una persona que porta sempre al cor. Quan l’estiu de 2008 deixi l’handbol, haurem de parlar de l’advocat David Barrufet, expert en Dret Esportiu. Tot i que no durà els inconfusibles pantalons grocs que tanta sort li han dut, continuarà lluitant per l’esport, aturant tot allò que li vingui, ara des dels despatxos. Segur que, com sempre, se’n sortirà. Perquè és un crack de veritat.