Andrés Jiménez i Ferran Martínez, ex jugadors de bàsquet
"L'or al Mundial ha estat històric "
Entrevista: Cristian González
© Fundació Claror.
Prohibida la reproducció total o parcial dels articles sense l'autorització escrita de
la Fundació Claror.
Andrés: “La Penya ha fet bé la feina de base i té una bona estructura"
Ferran: “Crec que molts jugadors europeus podrien estar a l’NBA"
Andrés Jiménez i Ferran Martínez encara parlen del bàsquet amb passió i no es tallen ni un pèl a l'hora d ’opinar del gran èxit de la Selecció Espanyola al Mundial del Japó, del Barça i de la Penya.
El Nen i Jimix, us feien gràcia aquests àlies que teníeu?
F.M. (Riu) Sí, jo era El Nen perquè amb 16 anys vaig debutar al Barça. El problema va ser que amb 26 anys alguns encara em deien El Nen...
A.J. (Riu) A mi m’agradava força. Em ve de quan dibuixava una tira còmica i em van posar Jimix com si fos un personatge d’Astèrix.
Tots dos heu estat en els dos grans equips del bàsquet català. Si ara haguéssiu de triar, què triaríeu el Barça o la Penya?
F.M. Jo em quedaria amb tots dos equips. Vaig jugar molts anys en el Barça, de fet, m’hi vaig formar en les categories inferiors, però també és veritat que amb la Penya vaig guanyar la Copa d’Europa. En tots dos clubs m’he sentit a gust i he aconseguit grans èxits.
A.J. Jo, per vincle sentimental, em quedo amb el Barça, on vaig passar 12 anys molt feliços. Vaig ser capità de l’equip i m’hi sento molt identificat.
Epi o Villacampa?
F.M. Em quedo amb els dos. Epi era un jugador molt fiable i un gran tirador, mentre que Villacampa era més plàstic i espectacular. Els dos van marcar una època i van ser molt bons companys.
A.J. Jo penso el mateix. Van ser dos jugadors importants per al nostre bàsquet.
Quin és el jugador amb qui heu compartit vestidor que us ha impressionat més?
F.M. N’hi va haver molts, però recordo especialment a Byron Scott, exjugador dels Lakers i company meu en el Panathinaikos grec. Era un gran professional: dels primers a arribar a l’entrenament i dels últims a marxar. Va tenir un rendiment exemplar i vam guanyar la lliga grega.
A.J. Per mi, Norris, Epi i Solozábal van ser jugadors que em van marcar molt.
I l’adversari més difícil?
F.M. Buf! D’aquí, d’Europa, per mi era Sabonis, perquè jugava a la meva posició. Dels Estats Units, en David Robinson, perquè era molt difícil de marcar, i Shaquille O’Neal, per la seva gran potència.
A.J. La Iugoplastica, de Kukoc, Radja i Ivanovic, va ser un rival que sempre recordaré. Era un equip molt treballat.
Recordeu alguna picabaralla entre vosaltres dos en algun partit?
F.M. Sí, recordo que en un entrenament em va obrir la cella... Però és una cosa natural quan estàs jugant en equips com el Barcelona, el Joventut, o a la selecció espanyola. El nivell d’exigència era molt alt i tots dos érem jugadors molt competitius. Fora de la pista érem bons amics.
A.J. La veritat és que no jugàvem a la mateixa posició i no recordo cap picabaralla. En tinc molt bon record, d’ell (riu). Era molt tècnic i una persona sociable.
Descriu el joc de l’altre entrevistat?
F.M. L’Andrés va ser un pioner en la seva època, perquè va ser el primer ‘tres’ alt. Era un pivot que va evolucionar a aler. Tenia molta potència a les cames i això li permetia saltar molt. Era molt polivalent. El tòpic de la poca efectivitat en els tirs lliures no me’l crec, perquè va millorar molt. Les estadístiques ho demostren.
A.J. En Ferran era molt tècnic i tenia bona mà. La llàstima va ser que va patir una lesió molt important que va limitar la seva progressió. Si no, hauria arribat encara més lluny.
Del vostre joc quins punts us hauria agradat millorar?
F.M. Precisament m’hauria agradat no tenir la lesió d’escafoides que vaig patir el 1991, abans dels Jocs Olímpics de Barcelona. Allò va condicionar la meva carrera perquè vaig haver d’adaptar tot el meu joc a saber que el peu esquerre no el podia fer servir per saltar. Sempre jugava amb dolor, però ara estic molt satisfet de l’esforç.
A.J. Jo no em considerava un fora de sèrie, però veient la meva trajectòria en general estic molt content i orgullós del meu rendiment i el palmarès que vaig aconseguir.
Alguna mania de jugador que ara podeu confessar?
F.M. No en tenia cap de particular. M’agradava ser el primer d’arribar als entrenaments i als partits per practicar el tir a cistella.
A.J. Intentava evitar supersticions. Crec que això implica falta de confiança i no és bo en l’esport d’elit. Però sempre em dutxava abans dels partits (riu).
Quin és el millor record de la vostra dilatada carrera en el bàsquet?
F.M. Vaig gaudir molt totes les lligues que vaig guanyar i els títols europeus.
A.J. En tinc molts. Em considero afortunat en la meva carrera. Vaig tenir una progressió molt ràpida i amb títols. Potser em queda el mal gust de no haver provat sort a l’NBA.
Quan us vau retirar, us va costar molt entrar en la nova realitat?
F.M. Per mi va ser un sotrac molt fort. Jo estava jugant a Itàlia i vaig venir aquí per jugar amb la selecció catalana i en l’escalfament em vaig trencar el genoll i tots els cartílags del genoll. La lesió em va forçar la retirada just quan ja tenia un acord amb la Roma per a la temporada següent. Em va costar assimilar el canvi de xip, però ho vaig aconseguir.
A.J. Jo tenia molt clar que tard o d’hora el bàsquet s’acabaria i ja m’havia preparat per fer el pas.
Quins projectes teniu entre mans actualment?
F.M. Després de la retirada de seguida vaig començar a fer coses. Primer a la Secretaria de l’Esport de la Generalitat i després em vaig dedicar a portar la representació de jugadors de bàsquet i a organitzar partits. Estic molt vinculat amb la Federació Catalana, l’ACB i l’Eurolliga i col·laboro en alguns mitjans de comunicació. També he anat creant diverses empreses de lideratge empresarial i d’àmbit esportiu.
A.J. De moment procuro viure la vida (riu). També tinc la meva feina col·laborant amb el doctor Ramon Cugat i amb el Comitè d’Antidopatge, entre altres coses. Sóc un cul inquiet.
Alguna vegada vau somiar de jugar a l’NBA?
F.M. Sí, i tant. El 1988 vaig parlar molt amb San Antonio Spurs, però havia firmat feia poc per jugar amb el Barça per quatre anys. Després va venir la lesió i el fitxatge per la Penya i me’n vaig oblidar. El 1998 vaig rebre una nova proposta de Toronto Raptors, però quan estava entrenant al campus oficial es va produir el Lock Out, que va provocar la vaga de jugadors. No ho vaig veure clar i no vaig fitxar. Sempre he pensat que hi podria haver jugat amb un bon rendiment.
A.J. Em va passar el mateix. El 1998 tenia decidit fer el campus d’estiu amb Atlanta Hawks, però va coincidir amb la vaga de jugadors i ho vaig deixar estar.
Espanya ha aconseguit l’or al Mundial del Japó. És la millor generació que ha tingut el bàsquet espanyol?
F.M. És l’equip que ha aconseguit l’èxit més important i passarà a la història. Juguen com un gran equip.
A.J. És un triomf històric. Són el millor grup que ha donat el nostre bàsquet.
Quines conseqüències comportarà l’èxit per al bàsquet espanyol?
F.M. Serà positiu. Significarà un impuls molt important per a l’ACB.
A.J. Hauria de servir per a que la gent torni a sentir il·lusió pel bàsquet.
Gasol, Calderón, Garbajosa, Sergio Rodríguez, potser Navarro. Què us sembla la fuga cap a l’NBA?
F.M. Si fa uns anys no es creia en les possibilitats dels jugadors d’aquí, ara tot ha canviat. Crec que molts jugadors europeus podrien estar a l’NBA. Sobretot si són de caire ofensiu i, de fet, ja s’està veient: molts marxen quan despunten aquí. No es pot fer res per aturar aquesta tendència. Els equips NBA tenen un potencial econòmic enorme.
A.J. Crec que és natural i és el que toca. Els jugadors tenen més facilitats per marxar i ho fan per progressar. Abans l’NBA només es fixava en Iugoslàvia, mentre que ara els scoutings també estan implantats a Espanya. Els equips europeus no poden competir amb el potencial i l’atractiu que tenen els clubs de l’NBA.
Què li falta a l’actual plantilla del Barça per tornar a guanyar els títols que se li han resistit aquesta temporada?
F.M. Al Barça li falta projecte. Tenen un gran entrenador, Dusko Ivanovic, però en canvi Goran Savic encara no ha demostrat res a la secretaria tècnica. S’han oblidat massa dels equips inferiors, i això és un error. Alguns fitxatges han estat un fracàs, però ha estat perquè no hi han confiat prou.
A.J. El punt clau és que el Barça no té un model definit. En els darrers anys s’ha desmuntat l’estructura interna que hi havia i que havia donat molt bons fruits. Ara estan pagant les conseqüències d’aquell error. Els costarà remuntar la situació, igual que li està passant al Real Madrid.
I com veieu la Penya d’Aito?
F.M. Ha estat la gran sorpresa i tenen una bona base per al pròxim any. La Penya té el problema que no és un club gran com el Barça i tampoc compta amb un suport financer, que equips com el TAU, Caja San Fernando i Unicaja sí que tenen. Han d’apostar per la pedrera, una de les millors d’Espanya, i per l’austeritat en fitxatges. I això limita molt.
A.J. La Penya ha fet bé la seva feina de base i té una bona estructura després d’uns anys de desorientació. Crec que el pròxim any se situarà a dalt.
Qui pot guanyar l’ACB?
F.M. Doncs els de sempre: Unicaja, Barça, Madrid i TAU.
A.J. El Barça i, especialment, el Madrid encara els veig espessos per ser favorits indiscutibles.
Una ciutat per viure-hi? Tots dos: Barcelona
Un lloc per anar de viatge?
F.M. Estats Units
A.J. N’hi ha molts
Un plat?
F.M. Arròs caldós
A.J. Paella i fideuà
Un llibre per llegir?
F.M. El codi da Vinci
A.J. Contes de J.D. Salinger
Una pel·lícula de cinema?
F.M. Matrix
A.J. Tu, yo y todos los demás
Un mitjà per estar informat? Tots dos: Internet
Mar o muntanya?
F.M. Mar
A.J. Mar i muntanya
Un cantant o grup musical?
F.M. Serrat o Llach
A.J. Camilo Sexto
Quin personatge històric li hauria agradat conèixer? F.M. Jesucrist
A.J. Cap
Un esportista a qui admiri?
F.M. Michael Jordan
A.J. Qualsevol d’elit
Què valora més de les persones?
F.M. La sinceritat
A.J. La tolerància
Si un dia fos president del Govern o de l'ONU, quina primera decisió prendria?
F.M. Acabar amb les desigualtats
A.J. No ho seria mai
Dretes o esquerres?
F.M. Centre
A.J. No hi crec
Què s'enduria a una illa deserta?
F.M. La família
A.J. La meva dona
l Un desig confessable?
F.M. Tenir salut
A.J. Pau al món
Andrés Jiménez, nascut a Carmona (Sevilla), va fitxar l’any 1983 pel Joventut Badalona, on va jugar durant tres temporades fins que el 1986 va signar amb el FC Barcelona i va formar part d’aquell llegendari equip format per Epi, Solozábal, Sibilio i Audie Norris. Després de dotze anys a l’equip blaugrana, Jimix va acumular un palmarès impressionant amb set lligues ACB i quatre Copes del Rei, com a títols més destacats. En 186 partits a la selecció espanyola va fer plata als Jocs Olímpics de Los Angeles l’any 1984 i a l’Eurobasket disputat a Nantes el 1983.
Ferran Martínez, nascut a Barcelona, va fer el camí invers a Jiménez. L’any 1985 va ser el debutant més jove del FC Barcelona en la lliga ACB amb només 16 anys, després El Nen va decidir fitxar per la Penya el 1990. En la seva primera etapa de verdinegre, va guanyar l’Eurolliga de 1994 en aquell mític equip on jugaven Jordi Villacampa i els germans Rafael i Tomàs Jofresa. Al llarg de la seva carrera esportiva, va guanyar set lligues ACB (dues amb la Penya i cinc amb el Barça) i la lliga de Grècia amb el Panathinaikos (1996-1997).