Fa uns anys, pocs s'imaginaven que la pràctica d'esport podia esdevenir una obsessió capaç de convertir-se en malaltia. El culte al cos que pregonen mitjans de comunicació, centres d'estètica o centres esportius pot significar un risc en relació a possibles trastorns psicològics.

Vivim en una societat industrial en què s'està reduint el temps dedicat al treball i on les càrregues laborals han canviat, ja que la tecnificació d'un entorn que progressa ens exigeix cada cop menys moviment.

L’activitat física moderada constitueix un important factor compensatori i és reconeguda com un excel·lent mètode per millorar la salut i la forma física, mantenir la capacitat d’adaptació als esforços i endarrerir l’envelliment. Així, diferents organismes la prediquen com el remei per solucionar els nostres problemes, però la realitat és que els responsables de guiar-la hem de vigilar de no generar perills nous per a la població.

I és que fa relativament poc ha aparegut un concepte relacionat amb una nova malaltia, causat per l'excés d'activitat física: es tracta de la vigorèxia o dismorfia muscular. Les persones que la sofreixen mai no se senten bé amb el propi cos i tenen pensaments obsessius en relació a certs defectes físics. Es tracta, doncs, d'un trastorn mental relacionat amb l'addicció a la musculatura.

Com es manifesta?

Sol manifestar-se mitjançant tres característiques: dependència, tolerància i supressió.

La dependència és la sensació que l’exercici és necessari per sentir-se bé i, molt sovint, fa que s’eludeixin molts compromisos que també haurien de ser valorats a fi de satisfer aquesta necessitat, com la feina, la família o els amics.

Quant a la tolerància, indica que cada vegada cal més exercici per assolir la mateixa sensació: sentir-se bé.

I la supressió és la sensació de cansament o debilitat 24 o 36 hores després de faltar a alguna sessió programada d'exercici.

En definitiva, els vigorèxics es reconeixen per una obsessió extrema per veure's musculosos i per una necessitat de mirar-se constantment al mirall, sense sentir-se satisfets. Tot això condueix a un reforç de l'addicció, a pesar-se unes quantes vegades al dia i a seguir dietes baixes en greixos i altes en hidrats de carboni i proteïnes.

Normalment no consulten el metge si no és que tenen alguna lesió persistent per excés. Tot i així, són força resistents al tractament, perquè es neguen a seguir règims que impliquin deixar d’exercitar-se o disminuir la pràctica esportiva.

En alguns casos extrems, són persones que solen tenir problemes de seguretat, una autoestima precària, poc madures i amb problemes d'integració. A aquests trets també s’hi poden associar altres símptomes, com ara depressió, irritabilitat i ansietat.

Factors que hi predisposen

Els factors que predisposen a l'addicció són encara difusos, encara que s’observen algunes semblances amb els pacients anorèxics, perquè també hi ha una distorsió de la imatge corporal.

No obstant, hi ha algunes diferències entre tots dos: l'anorèxia habitualment apareix en noies joves que utilitzen l'esport per aprimar-se, mentre que la vigorèxia afecta més els homes i aquella persona que la sofreix es desviu per tenir un cos cada cop més musculat.

Algunes investigacions revelen que la vigorèxia es dóna amb més freqüència en els esports de caire individual, com el fúting, malgrat que altres esports aeròbics com el ciclisme, l’aeròbic o la natació també poden origina-la.

Les conseqüències d'aquesta malaltia són múltiples: des de lesions (com les fractures per sobrecàrrega) o estrès, contorsions, miàlgies i bursitis fins a dificultats conjugals, problemes socials i laborals i afeccions alimentàries. També es pot arribar al consum de susbtàncies anabolitzants i esteroïdes, cosa que comporta problemes físics greus; hi ha més risc de malalties cardiovasculars, lesions hepàtiques, disfuncions erèctils, disminució del tamany dels testicles i càncer de pròstata.