En la cultura romana, el Sudatorium era una part de les estacions balneàries i termals, integrades en els gimnasos (palestra). Al principi, només tenien agua freda.

A finals del segle V aC, aquests espais termals van proliferar arreu de la ciutat i es van convertir en instal·lacions independents i més complexes. Oferien banys de vapor (Laconium) i també piscines o basses amb aigua calenta (Caldarium), temperada (Tepidarium) o freda (Frigidarium).

A la Grècia antiga i a Roma, acudir a aquestes instal·lacions es convertia en un ritual de cura corporal que afegia la pràctica d'exercici, massatges i banys a diverses temperatures. També s'hi feien tractaments per netejar la pell, a banda de l'aplicació de cremes i olis.

Els banys públics en la història

La tradició del bany turc (Haman) ha seguit existint durant mil·lenis fins avui dia. A la Rússia del nord s'anomena Banja i a les cultures americanes Temascales.

Durant l'Edat Mitjana, l'església cristiana considerava "la neteja espiritual un fet més important que la neteja corporal" i, fins i tot, va generar el mite que les termes romanes eren "un lloc de perversió". I és que, malgrat que les ciutats medievals tenien banys públics, l'església sempre els va considerar llocs de mala reputació.

D'altra banda, els constructors medievals van potenciar més la fortificació i l'evacuació del fum que l'ús d'aigua corrent i el clavagueram. No és estrany, doncs, que la higiene personal fos poc freqüent per a la major part de la població.

Només als països nòrdics, on no va arribar la romanització i el cristianisme va trigar a imposar-se, es va generalitzar l'ús del que avui anomenem sauna. Suecs i finlandesos són els que més utilitzen la sauna i li atribueixen propietats antidepressives, sedants i equilibrants. De fet, Finlàndia té 5,1 milions d'habitants i 1,7 milions de saunes, ni més ni menys que una sauna per a tres persones. "El finlandès neix i mor a la sauna" assegura una dita del país.

També a l'Islam, la sauna va gaudir de molts adeptes i no només es va permetre els banys públics sinó que van ser incentivats amb raons higièniques, socials i religioses.

A l'Orient, països com Japó tenien i tenen un costum mil·lenari respecte la neteja personal. Cada casa tenia el seu bany privat, que tant podia ser un cubell com una piscina exterior.

Afortunadament, cap als segles XVIII i XIX, i gràcies a la recuperació de la cultura clàssica, es generalitza el costum higiènic de "prendre aigües" a les fonts medicinals. Apareixen els balnearis, grans centres turístics que, a més de fonts termals, ofereixen hotels de luxe, botigues, sales de concert o casinos. D'entre els més coneguts, podem destacar el "Bath" a Anglaterra, el "Vichy" a França, el "Baden Baden" a Alemanya, el "Saratoga Springs" als Estats Units o "La Toja" a Espanya.

Però avui la possibilitat de prendre banys de calor està totalment extesa. La gran majoria de centres esportius incorporen les saunes i els banys de vapor entre els seus serveis, encara que -per raons de confort, d'higiene i també perquè la societat evoluciona i la higiene personal es fa a casa- l'orientació és sols ludicoterapèutica.

Bany de vapor o sauna?

Ja sigui el bany de vapor humit o la sauna, la qüestió és poder aprofitar les propietats dels banys de calor per purificar la pell i relaxar la ment.

Una altra diferència és l'acció de la calor en el cos, ja que en la sauna actua de manera més superficial quedant-se en l'epidermis i, en el bany de vapor, penetra més profundament.