QUART MÓN

Exclosos del progrès

3 de novembre, 2003

"Primer hem de fer el que és urgent, després el que és necessari i després el que sembla impossible". Aquestes van ser les paraules de Lula en ser investit president del Brasil, un dels països amb més pobres del món. Però la pobresa no és patrimoni exclusiu del tercer món, ja que a Catalunya es calcula que tenim uns 650.000 pobres i uns 8.000 sense llar. Són els integrants del quart món, un món on els sense sostre no dormen en barraques sinó al metro o a les escales de les empreses més riques del planeta.

Un dels diàlegs proposats pel Fòrum Universal de les Cultures que se celebrarà a Barcelona pretén abordar el problema de la pobresa, tant en l'àmbit global com local. Com que es tracta d'un espai de diàleg, no s'espera que s'adoptin accions o solucions per eradicar la pobresa. Però almenys sí que s'espera que se surti de la dinàmica que ha presidit les últimes cimeres i estudis sobre el tema, que s'han limitat a comptar pobres sense buscar solucions útils i viables. Segons els experts, una de les primeres coses que s'han d'aconseguir és que la ciutadania prengui consciència del problema de la pobresa i de l'exclusió. Així doncs, començarem per descriure els conceptes més bàsics del tema. Com, per exemple, què és la pobresa?

"L'expressió de la desigualtat en la distribució de recursos": així defineix Pilar Malla la pobresa. Pilar Malla va ser diputada al Parlament de Catalunya pel Partit Socialista i actualment és la vice-presidenta de la Fundació Centre Català de Solidaritat. També va ser ella qui va parlar de "la pobresa firmada i consensuada a l'Hemicicle". Una mena de mal endèmic i irremeiable amb què totes les societats desenvolupades han de carregar i acceptar com un mal necessari. Va posar un parell d'exemples molt il·lustratius de com es tracta el problema de la pobresa des de l'alta política. "Quan jo era diputada vaig fer una proposta de llei per la qual totes les famílies amb una renda inferior a 3.000 euros poguessin rebre llibres escolars i servei de menjador escolar gratuït". No es tractava d'una proposta desgavellada, ja que amb els números a la mà era perfectament viable, però "el PP i Convergència i Unió hi van votar en contra i me la van tombar". No se'n va poder estar: "Com es nota que els pobres no voten!", els va dir als diputats que van impedir que la llei prosperés.

Pobresa i exclusió no són una mateixa cosa. Hi ha molts pobres que segueixen integrats a la nostra societat sobreposant-se a les dificultats econòmiques, però, com diu Ramon Noró, de la Fundació Arrels, "la frontera entre el pobre i l'exclòs és molt fina; si la situació de pobresa es perpetua el més segur és que s'arribi a l'exclusió". Encara que també hi ha exemples en l'altra direcció: gent que no es considera pobre però que, no obstant això, s'han trobat exclosos per un motiu o un altre. Pilar Malla ens torna a il·lustrar aquesta situació: "A mi m'esfereeix pensar que a la Barceloneta hi ha edificis amb escales tan estretes que quan algú mor n'han de treure el cadàver embolicat en un sac, i això no és el pitjor, ja que, mentre són vives, aquestes persones, si són grans, es troben recloses a casa".

Què és el quart món?

Existeix la consciència de classe pobra? Li preguntem a Ramon Noró: "No, la gent pobra té prou feina buscant on menjar i dormir per pensar a sindicar-se. I aquí hi ha bona part del problema: la pitjor càrrega de l'exclòs és la solitud". Joseph Wresinski va ser un capellà polac que es va passar tota la vida treballant amb els pobres a França i és ell qui va encunyar el terme de "quart món". El quart món són els pobres de les ciutats industrials, els exclosos del progrés. Wresinski deia que, fins que no aconseguíssim que ells mateixos fossin conscients de la seva situació, no hi podríem buscar solucions.

És precisament aquest quart món el que ens envolta. Són els homes grans del carret que rebusquen al contenidor o les dones embarassades que demanen al metro. Perquè, com diuRamon Noró, "la pobresa és transversal"; o sigui, que no hi ha sols una causa que els empenyi a la misèria, sinó que és la multiplicitat de diferents factors el que fa que un home o una dona acabi al carrer. Per il·lustrar aquest fenomen de la multiplicitat de factors que aboquen a la pobresa, Noró ens va donar un parell d'exemples: "Un home vell, sol, malalt mental, sense llar, o un jove sense estudis, que ha estat a la presó, petit traficant…" Aquests serien els perfils més prototípics de l'exclusió, però no són els únics.

Pilar Malla es mostra contundent a l'hora d'assenyalar el gran culpable de la pobresa a casa nostra. "El salari mínim interprofessional és la gran taca que ens fa pobres. S'ha de pensar que totes les ajudes de l'Estat, així com les pensions, es calculen a partir d'aquest salari que actua com a barem. Tenint en compte que ara mateix ronda els 460 euros, la meitat que a la resta d'Europa, estem condemnant els pensionistes a la misèria". Sembla que a la Pilar no li falta raó, perquè si donem una ullada a l'informe "La pobresa a Catalunya" de la Fundació Un sol món de la Caixa Catalunya veurem que de les 300.000 llars pobres de Catalunya, 180.000 són llars presidides per un pensionista.

El problema de les pensions és una reivindicació que ja ve de lluny, però actualment s'haurà de fer front a una de les que, segons Noró, serà una de les grans causes de pobresa en el futur: "La dinàmica del mercat laboral està creant cada cop més pobres, sobretot entre els joves. La precarització del mercat laboral, els contractes escombraries, etc., fan que tenir feina no garanteixi una renda per sobre del llindar de la pobresa".

Però, qui és pobre? Per "pobre" entenem aquella persona amb una renda per sota de la meitat de la renda mitjana equivalent que, ara per ara, és de 1.051 euros al mes. Així doncs, el llindar de la pobresa està situat als 526 euros al mes i el de la pobresa extrema als 366 euros al mes. Considerant que les pensions no contributives estan en 268 euros al mes i que la renda mínima d'inserció ronda els 343 euros al mes podem afirmar, sense por d'equivocar-nos, que els pensionistes (sobretot vídues, que són les que més cobren aquestes pensions) i els beneficiaris d'ajudes estan abocats irremeiablement a la pobresa o, més ben dit, a la pobresa extrema. Noró ironitza sobre el tema: "Diu el president Aznar que les autonomies no tenen competència per incrementar les pensions perquè això generaria desigualtats territorials. Mare de Déu!"

Arrels

El nom d'aquesta fundació que treballa per a la recuperació humana i social dels més pobres és prou eloqüent per definir-ne la funció i els objectius. De nen, un dels fundadors va observar que, replantant les arrels d'una planta escapçada, aquesta tornava a viure; va ser així com va concloure que potser el desarrelament no és res definitiu. Amb aquest objectiu va néixer Arrels: la idea era intentar que els 1.500 sense sostre que es calcula hi ha cada dia a Barcelona poguessin tornar a entrar a la societat. Perquè, quan una situació d'exclusió es cronifica, la persona afectada ja no pot fer el camí de la inclusió tota sola, perquè ha perdut el més important: la capacitat de socialització.

 

"Hi ha coses fetes des de la bona fe, com el repartiment de menjar, que potencien el desarrelament". Així es refereix Ramon Noró a les pràctiques d'eradicació de la pobresa que han estat hegemòniques fins ara per part de les institucions. Però també explica com els ciutadans juguen el seu paper davant d'aquest problema: "No s'han de donar diners a la gent del carrer, perquè perpetua la seva situació de pobresa. Sota la mà que dóna n'hi ha una altra que atrapa".

Perquè si abans hem assenyalat el gran culpable de la pobresa en termes econòmics, no és menys important discernir les causes de l'exclusió. Ramon Noró ens en dóna una idea: "Si entenem que la manca de recursos econòmics és un dels factors de risc de l'exclusió, l'altre, i no menys important, és el factor relacional". Segons tots els estudis, els exclosos van perdent progressivament la capacitat de relacionar-se amb l'entorn i això desemboca en el que, sens dubte, és el pitjor dels problemes dels exclosos: la solitud.

Així doncs, veiem que s'estableix una funció geomètrica entre la manca de recursos econòmics i la pèrdua de llaços relacionals per determinar el nivell d'exclusió d'una persona. I, si el factor econòmic depèn exclusivament de les decisions macroeconòmiques que prenen les institucions, el trencament dels llaços afectius i socials depèn, en gran mesura, del comportament de tota la societat. Ramon Noró pensa que la pèrdua del concepte de comunitat, la competitivitat ferotge i la manca d'escrúpols que dicta l'individualisme hi tenen bona part de responsabilitat. En resum, que hauríem d'intentar ser "una mica menys neoliberals".

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate