Rèquiem per la indústria musical

10 de novembre, 2005

La indústria discogràfica viu moments difícils. La venda ambulant de còpies pirates (el Top Manta) i els programes d’intercanvis de fitxers per Internet han revolucionat el sector. En els últims anys, els mitjans de comunicació han portat a terme una intensa campanya per conscienciar l’opinió pública que la pirateria, a més de ser injusta, és il·legal

Segons dades de la Societat General d’Autors i Editors (SGAE), l’any 2004 es van vendre a Espanya més de 60 milions de CD il·legals i es van efectuar 270 milions de descàrregues musicals des d’Internet. Aquestes xifres van suposar una pèrdua de negoci de més de 180 milions d’euros. I aquest no és un fenomen nou, perquè dels 80 milions de discs venuts el 2001 s’ha passat a 50 milions el 2004. La pirateria ha destruït 1.200 llocs de treball en els últims tres anys i ha provocat una caiguda de les vendes d’un 37% en el mateix període.

La indústria discogràfica, diuen, és la gran perjudicada per aquesta situació. Una indústria que, avui dia, és patrimoni de cinc grans multinacionals: Sony, Universal, Warner-Dro, BMG i EMI-VIRGIN. Entre les cinc copen el 76% del mercat discogràfic espanyol i, d’aquestes, només una té capital europeu: la BMG, filial de Bertelsman, de capital alemany.
Aquestes empreses, però, són grans multinacionals que han diversificat el negoci fins a dominar quasi completament tota la cadena del negoci musical. De manera que, el que deixen d’ingressar per la venda de discs, ho compensen àmpliament, ja que són elles mateixes (com per exemple la japonesa Sony) les que fabriquen les màquines copiadores, els reproductors d’mp3 o els CD verges.
Algú es podria preguntar per què la pirateria musical és protagonista en tots els mitjans, mentre que altres formes de falsificació, com la tèxtil o la del programari informàtic, passen completament inadvertides. Aquesta podria ser una explicació: resulta que PRISA i Telefónica (accionistes de pràcticament tots els mitjans de comunicació del país) tenen importants interessos a la indústria musical, com va posar de relleu, per exemple, l’acord entre Universal i PRISA quan aquesta última va vendre Gran Via Musical (divisió discogràfica de PRISA) a Universal. I a ningú se li escapa que Telefónica necessita imperiosament que algú posi fre a aquesta situació per tal d’engegar la seva botiga de música per Internet promoguda per la seva filial Terra.
La grandiloqüència de les dades de la indústria musical dóna suport al missatge apocalíptic que la música, si segueix aquest camí, té els dies comptats. Però, com passa quasi sempre, una dada pot voler dir moltes coses segons qui la faci servir. Per exemple, si es diu que s’han venut 60 milions de CD pirates en un any, la indústria discogràfica i la SGAE corren a assegurar que les seves pèrdues són aquests 60 milions al preu que ells venen, o sigui els famosos 180 milions d’euros. I això no és exactament així, perquè com afirma David Ugarte, economista i professor de la Universitat Carlos III de Madrid, “al preu oficial, els compradors de discs pirates no comprarien el CD original. Ben al contrari, s’hauria de pensar que el que deixen de guanyar les discogràfiques és la part que comprarien els compradors de discs pirates si no existís una oferta pirata”. M’he entretingut a fer el càlcul, ajudat per les gràfiques del professor Ugarte que podeu trobar a Musicalibre.com, i aquesta part no representa ni un 30% de les terribles pèrdues que anuncien les multinacionals.

La pirateria, un símptoma
Dades com aquestes són les que fan que cada cop hi hagi més gent que no es creu el discurs antipirateria oficial. I que comenci a haver-hi la sensació que la pirateria no és un problema en si mateix, sinó que és un símptoma que alguna cosa no funciona en un mercat musical on no hi ha espai per a la creació dels joves artistes, on es produeixen discs de cantants fabricats als laboratoris de màrqueting i on, i aquí és on es concentren la majoria de les crítiques, els CD es mantenen a uns preus que pocs es poden explicar.
Ja hi ha molts autors que s’han adonat que el negoci de la música mai més no serà el mateix. També saben que Internet, lluny de ser l’enemic, és una eina que no només els pot ajudar, sinó que pot fer que no hagin d’acceptar les dures regles del joc que imposen les discogràfiques. Un dels que fa temps que ho sap és Jorge Otero, líder dels Stormy Mondays, grup pioner en l’ús d’Internet per a la promoció de la seva música, estratègia que li va servir per ser l’única banda espanyola present al festival de Woodstock de 1999.
El seu és un discurs molt crític amb la SGAE i amb les discogràfiques, i és per això que ha creat un segell independent, Dusty Roses Records, per distribuir la seva música. Diu que “si 10.000 persones tenen el nostre disc a casa, ni que no l’hagin pagat, nosaltres ja estarem vivint de la música, perquè com més discs puguem vendre gràcies a la promoció per Internet més omplirem les sales de concerts. Llavors, fins a quin punt perjudica els artistes que la gent en copiï els discs? A mi em sembla que poc o gens, sobretot si es tracta d’un producte genuí. Els fans volen els discs originals, firmats, el single, etc. És quan les discogràfiques treuen productes d’un sol ús quan la situació et perjudica.”
I és que, si fem una ullada al repartiment de beneficis d’un disc, a un preu mitjà de 15 euros, veurem que no és fàcil viure de la teva música o, millor dit, dels ingressos que generen els teus drets d’autor. Un 13% és per al distribuïdor, un 16% per a Hisenda, un 26% per a la botiga, un 34% per a la companyia i, atenció, només un 9% és per a l’autor. Així que, si el CD val 15 euros,el benefici del músic es quedaria en 1,4 euros.

Artistes dividits
Davant la crisi els artistes s’han dividit. Per una banda, trobem el sector que s’alinia amb la indústria i amb la SGAE, com María Jiménez o Bertín Osborne. Jorge Otero veu en ells “un pànic davant el que és desconegut per part d’una generació de músics més grans que no han conegut els ordinadors ni Internet. A mi em sembla que és la mateixa reacció que hi va haver davant la ràdio, el fonògraf o les cintes de casset. Per altra banda, posats a protestar, qualsevol contracte discogràfic és el que més s’assembla a l’esclavitud en la societat occidental”.
D’altres no s’han mossegat la llengua. No fa gaire que la famosa cantant Alaska va fer unes declaracions en què manifestava no entendre com, si el cost de producció d’un CD era de 3 euros (el suport físic, a preus de majoristes, no arriba als 0,50 cèntims), el preu final en una botiga pugés fins als 15 o als 18 euros. Les represàlies de la indústria no es van fer esperar i les obres d’Alaska van ser immediatament retirades de les botigues. Només la pressió dels mitjans de comunicació i l’enorme prestigi de l’artista van fer tirar enrere aquest atac escandalós contra la llibertat d’expressió.
I altres, senzillament, s‘han adaptat i han trobat altres vies per sobreviure atenent a les noves regles del joc. Un exemple de solució imaginativa davant la crisi és la que va adoptar el grup La Unión, que, en la promoció del seu anterior disc, proposava una iniciativa innovadora: l’estratègia comercial del 2x1: “Un per a la teva xicota, l’altre per al cotxe”, explicava Rafa Sánchez, cantant del grup.

Uusuaris o clients ?
Al mig d’aquesta polèmica trobem un consumidor que, i una vegada més Internet n’és el responsable, és qui posa les normes. “S’ha acabat el negoci dels discs, comença el de la música”, va dir Teddy Bautista, president de la SGAE, captant amb bastant lucidesa el sentir popular. Un usuari que escull, que navega, que pirateja i que només compra quan n’està absolutament convençut. Jorge Otero diu que “si fas un disc dolent, tothom ho sabrà ràpidament i no te’l compraran per una sola cançó, mentre que abans et trobaves obligat a fer-ho. O sigui, que aquesta revolució només perjudica els productes de baixa qualitat, i a mi això em sembla perfecte.”
Quan una o diverses multinacionals diuen que perden tants diners és imperatiu trobar-ne un culpable. I, si pot ser, demandar-lo. Però així com el top manta és perseguible amb mètodes policials, el P2P (intercanvi de fitxers) implica milions d’usuaris que, amb el Codi Penal espanyol a la mà, no cometen cap delicte.
“L’ús de programes d’intercanvi per transmetre fitxers musicals és il·legal; s’ha detectat que des del seu ordinador personal es poden estar comunicant públicament obres protegides pels drets de la propietat intel·lectual”. Aquest és el contingut del missatge electrònic que més de 10.000 internautes espanyols es van trobar al correu durant la primera setmana de maig. El remitent n’era Promusicae, una associació de productors discogràfics espanyols.
I així estan les coses. La indústria discogràfica, en comptes d’adaptar els preus dels CD a la demanda o de desenvolupar sistemes de qualitat per comprar música per Internet , es dedica a amenaçar als que, en definitiva, són els seus clients. Uns clients que ja han oblidat l’època en què les discogràfiques imposaven la seva llei.

EL CÀNON DE LA DISCÒRDIA
Els ministeris d’Indústria i Cultura han elaborat un avantprojecte de llei que estableix la implantació d’un cànon sobre la venda de tots els aparells electrònics capaços de reproduir còpies.
Si la nova llei s’aprova tal i com està ara, s’hauran de pagar fins a cinc impostos per a activitats tan allunyades de la pirateria com les fotos digitals: en la compra de l’ordinador, en la de la memòria que utilitza un PC, en la del CD per gravar-les, en la de la compra de l’escàner i en la de la gravadora de CD. Perquè la queixa principal dels usuaris d’Internet és clara: “El cànon anticòpia pressuposa que qualsevol que compra un CD és un delinqüent en potència”. A més, lluny de produir l’acceptació que esperava el govern, l’únic que ha fet el cànon és legitimar la pirateria, perquè si ja has pagat el cànon per copiar, ja estàs pagant per comprar un disc original, així que es podria dir que ja has complert.
Però el tema del cànon no s’acaba aquí, ja que la SGAE prepara altres propostes, entre les quals s’inclou la de cobrar un cànon per treure llibres d’una biblioteca pública. Irònicament, als fòrums d’Internet ja es pregunten quan arribaran els cànons sobre llapis, bolígrafs o qualsevol element susceptible de “robar” a la propietat intel·lectual. El mateix Mariano Rajoy, potser per convicció, potser per erosionar el govern, va declarar que “hi ha qui pensa que la política cultural ha de consistir a proposar cànons i a dirigir i donar suport a grups professionals concrets”, en una clara al·lusió a la SGAE
.

DEL NAPSTER A L'EMULE
L’any 1999, l’estudiant de divuit anys Shawn Fanning va canviar la indústria de la música per sempre en desenvolupar el Napster (en català, “qui fa la migdiada”). La seva idea era molt simple: un programa que permetés als usuaris compartir arxius, especialment de música, a través d’un servidor central.
El juliol de 2001 un jutge nord-americà va ordenar el tancament dels servidors de Napster per prevenir més violacions de copyright. El setembre del mateix any, l’empresa havia arribat al seu final i va haver de pagar 26 milions de dòlars per danys i 10 milions per futures llicències. Però la revolució ja havia començat.
L’Emule no és sols una millora del Napster, sinó que és un programa que ha superat els seus problemes legals, ja que es basa en el sistema P2P (peer to peer, en català “d’igual a igual”). L’intercanvi es produeix directament entre usuaris, sense que hi hagi un servidor central, amb la qual cosa els demandants han perdut el blanc a qui dirigir les reclamacions legals. Només als Estats Units, on la llei de propietat intel·lectual és molt més dura que aquí, s’han donat casos de demandes contra particulars.
El P2P és, ara per ara, el malson de les discogràfiques i de la SGAE. Però, segons Teddy Bautista, “qui traurà els continguts de les xarxes no serem nosaltres, sinó les companyies telefòniques. Aquestes empreses estan desenvolupant el seu model d’oferta de continguts i no estan disposades a tenir uns quants servidors que fomenten l’intercanvi gratuït d’arxius”

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate