Voluntaris catalans a Galícia

Ens expliquen de primera mà quin ambient es respira i quins són els inconvenients que es troben

2 de novembre, 2003

En relació a la tragèdia del Prestige, els discursos i els esdeveniments s'han anat contradint i les versions han estat, en molts casos, oposades. Això ha creat confusió en moltes persones que, per la impossiblitat de viure-ho in situ, no saben, no sabem què, ni a qui, creure. Per aquest motiu, Tot Claror ha contactat amb voluntaris catalans que han estat treballant a Costa da Morte, en la majoria dels casos a Muxia, i que ens aporten informació de primera mà

Més de 30.000 tones de fuel vessades, segons una notícia publicada a La Voz de Galícia el 7 de desembre, i que citava com a font un informe confidencial del Govern de l'Estat espanyol. Des d'aleshores, han passat més de dos mesos i ningú no pot assegurar que el Prestige, amb una capacitat de 77.000 tones, no segueixi desprenent-ne. De fet, a mitjans de gener, un informe de l'Institut Francès per a l'Explotació del Mar (Ifremer), propietari del Nautile, va confirmar que el taponament de les esquerdes del Prestige era temporal, i en donava garantia d'uns quants mesos.

Més de 1.000 quilòmetres de costa afectada, de Galícia a Astúries, Cantàbria, el País Basc, i arribant a França i a Portugal. Milers de persones veuen perillar el seu mitjà de subsistència, milers d'animals i de fauna marina han mort, espècies com l'arao ibèric que podrien estar en perill d'extinció i un ecosistema que, segons les associacions ecologistes, pot trigar dècades a regenerar-se.

Són només algunes de les conseqüències de l'embarrancament d'un petrolier construït el 1976 al Japó, propietat d'una empresa de Libèria, gestionat per una empresa de Grècia, que portava bandera de Bahames i que va ser contractat per una empresa russa amb base a Suïssa i Londres. Transportava fueloil residual des de Letònia i circulava amb bandera de conveniència tot i que, en la darrera inspecció de 1999, se li van detectar tres deficiències relacionades amb la seguretat.

Discursos per a tots els gustos

Des del 13 de novembre, els discursos polítics que hem pogut escoltar o llegir en els mitjans de comunicació (fins i tot les opinions que es donaven des d'alguns mitjans) han estat canviants. De parlar de "taques" o "galetes" a parlar de "marea negre", expressió que molts volien obviar. De les ajudes de l'Administració a la por de moltes persones afectades que s'arriscaven a perdre subvencions si treballaven, ni que fos recollint chapapote. De denunciar la manca de voluntaris a afirmar que no en calien. D'obrir comptes corrents per recollir aportacions solidàries a dir que falten mitjans i recursos materials.

Però, quina és la situació real? O si més no, quines són les experiències o sensacions d'aquells que han viscut o viuen la situació?

Els primers voluntaris catalans

Des del moment en què la pitjor de les hipòtesis es va convertir en una dura realitat, milers de voluntaris van traslladar-se a Galícia des de molts indrets del món.

Un dels primers voluntaris a desplaçar-se al lloc dels fets, concretament a Muxia, va ser Josep Figueres. En Josep va despertar l'atenció de molts mitjans de comunicació a partir de la conversa que va mantenir amb el rei Joan Carles a la platja de O Coído: "Vaig parlar-li en nom dels voluntaris i vaig trasmetre-li moltes de les nostres preocupacions i mancances".

El fet de ser un dels primers d'arribar va permetre que iniciés els primers contactes amb la gent del poble, Protecció Civil, ajuntaments, o confraries, la qual cosa va fer possible que "sense buscar-ho acabés realitzant tasques de coordinació, sobretot pel que fa als voluntaris que arribaven".

En Josep, tot i alguna anada i vinguda a Catalunya que ha aprofitat per parlar amb entitats i col·lectius, segueix a Galícia durant un temps indeterminat: "La meva tasca és de mediador entre moltes parts, ja que no porto cap bandera política, únicament la de milers de voluntaris que davant d'aquest desastre ecològic, econòmic i social venim aquí per ajudar a Galícia, tant en la neteja com donant suport moral i ànims a la gent, perquè no s'enfonsin".

Els principals problemes

La manca d'organització, de coordinació i d'informació són els principals problemes que destaquen els voluntaris catalans que han treballat cara a cara amb el fuel.

Com a voluntària, la Saida González destaca la manca d'informació: "Els fulls d'informació no arribaven i et portaven a la platja sense les explicacions mínimes per fer la feina. Hi havia gent que no anava preparada, quant a la roba, però a la platja no hi havia ningú que ho controlés. Quasi podies fer el que volguessis". I afegeix com una de les causes el fet que "ningú ha assumit la responsabilitat; no hi ha ningú que, en cada municipi, decideixi si en lloc que els voluntaris vagin cada dia a la platja val més la pena esperar un parell de dies i que la feina sigui més efectiva".

En l'intent de coordinar els voluntaris i de pal·liar el que explica la Saida, en Josep diu que la sensació és de "frustració i ràbia davant la falta d'organització, per exemple a Protecció Civil que és qui ha d'organitzar els voluntaris". Una frustració incrementada per una norma que no permet que els voluntaris es quedin més de 5 dies a la zona: "Jo no tinc ningú de confiança que m'ajudi en aquestes tasques, per això he arribat a la solució que tothom vingui coordinat des de fora. És l'única manera que el voluntariat sigui efectiu i, a més, de no córrer riscos ni perills innecessaris".

Uns riscos que l'Ivan i la Mercè, voluntaris de Sant Celoni i de Santa Maria de Palautordera van tocar d'aprop: "La informació sobre la composició del fuel és nul·la i la gent es troba traginant un producte molt tòxic que, fins que no hem tornat de Galícia, no hem sabut el risc que suposa per a la salut de tots els que hi estan en contacte dia a dia"

Però, fan falta voluntaris?

La feina dels voluntaris i la seva utilitat ha estat una de les qüestions que ha originat més discrepàncies.

La Xunta de Galícia i altres organismes oficials reiteraven, i reiteren, que no en fan falta, mentre que alguns col·lectius afectats en reclamen.

En aquest sentit, la resposta d'en Josep és rotunda: "Els voluntaris seguirem sent necessaris durant molts mesos i qui sap si anys. Però som al segle XXI, hi ha tecnologia per poder netejar i s'ha d'aplicar, a fi que siguem més efectius. Amb bones voluntats, mans, pales i rasclets no n'hi ha prou".

Creu que la reacció social que s'ha despertat en molts indrets d'Espanya i l'allau de voluntariat "ha fet trontollar una sèrie d'estructures i ha provocat reaccions institucionals. Només per això ja ha tingut sentit tot el que s'ha fet, tan important o més que netejar les platges".

En Toni Pallarés, però, és més pessimista. També va ser un dels primers voluntaris a arribar a Muxia, tot i que després de les festes nadalenques ha decidit tornar a Barcelona: "La figura del voluntari és fantàstica, molt lloable, però ha de tenir una justificació real. Si tu agafes mil voluntaris i els poses en una platja adequadament vestits et pot costar entre set i deu mil pessetes cadascun. Et gastes, doncs, uns milions que poden donar per a no sé quantes excavadores i personal professional. Per tant, són necessaris? Compensa la tasca dels voluntaris? Crec que no, perquè la tasca dels voluntaris no és la més efectiva".

Aquesta, però, no és l'opinió més extesa. En Xavi Xortó és president de la Federació d'Agrupacions de Defensa Forestal del Penedès i el Garraf. El 27 de desembre va sortir amb un grup de companys i equip tècnic cap a Galícia. Ho feia adherint-se al comboi "Catalunya x Galícia" que van organitzar entre tots els citats i altres col·lectius, i que estava format per un centenar de persones i tres furgonetes carregades de material de protecció. Segons va apreciar el Xavi, "la gent dels pobles sí que diuen que fan falta voluntaris, que la feina no s'acabarà. En canvi, les autoritats estan tancant els centres d'acolliment i diuen que en sobren. Això del voluntariat els cou i els habitants ja no entenen res de res".

Una opinió compartida per en Josep, que està segur que "el Govern ens vol fer fora per interessos electorals, ja que nosaltres denunciem el que veiem i no ens poden fer callar com als mitjans de comunicació, als militars o a la gent que cobra. I no diguem de la compra que s'està fent dels mariscadors i pescadors! 1.200 euros per quedar-se a casa; i si, a més, volen anar a recollir fuel poden cobrar uns 35 euros per dia! Per mi això és comprar el vot i està clar que durarà fins a les eleccions municipals".

Agraïment i resignació

La majoria de voluntaris coincideixen que l'ambient que han trobat a Galícia ha estat molt bo, tant entre el voluntariat com amb la gent del poble.

En Xavi Xortó parla de la seva experiència com a voluntari amb entusiasme: "L'ambient era increïble... Gent de diversos països i racons d'Espanya units per una causa. La companyonia i la solidaritat per damunt de tot. Ha estat un fenomen sense precedents, una resposta massiva i contundent a la inaptitud dels poders públics".

Per la seva banda, l'Ivan del Jesús i la Mercè Pino destaquen que "la gent del poble es desvivien per ajudar-nos i 'recompensar-nos' per l'esforç. Com a anècdota que explica les mostres d'agraïment, quan ens vam trobar a Muxia ens van dir que el pavelló estava ple, i dues persones del poble ens van oferir cases particulars per anar-hi a dormir, donant-nos fins i tot les claus".

Tots dos van poder adonar-se que aquests sentiments positius envers ells no amagaven l'estat d'ànim de la gent del poble: "Els sentiments eren de desconfiança, decepció i molt rancor cap als polítics que ells mateixos havien escollit".

En Josep ens explica que l'agraïment mutu entre voluntaris i gent del poble ha fet que la confraria de pescadors de Muxia vulgui instaurar un dia de festa per celebrar i reconèixer la seva tasca. "Jo només puc dir que ens sentim estimats i benvinguts, que la gent del poble no vol que marxem i que estan en total desacord amb el discurs de l'Administració quan diu que no fem falta". I afegeix: "Desitjo que el creuament de cultures que estem vivint aquí enriqueixi Galicia i els ajudi a tirar endavant" tot recordant una frase de l'artista de Muxia, autor de les samarretes sobre el Prestige, "... y tuvo que morir el mar para que naciera un pueblo, Galicia".

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate