Pràctica esportiva, eina de formació

7 de novembre, 2003

Aquest hivern, en el context del Fòrum Claror, es va demanar que diverses persones contestéssim la pregunta: "Joves i esport, una relació en crisi?"

Considerant que l'etapa de formació és la que coincideix amb la d'escolaritat obligatòria, és a dir, dels 3 als 16 anys. I centrant el terme 'pràctica esportiva' en l'esport reglamentat (que implica una competició regular i està organitzat per federacions o altres organismes similars), la meva resposta és que, tot i que aquesta relació té diversos punts crítics, la pràctica esportiva és una bona opció per a la canalla i els joves a l'hora d'ocupar el temps lliure.

I ho és per diverses raons. Per exemple, pel component lúdic, ja que qualsevol esport és en essència un joc. I això té un aspecte altament motivant, facilitador d'aprenentatges i proveïdor de satisfaccions i plaers. També per l'estímul físic (millora de les qualitats físiques), psicomotriu (millora de les capacitats coordinatives) i cognitiu.

Aturem-nos un moment en l'àmbit cognitiu, perquè del físic i del psicomotriu se'n parla més sovint.

Entre les conseqüències de l'esport entre els joves, les que s'engloben en aquest aspecte són de les més desconegudes. Simplificant moltíssim podem dir que es refereixen a com l'esportista resol les diverses situacions amb què es va trobant mentre juga. Perquè… us heu plantejat alguna vegada la quantitat de decisions que els jugadors/es han d'anar prenent a mesura que es va desenvolupant un partit de bàsquet, un combat de judo o una partida de bàdminton? Cada moviment porta associades una pila de decisions: com major sigui el nivell d'incertesa de la situació, més decisions cal prendre. El cervell de l'esportista està essent estimulat constantment.

Altres aspectes que es podrien considerar a cavall entre els àmbits psicomotriu i el cognitiu i que contribueixen de manera decisiva en la formació de la persona són, d'una banda, la presa de consciència de les possibilitats del nostre cos i també de les limitacions, cosa que ha de contribuir a millorar la percepció i el coneixement d'un mateix i a acceptar-nos tal com som. I, de l'altra, el com n'és, de "pública", la pràctica d'activitat física i esportiva. Costa molt d'amagar les virtuts i les limitacions quan s'està entrenant, competint o fent una classe d'educació física.

L'àmbit social

En aquest aspecte podem ressaltar els vincles emocionals que s'estableixen entre els components d'un equip. La vivència, en especial de la competició, amb el que té de repte, de disgustos, d'il·lusions, fa que sigui una experiència vital que en la majoria dels casos provoca complicitats i reforça les relacions personals dels qui la comparteixen. De fet, molts pares constaten com el cercle d'amistats dels fills està íntimament relacionat amb els companys de pràctica esportiva.

I, per últim, i no per això menys important, per aquells valors amb els quals tots estem més familiaritzats: adquisició d'hàbits saludables, respecte a l'adversari i a l'àrbitre, aprendre a perdre… i a guanyar!, etc.

Els punts crítics

Però tots els que coneixem una mica aquest món sabem que no tot són flors i violes.

Sabem com n'és, de pesat, tenir partit cada dissabte, sobretot des que està tan arrelat el fenomen de marxar el cap de setmana.

Sabem com molts àrbitres, joves i inexperts, ens fan estimular la capacitat de ser pacients i de no perdre la calma.

Sabem com a vegades l'entrenador no entén les veritables capacitats del fill/a, i el fa jugar poc.

Sabem que a vegades em toca jugar a l'equip on amb prou feines tinc amics perquè no ho faig tan bé com els meus amics de tota la vida. I sabem com és de dur quan ja no tinc plaça a l'equip i vull continuar fent esport amb els meus amics.

Sabem com poden ser de desagradables els acompanyants de l'equip rival quan, en lloc d'animar els seus jugadors, ens dirigeixen comentaris absolutament forassenyats, siguem petits o grans.

Tots aquests aspectes i molts d'altres constitueixen alguns dels reptes constants de l'esport en l'etapa de formació.

Assolir-los hauria de passar perquè tots els agents implicats prenguessin consciència dels beneficis de la pràctica esportiva formativa: les administracions, facilitant els recursos adequats a les entitats (instal·lacions, mitjans tècnics, ajuts econòmics, etc.). Els clubs, assumint la responsabilitat que representa influir en la formació de la canalla i els joves, i aprofitant al màxim els recursos que ens proporciona la pràctica esportiva. I els jugadors, els entrenadors, els pares, els àrbitres... assumint el rol que els toca jugar de la manera més constructiva possible.

Tot plegat, perquè la pràctica esportiva sigui veritablement el complement educatiu i de lleure que, per les seves possibilitats, pot arribar a ser.

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate