TENS CAPACITAT DIRECTIVA?

1 de novembre, 2003

Per molt que es vulgui eludir, el món està dividit en dirigents i dirigits. Tot i ser un fet evident, les capacitats directives no es consideren un tema de reflexió ni en els primers anys de formació, a les escoles, ni a les universitats. Per tant, la idea que tenen els joves sobre el fet de desenvolupar una funció social o una altra queda a mercè dels prejudicis.

Dirigir comporta grans sacrificis i un major grau de responsabilitats i preocupacions. Requereix un caràcter preparat per fer front a l'estrès i als entrebancs, encara que, en una societat que tendeix cada vegada més a la imagocràcia, molts confonen la direcció amb un simple paper representatiu i es prenen al peu de la lletra la sentència de l'escriptor Miguel de Unamuno: "Para ser gran hombre de estado lo que más hace falta es sentido escénico". Si bé és cert que aquest és un factor necessari, la importància d'ocupar un lloc directiu reclama unes habilitats i una formació caracterial a les quals moltes de les persones que els ocupen arreu del món no arriben ni al mínim aprovat.

En tot es demana una prèvia valoració de qualitats i, per fer la tria més severa, ens sotmeten a un reguitzell de tests qualificadors per obtenir qualsevol lloc de treball. Però, en relació al nivell psíquic de les persones que dirigeixen la nostra societat, tendim a donar-les per bones i aptes sense posseir proves de si ho són o no.

Si el país que es considera la primera potència mundial d'occident tria els seus dirigents segons la seva carrera cinematogràfica sense tenir en compte els nivells d'ètica, capacitació i formació, fins on pot arribar la degradació directiva? On podem trobar, avui dia, el tremp directiu d'homes com Prat de la Riba que, amb la sola ajuda d'un timbre de goma per segellar els oficis i les cartes, dirigia la Mancomunitat amb la fermesa que li donava la seva personal forma de crear clares imatges motivacionals als ciutadans? En canvi, la mediocritat de certs estadistes sempre busca justificació, com la d'aquell ministre franquista a qui un amic va dir: "A tu en Franco t'ha fet ministre d'agricultura i no saps ni com es planta un nap, ni distingeixes bé un conill d'una vaca". El nou ministre va respondre-li: "Otros más burros que yo lo han sido".

Les qualitats directives

No hem de confondre, doncs, l'autèntica funció directiva amb la simple funció burocràtica. Així, en una societat òrfena de veritables dirigents democràtics i immersa en una crisi directiva, no hem d'estranyar-nos que a les empreses els costi trobar persones preparades per assumir les responsabilitats dels càrrecs.

Dirigir demana unes qualitats que podríem sintetitzar amb el nom de "do de comandament" i comprenen una multitud de característiques que van des de les capacitats de preveure i motivar fins a l'habilitat per expressar-se amb eloqüència, organitzar-se de forma metòdica i automotivar-se constantment. Com deia el filòsof Tales de Milet: "No governaràs mai bé els altres si no comences per governar-te bé tu mateix".

El directiu/va i el seu equip

El directiu ha d'actuar com a model davant dels seus subordinats; si no és així, consideraran una injustícia que un home que no reuneix la preparació i atributs necessaris els mani. Manar requereix la capacitat d'inspirar confiança, posant els objectius al servei del bé comú, de forma coherent i amb força raonaments. D'aquesta manera, és difícil trobar el refús dels subordinats. Estar sota la direcció d'una persona capacitada per assolir objectius de forma eficaç crea adeptes, sobretot si veuen en el seu promotor unes qualitats que els porten cap a un objectiu desitjat. Amb aquestes paraules l'escriptor i autor de El petit príncep, Antoine de Saint Exupéry, resumeix fins a quin punt un cap ha de saber materialitzar i expressar un ideal: "Si vols construir un vaixell, no comencis per tallar les fustes i distribuir el treball, sinó que primer has de saber evocar en els homes l'anhel del mar lliure i obert".

En la societat hi ha un veritable desig de bons dirigents, ja que no és fàcil obrir camins, i una gran majoria de persones no saben on anar. És per això que, quan un sap on va, sempre hi ha un grup que el segueix.

El cap de colla ha de posseir un fort vigor psíquic, seguretat en si mateix i capacitat de contagi anímic, ja que l'entusiasme s'encomana i genera el clima psíquic adequat per crear motivacions comunes i incentivar el grup per moure's cap a una finalitat. No s'ha creat mai res d'important amb una mirada de cua d'ull ni amb un gest d'indiferència.

Així, esdevé delicada la missió de guiar les persones, de saber plantejar objectius en què tothom pugui intuir promocions personals i de saber valorar la contribució de tots els que han fet possible l'obra.

La psicologia del manxaire

És cert que és el capità de l'empresa a qui devem l'èxit i d'on parteixen les iniciatives i les estratègies encertades, però això no vol dir que haguem d'escamotejar la contribució de la gent que va ajudar-lo. És el que el professor Carles M. Espinalt va analitzar i anomenar "la psicologia del manxaire", pels fets que van succeir, a finals del segle passat, a un famós organista mentre oferia un concert magistral. El públic l'escoltava extasiat i, en arribar l'entreacte, se li va acostar l'home que feia anar la manxa de l'orgue i, fent-se ressò de l'èxit, va dir-li: "Que bé que toquem!" "Toco! Toco!", va corregir l'organista, orgullós i amb mirada despectiva. En començar la segona part no va trigar a comprovar que les notes que ell polsava no ressonaven a l'orgue. Quan va ser increpat per l'organista, el manxaire, que s'estava amb els braços plegats, contestà: "Volia assegurar-me si toqueu o si toquem..." "Toquem, toquem...", va contestar l'organista mossegant-se la llengua. "Així, mestre, podem prosseguir el concert".

El bon dirigent ha de conèixer la funció professional de cadascú i saber coordinar-les amb habilitat; per això, sense ser especialista de cadascun dels temes, ha de dominar fins a un cert punt les competències dels seus col·laboradors. Per ser just, ha de saber tractar cadascú en relació a la seva preparació i a l'esforç que hi dedica, i finalment ha de demostrar una superioritat manifesta en el domini del conjunt.

Podem il·lustrar-ho amb la figura del director d'orquestra, perquè per molt bons que siguin els músics, ell és qui aconseguirà, o no, amb la seva intervenció, oferir la màxima qualitat interpretativa coordinant el talent de cada un dels artistes i composant una sinergia amb la suma de tots. Qualsevol comunitat necessita d'autèntics dirigents que, com el director d'orquestra, actuïn de models i l'impulsin cap a un progrés positiu, però la manca de coratge i de visió de la major part de persones que regeixen la societat actual posa de manifest l'existència d'una incapacitat pedagògica per formar individualitats amb sòlides aptituds directives.

Ja s'ha demostrat que "l'entre tots ho farem tot" no resulta eficaç per les característiques particulars de la psicologia humana, ja que la majoria vegeten a expenses dels plans que uns pocs realitzen. I és que no són majoria els que viuen feliços pensant, sinó els que viuen feliços pensant que n'hi ha un altre que ho fa per ells.

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate