Natura

El 'Camino' en bicicleta

8 de novembre, 2011

Gairebé vuit anys després, escric aquestes ratlles sobre una de les experiències més genuïnes i gratificants que he viscut mai pel que fa a la pràctica d’esports d’aventura: el camí de Sant Jaume amb bicicleta des de Roncesvalles. En total, 803 quilòmetres en set dies. I tot plegat només amb una bicicleta, dues alforges i, sobretot, molt bona companyia. Una experiència irrepetible.

La Núria, la Montse, l’Olga, en Sergi i jo mateix vam sortir en tren de Barcelona a Pamplona la nit del 30 de juliol de 2003. Un servei de taxi adaptat als peregrins ens va portar d’aquesta ciutat a Roncesvalles. Allà hi ha, al costat d’una ermita i a peu de carretera, una senzilla creu de granit que indica la sortida del camí de Sant Jaume. A partir d’aquesta creu només ens calia paciència i seguir les fletxes grogues pintades al llarg del camí.

Etapa 1
L’inici de la ruta és de baixada i continua fins a Pamplona. Uns 45 quilòmetres que podien ser causa d’alguna caiguda pel pes de les alforges i per trobar-nos descansats i anar amb massa empenta. I així va ser. La Montse va caure i es va donar un fort cop a l’espatlla, a més de colpejar-se el coll amb el manillar. D’altra banda, la Núria va trencar algun radi. Limitats per la caiguda i per l’averia vam continuar la ruta passant per Lorca, Villatuerta i Estella. En total, 91 quilòmetres en la primera jornada de camí.

Etapa 2
Durant el segon dia de ruta vam anar des d’Estella cap al monestir d’Irache, on hi ha una font amb dos brocs. D’un surt aigua i de l’altre un raig de vi, gentilesa d’unes bodegues de la comarca. Dissortadament, vam arribar massa d’hora i el broc del vi encara era tancat. Els dolors de la Montse i la roda de la Núria demanaven a crits una aturada tècnica i ens vam parar a Logronyo per anar a l’ambulatori i al mecànic. Tot i patir temperatures de més de 40 graus a l’ombra, vam continuar el camí amb les ganes i l’esperit intactes. Aquell dia vam transitar per Navarrete fins a coronar l’«alto de San Antón», que, si bé no era excessivament dur, es va fer interminable a causa de la calor, les alforges i la quilometrada ja acumulada en gairebé dos dies. Un cop coronat aquest portet, un lleu descens ens va portar a Nájera i després fins a Azofra. Completàvem l’etapa després de 113 quilòmetres.

Etapa 3
El tercer dia vam seguir les fletxes grogues fins a Santo Domingo de la Calzada (650 metres d’altura). A partir d’aquesta població ens vam enfilar fins al primer port, el Puerto de la Pedraja (1.150 metres). Des de dalt del port fins a la ciutat de Burgos tot va venir en descens i pla fins a Olmillos de Sasamón. Aquesta població era uns quilòmetres fora de la ruta, però el cansament i la nit que se’ns tirava a sobre van fer que busquéssim l’hospitalitat d’aquell poble. Ens vam allotjar a l’antiga sagristia de l’església, molt a contracor del capellà, pressionat per unes quantes bones samaritanes del poble. Entre Azofra i Olmillos de Sasamón 147 quilòmetres.

Etapa 4
Durant la quarta etapa, de 139 quilòmetres, vam continuar el camí des d’Olmillos de Sasamón cap a Villadangos del Páramo. Ens vam moure entre cotes de 750 a 900 metres sense fortes pujades però amb una calor asfixiant. Això sí, recordo fer el «graó de la Meseta», un quilòmetre amb una rampa duríssima on vam trobar una dona socorrent a un italià defallit pel cansament i un cop de calor.

Val la pena aturar-se a Carrión de los Condes i gaudir del riu per refrescar-se i fer una migdiada al prat de la seva riba.

A la tarda vam fer camí cap a Mansillas de las Mulas, Villamoros i el Puente de Villarente, per on, segons en Sergi, passa el riu més fred d’Espanya. D’allà vam anar cap a Lleó, i gairebé no ens vam aturar fins a arribar a Villadangos del Páramo.

Etapa 5
Durant el cinquè dia de ruta havíem de cobrir els 88 quilòmetres entre Villadangos del Páramo i Molinaseca. En aquesta etapa es fa el segon port més dur de la ruta. Es tracta de l’Alto de la Cruz del Ferro, de 850 a 1.525 metres d’altitud. A partir d’aquí i fins a Molinaseca, un descens interminable provocat per les constants punxades. La velocitat, el pes de les alforges, la calor i el fregament dels frens van contribuir en l’accidentat descens.

Etapa 6
El penúltim dia havíem de pedalar 112 quilòmetres entre Molinaseca i Portomarín. Ens disposàvem a afrontar el darrer ascens dur de la travessa. Érem conscients de la dificultat de l’etapa i anàvem molt mentalitzats i, potser per això, la pujada de Villafranca del Bierzo (600 metres d’altura) fins a l’O Cebreiro i Alto del Poio (1.300 i 1.350 metres, respectivament) no se’ns va entravessar tant com esperàvem. Des de l’Alto del Poio fins a Portomarín tot ens va venir de baixada i vam passar per multitud de poblacions gallegues.

Etapa 7
L’últim dia va transcórrer des de Portomarín fins a Santiago de Compostel·la (113 quilòmetres). No sabem si per la calor o pel cansament acumulat per no haver dormit bé des de feia dies, la Núria va dir prou. Quan havíem fet vint quilòmetres es va estirar al voral sota una mica d’ombra i ens va dir que ella no podia més. Vam avançar deu quilòmetres més com vam poder i, després de dinar bé, ens vam estirar tot confiant que la Núria es recuperaria. I així va ser. A la tarda vam seguir fins a arribar a Melide. Allà la Núria i l’Olga van decidir quedar-se a fer nit a una fonda i recuperar forces. La Montse, en Sergi i jo vam mirar l’hora. Eren més de les vuit de la tarda, teníem Santiago a 60 quilòmetres. Ens vam mirar, vam treure els focus i vam pedalar fins a la mitja nit per arribar a la plaça de l’Obradoiro tocades les dotze. Algú d’un grup d’italians en veure’ns arribar va exclamar «Venvenuti!».

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate