Natura

Sensacions d'un pilot de vol a vela

8 de novembre, 2010

El vol a vela delecta els qui el proven, que afronten els reptes del vol sense motor per gaudir d'una sensació única i tenir una visió ben diferent de la natura.

El vol a vela constitueix una de les disciplines de vol més apassionants que es poden experimentar.

De fet, la majoria de pilots que freqüenten el camp de vol a vela de la Cerdanya han passat abans per altres disciplines que no els han donat les mateixes satisfaccions.

Alguns es deuen preguntar: i què és el que fa el vol a vela tan excepcional?

La resposta no és senzilla. El vol a vela és una superació constant. Cada vol és un repte i suposa una successió de preses de decisions constant. Cada vol és del tot diferent de l’anterior i el vol que aconsegueixis fer el pròxim dissabte, tant en distància com en permanència, dependrà exclusivament de la teva habilitat i no de la teva butxaca. Aquí no tenim un comandament de gas que només de recolza-hi la mà ja fa que l’avió pugi!

Asseguts darrere el confortable cockpit d’una piper aztec i agafats a les banyes amb la mà esquerra i amb la dreta sobre el control de potència de ben segur que ens sentim plens, satisfets. Havent passat per les dues bandes us puc assegurar que la sensació d’estar assegut en la misèrrima cabina d’un planador suant i batallant com un boig perquè la gravetat no et tiri cap a terra és de les sensacions més gratificants que hi ha.

I de fet, la lluita és aquesta: un mateix contra la gravetat. En realitat, tot va en contra teva, el medi és hostil, els aparells i un mateix pesen i volen anar cap a baix, el cos no està pensat per estar hores i hores tancat dins d’una cabina en una única posició sense poder acomplir les mínimes funcions fisiològiques... Però el resultat és brutal, és únic, és enormement satisfactori.

Prenent decisions
Potser el que més omple i el que transmet més plaer és la presa de decisions, que és constant, i que una sola decisió equivocada presa en un moment pot fer que aquell vol acabi en un desastre. En el vol a motor, en el noranta per cent del temps no cal prendre cap tipus de decisió. L’avió amb motor, ell tot sol vola.

D’entrada, el remolc ja constitueix un repte. Un ha de decidir en quin moment es desenganxa del remolcador. És a dir, cal valorar si l’ascendència per la qual estem passant serà prou bona en el moment en què no tinguem el motor del remolcador, si estem prou amunt per poder tornar al camp en cas que no poguéssim «enganxar-nos» o «enroscar-nos» en aquell corrent tèrmic.

Les primeres voltes al corrent tèrmic també provoquen la presa de gran nombre de decisions, ja que en pocs segons cal intentar tornar a l’ascendència que has notat just abans i on evidentment en aquell moment ja no hi ets. Un cop allà, cal decidir cap a quina banda has de tombar el planador, i si no l’endevines pot ser que hagis de plantejar-te de tornar al camp. En cas que giris cap a la banda adequada, al cap de poc veuràs el vario que marca positiu en alguna part del 360, i llavors et cal decidir quines variacions fas per poder centrar aquella ascendència, que a prop de terra acostuma a ser molt dèbil. Just després i comptant que siguis prou hàbil per poder-la centrar, et caldrà decidir quina inclinació i quina velocitat uses per aprofitar millor l’ascendència i poder pujar, i en alguns models fins i tot quina posició de flaps usaràs. Com més inclinació, més dins del centre del corrent tèrmic estaràs o, per contra, oferiràs a l’aire calent que puja una superfície menor. La justa mesura entre inclinació i velocitat és el que fa que uns pilots pugin i que uns altres baixin dins un mateix corrent tèrmic!

Sovint et planteges que aquella primera ascendència no és prou bona després de pocs minuts de girar-la i cal prendre una decisió de nou. Estic prou amunt per aventurar-me a buscar una altra ascendència? Podré assumir l’aire en descens que hi ha abans que no estigui pujant una altra vegada? Aquell cúmul d’allà al davant tindrà a sota un corrent tèrmic? Arribaré al cúmul amb prou alçada per poder-lo girar o la muntanya és més a prop?...

El cervell del volavelista no para de pensar, de prendre constantment aquest tipus de decisions, sempre cal rumiar, decidir i executar d’una manera encertada cada un dels reptes que es van plantejant per poder assolir l’objectiu que un mateix s’hagi plantejat.

Competint
Quan competeixes, en la majoria de proves de vol a vela es tracta de tancar un triangle predeterminat en el menor temps possible i amb uns coeficients de handicap per a cada tipus de planador.

La decisió en aquesta situació és molt més dura, perquè cal girar i aprofitar només les ascendències bones per no perdre el temps en les més mediocres. Això fa que una vegada el pilot ja té automatitzats la majoria dels reptes anteriors ha d’intentar, i de fet així ho fem cada vegada que tanquem un circuit d’entrenament, escurçar al màxim el temps d’ascendència, aprofitant només els bons corrents tèrmics.

La majoria de planadors moderns permeten omplir d’aigua les ales per tal de canviar-ne deliberadament la càrrega alar i, en conseqüència, modificar-ne la polar i millorar molt el rendiment del planador. L’aigua a dalt et dóna molta més energia potencial, que es podrà convertir en cinètica, però per poder pujar et caldrà trobar corrents tèrmics més potents. Una vegada més, una decisió difícil de prendre. Des de terra has d’intuir quin dia fa, tant si surts sense aigua, amb mitja aigua o ple fins dalt. Un cop enlairat només podràs buidar, però evidentment no carregar aigua, i veuràs que tots els altres pilots s’escapen mentre tu et quedes enrere!

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate