Natàlia Rodríguez, subcampiona del món de 1.500m

"La cita de Barcelona és especial"

7 de novembre, 2010

Natàlia Rodríguez és l’atleta del moment i s’ha convertit en una de les esperances de l’atletisme espanyol en els Campionats d’Europa d’Atletisme que se celebraran a Barcelona del 27 de juliol a l’1 d’agost. La corredora tarragonina parteix com una de les favorites en la seva especialitat, els 1.500 metres, després d’aconseguir el gener passat la medalla de plata als Mundials de pista coberta de Qatar.

Natàlia Rodríguez (Tarragona, 1979) ens rep a la seu del Museu Olímpic de Catalunya coincidint amb l’acte de presentació del nou equipament de l’equip espanyol d’atletisme. La tarragonina ha començat el 2010 amb força i té entre cella i cella aconseguir l’anhelada medalla d’or en els pròxims europeus de Barcelona. Per això ha seguit al peu de la lletra una preparació física molt exigent que l’ha de deixar en condicions òptimes per encarar aquest repte tan especial.

Com portes la preparació dels Campionats d'Europa d'Atletisme?
En principi molt bé. Vaig descansar durant una setmana després de participar al Campionat del Món en pista coberta celebrat a Doha. Després ja vaig començar a sortir a córrer, carregant cada vegada més, i ara estic ultimant la pretemporada. De moment tot va molt bé.

El fet que siguin a Barcelona deuen ser molt especials per a tu...
Evidentment, des del punt de vista psicològic sempre tens un plus de motivació si competeixes davant de la teva gent. Saber que tindràs ben a prop la seva escalfor és molt important a l’hora de competir.

Quines seran les rivals a batre?
Per sort no participaran les atletes etíops, però sí que hi seran les corredores russes i l’anglesa Lisa Dobriskey. Al marge d’aquestes favorites també hi ha les poloneses, que també estan molt fortes.

Com has superat la decepció del Mundial de Berlín passat, quan vas acabar primera però vas ser desqualificada perquè els organitzadors van considerar que havies fet caure l’etíop Gelete Burka?
Bé. Ja està tot oblidat. En aquest sentit el Mundial en pista coberta celebrat a Doha em va servir per retrobar-me amb Gelete Burka. Vam conversar de forma distesa sobre el que havia passat a Berlín durant la carrera.

Com el teu entrenador, també et sents decebuda per l’actitud dels dirigents de la Federació Espanyola a Berlín després de la desqualificació?
Haig de dir que, des d’un principi, des de la Federació Espanyola d’Atletisme ja em van fer saber que em donarien suport i, per tant, jo ja em vaig quedar força tranquil·la. La Federació acostuma a complir la seva paraula.

Què et sembla la proposta que ha presentat la Federació en la qual vol fer obligatòria la compra d’un carnet a totes les persones que vulguin córrer curses populars?
Sincerament, crec que s’hauria de buscar una altra solució. S’ha de tenir ben present que l’atletisme és un esport molt minoritari i que sempre s’ha de fomentar la participació en competicions, siguin populars o federades. Per aquest motiu s’hauria de buscar una altra alternativa perquè, si no, les xifres de participació es podrien veure perjudicades.

L’atletisme espanyol rep prou ajudes estatals per competir en igualtat de condicions amb altres països?
El model funciona si ets un atleta que rendeix a un nivell molt alt i ets capaç de mantenir-lo un temps llarg. Ara bé, les coses canvien si no ets el millor. En aquest sentit, si comparem l’atletisme amb els diners que mou el futbol, doncs aleshores sí que hi ha una diferència.

Què milloraries sobre aquest tema?
Crec que caldria millorar l’ajuda als atletes que estan en un segon pla. Aquí s’ajuda bé els millors, però després hi ha un buit respecte als corredors que vénen al darrere. Cal treballar més en aquest aspecte perquè si no ets un número u és molt difícil viure de l’atletisme. Un altre aspecte que m’agradaria proposar és que tots els atletes estiguin donats d’alta a la Seguretat Social, i això encara no es fa. Ho vaig descobrir quan vaig ser mare i vaig haver de donar-me d’alta com a autònoma i després tramitar la baixa per maternitat.

Què li falta a l'atletisme d'aquest país per ser entre els més grans?
La gent ha de ser conscient que el nivell d’exigència que ens trobem d’un europeu a un mundial és molt diferent. Quan passes a competir contra rivals de tot el planeta t’adones que hi ha molta més competitivitat. Per això hi ha tanta diferència entre els resultats que obtenim en uns europeus i els que aconseguim en uns mundials. Els resultats en els europeus generen unes expectatives amb vista als mundials que de vegades no són del tot realistes. Cal ser més realistes.

Quina opinió tens sobre el cas de la sud-africana Caster Semenya?
En general crec que van tenir un tracte molt cruel amb aquesta atleta. Si no es tenia la certesa que podia ser un home no s’hauria d’haver fet cap tipus d’acusació.

És bo per a l'atletisme que Ussain Bolt s'hagi convertit en un fenomen de masses?
Totalment, sí.

T'agraden els xous que munta o els trobes exagerats?
Crec que és una manera ben vàlida de cridar l’atenció del gran públic i fer que molta gent s’enganxi a seguir l’atletisme. Potser sí que sobta una mica que en plena competició hi hagi algú capacitat per oferir un espectacle d’aquestes característiques, perquè estàs molt concentrat, però val a dir que a Usain Bolt li serveix.

Et fa la sensació que als nens cada vegada els costa més fer atletisme a Espanya? Què es podria fer per invertir aquesta tendència?
Crec que les escoles haurien d’incentivar infants i joves a practicar l’atletisme. La tasca cal començar-la de ben petits, que és quan els nanos tenen moltes ganes de moure’s i fer activitat física. Caldria fer una tasca de seguiment ja que després, quan s’arriba a categories més difícils, el nivell d’exigència és més fort.

I què en penses, de la cada vegada major participació que tenen les curses populars al nostre país?
Independentment que sigui una moda que pugui resultar passatgera ho veig molt bé. Em sembla fantàstic que hi hagi persones que apostin per sortir a córrer, sempre que no es converteixi en una obsessió.

Barcelona és un referent esportiu?
Sí. Aquesta és la meva percepció. Pensa que els Jocs Olímpics del 1992 hi han influït molt. Hi ha un conjunt d’equipaments i circumstàncies que incentiven els ciutadans de Barcelona a practicar més esport que en altres zones.

Com et veus després dels europeus?
L’any que ve torna a haver-hi Mundial a l’aire lliure, i després de la gran decepció de l’any passat m’agradaria treure’m aquesta espineta. M’agradaria arribar a la final i lluitar per una plaça de podi.

Molts van dir que després de ser mare no series la mateixa, i resulta que estàs fent un grans resultats...
Molta gent va pensar això. Fins i tot persones properes a mi pensaven que no tindria el mateix nivell, però és normal. La maternitat és una cosa molt personal i desconeguda, perquè realment hi ha molt poques atletes que hagin continuat competint a un nivell alt després de ser mares.

Has notat algun canvi?
Físicament no he notat res, però sí que és veritat que mentalment madures molt més. Tens més clares les idees i saps perfectament el que vols.

És difícil ser atleta d'elit i mare?
És molt important mantenir el cap fred i saber el que vols. A més, en el meu cas, tinc molt de suport familiar, i la meva filla dorm molt bé a les nits. Tinc sort, és molt tranquil·la.

T'agradaria que la teva filla fos atleta?
És clar que m'agradaria. Però per a mi el més important és que la meva filla sigui feliç amb el que faci. Sigui el que sigui.

Quan no fas atletisme, quines altres aficions tens?
Sobretot descansar (riu). Acostumo a passejar i vaig amb la meva filla al parc.

Què tens previst fer en un futur?
Encara no ho tinc gaire definit, però m'agradaria continuar vinculada a aquest esport, sigui formant nens i joves o fent qualsevol altra tasca.

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate