Yago Lamela

"La mala sort m'ha acompanyat últimament, però ara tinc il·lusió"

1 de novembre, 2003

L'any 1999 Yago Lamela va saltar 8'56 i llavors ningú no es creia que un espanyol blanc de metre setanta-vuit pogués entrar en l'olimp dels saltadors de longitud, patrimoni exclusiu d'atletes negres de cossos perfectes. Després d'uns anys on hi ha hagut més fracassos que èxits, Yago torna amb força per reivindicar el seu lloc a l'olimp.

T'agrada que et diguin que ets el número u?
Només si és veritat.

I és veritat?
Home, no crec que sigui el més indicat per dir-ho. Diguéssim que estic entre els millors.

Diuen que pateixes la maledicció de l'últim salt. Creus que ets víctima d'un mal d'ull?
No sóc supersticiós en absolut, encara que és cert que la mala sort m'ha acompanyat últimament. Però la veritat és que no em puc queixar; aquest últims tres anys estic aconseguint bons resultats i només m'ha faltat una mica més de sort en les grans cites.

Dius que l'antídot per a la maledicció es diu Rafa Blanquet. Per què?
És un gran entrenador amb uns sòlids coneixements sobre el salt de longitud i amb una gran experiència internacional, però, a més, com a persona, sempre t'ajuda i t'anima en tot el que pot. Sap com tractar un atleta i, anímicament, em sap donar en cada moment el que necessito.

Sembla que en l'atletisme la preparació psicològica és molt important. Què s'ha de fer per aconseguir això?
Jo crec que la millor preparació psicològica te la dóna el fet d'estar envoltat de gent que et dóna suport i que està amb tu en els moments bons i en els dolents.

Repassem olimpíades. Què va passar a Sydney?
Aquell any vaig estar uns cinc mesos lesionat i la preparació que vaig fer no va ser suficient de cap de les maneres. Per això va passar el que va passar.

Del passat al futur. Veurem la venjança amb Pedroso a Atenes?
D'aquí a Atenes falta molt, poden passar moltes coses, amb ell i amb mi. Jo espero seguir en la línia d'ara i, sobretot, no tenir cap lesió. Crec que si estic bé de salut tinc moltes possibilitats d'estar entre els millors.

Perquè el teu duel amb Pedroso ja és quasi històric. Dos cops i a l'últim salt…
Pedroso és un atleta a qui admiro moltíssim i també com a persona, ja que som bastant amics. Tot i això, a la pista no hi ha amics de cap mena. És un dels meus tres ídols en salt de longitud: el recordman Mike Powell, Carl Lewis i ell.

I parlant de rècords, per a quan els 8’70?
Jo ara mateix, suposant que no tingui problemes de salut, tinc per objectiu superar la meva marca personal de 8’56. Vaig estar-hi a prop aquest any, amb 8’53, i jo crec que quan superi aquesta marca ja podrem parlar de grans marques.

Sembla que el canvi d'equip i d'entrenador t'ha donat ales. No et sembla curiós que sigui precisament a València, a la pista on l'any 2001 vas viure el pitjor moment de la teva carrera?
Sí, però llavors no m'estava entrenant amb Rafa Blanquet. No, de debò, quan vaig arribar aquí estava molt malament en tots els aspectes: físicament fatal i amb l'ànim per terra. Des que estic aquí noto que he millorat una barbaritat, i en molt poc temps. Fixa't, quan vaig arribar aquí no arribava als vuit metres i en un any i mig m'he plantat en 8’53. Se li ha d'agrair molt a en Rafa Blanquet, però no sols a ell, també tenim un gran equip al darrere: massatgistes, fisio-terapeutes...

Encara que ara portes una vida d'eremita, oi?
Ho exigeix el tipus d'entrenament que fem, que és molt dur, que et demana molt i que necessita un horari i un descans molt rigorós, perquè si no el cos no ho aguanta. Sobretot si ho fas com ho fem nosaltres, de forma completament natural.

Ara mateix acabes de passar un control antidopatge. Cada quan heu de passar aquests controls?
N'he passat dos en deu dies.

Això són molts controls, no?
Ens en fan moltíssims, perquè quan no és de la federació espanyola és de la federació internacional.

Que faràs quan ja no puguis saltar?
Jo espero saltar molts anys, m'agradaria arribar a les olimpíades del 2012. Tindria trenta-cinc anys. Després no m'ho he plantejat. M'agrada la informàtica. Potser aniria a la universitat, en faria algunes assignatures...

Es pot viure de ser atleta?
Mentre estàs en actiu sí que es pot. Però quan et retires només hi ha uns pocs que visquin de les rendes de la seva carrera, com Carl Lewis o El Gerrouj. Però no és el més normal, la gran majoria ens haurem de buscar altres coses.

Com veus l'atletisme espanyol?
Jo crec que hi ha un grup de gent d'elit impressionant. I sobretot crec que n'hi ha una gran varietat, tenim gent molt competitiva en totes les modalitats i també en nois i noies. Jo crec que l'afició pot estar il·lusionada, perquè en totes les proves tenim alguna cosa per dir.

Per què no et descrius a tu mateix?
Jo sóc una persona amb un gran esperit de superació en tots els sentits, tant en l'esportiu com en el personal. També busco l'estabilitat en tots els aspectes. Em considero una persona amb molta voluntat. En la relació amb els altres, crec que sóc una persona senzilla i oberta, que no va de res. Intento ser jo mateix i ja està.

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate