La marxa a l'estranger, una bona opció per triomfar

Esportistes catalans al món

1 de novembre, 2010

Viure dedicant-se professionalment al que a un li agrada no és fàcil, sobretot en el món de l’esport. Per arribar a l’elit s’ha de fer un llarg camí que per a molts passa per marxar a l’estranger. Catalunya és una bona pedrera d’esportistes, però són molts els qui han de marxar fora per triomfar.

El somni de molts esportistes amateurs és poder arribar algun dia a jugar a primera divisió, dedicar-se professionalment a l’esport i poder viure dignament del que els agrada. Aquest, però, no és sovint un camí fàcil i marxar a provar sort a l’estranger és a vegades una via per aconseguir-ho. L’alta competitivitat del món de l’esport fa que les opcions d’arribar a jugar en equips de primer nivell a Catalunya siguin molt complicades, i és per aquest motiu que cada vegada són més els esportistes catalans que opten per buscar una sortida en l’àmbit internacional.

Aquest és el cas de Xavi Pérez, futbolista del Persijap Jepara d’Indonèsia; Josep Gombau, entrenador de futbol del Kitchee de Hong Kong; Núria Martínez, jugadora de bàsquet del Ros Casares, i Jordi Sampietro, representant de jugadors de bàsquet de tot el món i antic membre de l’staff de l’Estrella Roja de Belgrad. Tots comparteixen la passió per l’esport i l’esperit de lluita, l’ambició i la valentia suficients per deixar-ho tot i iniciar una aventura professional a l’estranger. Tot i que reconeixen que és una aposta arriscada i sense èxit garantit, tenen clar que el canvi de vida ha estat del tot positiu.

Xavi Pérez és un d’aquests esportistes. Actualment juga al Persiyap Jepara, equip de futbol de primera divisió d’Indonèsia, tot i que també ha jugat en un equip de primera divisió de Hong Kong, el Kitchee. Abans d’iniciar el seu periple internacional va passar per clubs com el Manresa o el Santboià, però les ganes de millorar professionalment el van portar a ser ambiciós i anar més enllà. «Estava molt bé jugant a tercera divisió i tenia una bona feina, però tot plegat no m’omplia», explica. Per això, el jugador va apostar per buscar noves sortides, seguint el somni que tenia des de nen i que ja amb setze anys el va portar a deixar el seu poble de l’Anoia per anar a jugar a Manresa. «En aquell moment vaig entendre que marxant lluny de casa sacrificava moltes coses per poder jugar a futbol i fer el que realment m’agradava, però em feia feliç i només m’aportava coses positives», afirma.

Amb aquesta idea clara i en un moment en què començaven a sortir molts jugadors del país per jugar a l’estranger, Xavi Pérez es va plantejar fer el mateix i provar sort fora del territori català. Després de dos anys de trucar a moltes portes, la gran oportunitat li va venir de la mà d’un amic, Josep Gombau, que iniciava un ambiciós projecte com a entrenador d’un dels clubs més potents de la lliga de Hong Kong, el Kitchee. «Quan em va trucar per explicar-me el projecte vaig agafar la proposta al vol», afirma el jugador.

Un nou projecte
Josep Gombau, exentrenador de futbol base de l’Amposta i del FC Barcelona, va viure la primera experiència a l’estranger com a director tècnic de l’escola de futbol del FC Barcelona a Dubai i al cap d’un any van oferir-li la possibilitat de dirigir un equip de primera fila a Hong Kong. L’experiència de marxar a l’estranger no va ser cap problema per a Gombau: «Com en qualsevol feina, si vols progressar no et pots estancar en una posició durant molt de temps. Jo tenia la percepció que sortir a l’estranger m’obria un ventall molt ampli de possibilitats i era una oportunitat que no podia deixar escapar.»

L’experiència viscuda a Dubai va deixar pas a un nou canvi de rumb per a Josep Gombau, que va rebre l’oferta d’entrenar el Kitchee de Hong Kong. «Em feia il·lusió dirigir un club professional, ja que sempre havia treballat en el futbol base», explica. Per tirar endavant aquesta responsabilitat i liderar el nou projecte de l’equip, l’entrenador va apostar per donar una oportunitat a joves jugadors catalans, entre ells Xavi Pérez. «Quan agafes la responsabilitat de dirigir un equip d’una lliga que no coneixes gaire és important envoltar-se de gent de confiança. És per això que vaig portar amb mi un grup de jugadors coneixedors de la filosofia de joc que es volia implantar en aquell moment al Kitchee», afirma Gombau. D’aquesta manera, oferia la possibilitat a cinc joves jugadors catalans de començar una nova aventura internacional a més de deu mil quilòmetres de casa.

Perseguint un somni
La constància i les ganes de millorar com a entrenador van portar el barceloní Jordi Sampietro fins a Belgrad, on ha aconseguit viure la seva gran passió pel bàsquet des de primera fila. Entrenador de diferents categories a Barcelona, tenia molt clar que volia arribar a l’elit d’aquest esport, però aconseguir-ho no ha estat gens senzill. «Tot el que tinc m’ho he treballat sol, ningú no m’ha regalat res i he hagut de tocar moltes portes per arribar on sóc», assegura. El seu caràcter ambiciós el va portar a sacrificar l’estabilitat que tenia a Barcelona per intentar fer-se un lloc en el panorama internacional i finalment va aconseguir el seu objectiu a Sèrbia. «Per a la pràctica del bàsquet Sèrbia és el millor país del món, perquè hi ha una tradició esportivament parlant molt arrelada i el bàsquet aquí es viu molt intensament, és com una bogeria», afirma.

Jordi Sampietro va fer el primer pas a Sèrbia de la mà d’un equip de primera divisió de Belgrad, el Lavovi 063, que li va oferir l’oportunitat que havia perseguit durant tant de temps. D’allà va fer el salt a l’equip de l’Estrella Roja, on va dur a terme tasques d’scout. Actualment és representant de jugadors de bàsquet, es dedica a establir contactes amb agents a escala mundial i organitza estades a Belgrad per als amants del bàsquet a través del web www.belgradobasketball.com. «Sóc en un món molt complicat, però estic enamorat del bàsquet, i si visqués a Barcelona o Catalunya potser no podria fer la feina que faig, perquè com jo n’hi ha cinquanta mil. Venir a viure a Belgrad m’ha permès fer moltes coses i avançar molt des del punt de vista professional, per això l’aposta que he fet ha valgut la pena», explica orgullós.

Evolució professional
El cas de Núria Martínez és diferent. Ella ja feia tres anys que jugava com a professional a l’UB Barça quan va plantejar-se un canvi de rumb. «Jugar a Barcelona em resultava molt fàcil i vaig prendre la decisió de marxar per poder seguir formant-me com a jugadora i viure una experiència nova que em fes créixer i madurar», assegura. «Simplement vaig voler buscar un repte personal per veure com responia», afegeix. En el seu cas, sempre havia tingut clar que volia dedicar-se professionalment a jugar a bàsquet i era conscient que per aconseguir-ho una de les coses que havia de fer era marxar de casa. Així, a banda de l’UB Barça, va jugar a Salamanca i d’aquí va fer el salt al Dynamo de Moscou i, posteriorment, a la WNBA americana, amb les Minnesota Lynxs. «Com a jugadora he pogut compartir pista amb moltes grans jugadores d’àmbit mundial i he après de les millors. Jugar fora de casa m’ha fet créixer i madurar més ràpidament», explica satisfeta.

Qualitat de vida
La possibilitat de provar sort a l’estranger ha permès a molts esportistes poder tastar l’esport de més alt nivell i situar-se en una molt bona posició professional. A Catalunya molts vivien de l’esport, però probablement en molts casos no haurien pogut arribar a dalt de tot. Així, en algun cas com el de Xavi Pérez, el jugador ha passat de l’anonimat català a convertir-se en ídol esportiu dels aficionats al futbol d’Indonèsia. «Aquí els jugadors, sobretot els estrangers, tenim molts privilegis i un gran seguiment d’aficionats i premsa, tot i que alhora això fa que estiguem a l’ull de l’huracà i sota molta pressió», explica el jugador del Persijap Jepara.

La millora professional que han aconseguit aquests esportistes en l’àmbit internacional en molts casos ha anat acompanyada també d’un increment en la qualitat de vida. «El meu nivell de vida ha millorat un 100 % o 150 %», afirma Jordi Sampietro. Josep Gombau coincideix també que el nivell de vida que té ara és molt alt, fins i tot més que el que tenia a Catalunya. Per a Xavi Pérez, però, això no és el més important, i el desig de viure el futbol al màxim nivell va fer que sacrifiqués els privilegis que tenia a Hong Kong per la precarietat d’un petit poble de l’interior d’Indonèsia. «En aquest país hi sóc per una qüestió purament professional, perquè és on es respira més futbol al sud-est asiàtic, però aquí la qualitat de vida destaca per la seva absència», assegura. «Aquí tenim un bany sense llum, ni pica, ni endolls, ni miralls ni aigua calenta», afegeix el jugador, que afirma que tot i aquestes condicions li agrada gaudir de l’experiència.

Per a Núria Martínez, la seva vida més que millorar ha canviat molt: «Quan marxes de casa deixes enrere moltes coses, persones, llocs, costums que et fan sentir bé i segur, però el que et vas trobant pel camí també és molt gratificant.» Tot i això, fent balanç de la seva trajectòria ho té clar: «Després de tots els llocs on he estat, on es viu millor és a casa», conclou.

Balanç positiu
Marxar fora perseguint un somni no ha estat fàcil per a aquests esportistes, perquè s’han allunyat del suport de la seva gent, del seu entorn i dels petits costums del dia a dia. «Trobo a faltar no poder llegir la premsa catalana en paper imprès cada matí», explica com a anècdota Josep Gombau. Tots coincideixen a l’hora d’afirmar que es troba a faltar la família, els amics, el clima i el menjar de Catalunya, tot i que les noves tecnologies han ajudat una mica a escurçar distàncies.

Malgrat aquests inconvenients, tots valoren molt positivament l’experiència i asseguren que han guanyat moltes coses tant des del punt de vista personal com professional. «Trencar lligams et fa més fort psicològicament, et dóna molta valentia i t’aguditza la capacitat d’adaptació», explica Xavi Pérez. Per a ell el més important ha estat viure l’experiència i compartir-la amb la seva parella, que l’ha acompanyat en l’aventura. «En l’àmbit professional em quedo amb una satisfacció molt gran de tot el que he fet, però sobretot orgullós de demostrar a molta gent que si desitges les coses amb molta força i lluites per elles al final les acabes aconseguint», conclou. Núria Martínez assegura haver guanyat en formació, experiència, maduresa, cultura, idiomes i amistats: «Si faig un balanç final l’etapa a l’estranger m’ha compensat moltíssim tots els sacrificis que he fet per arribar on sóc.» «En el pla personal m’ha enriquit molt aquesta experiència i en el professional, el fet de poder treballar en un equip de primer nivell m’ha servit per créixer com a entrenador», valora Josep Gombau.

El repte d’embarcar-se en l’aventura de cercar un millor futur professional és per a molts provisional, per a un període de temps concret. Tot i això, després de provar-ho, alguns opten per allargar l’estada o bé descarten de moment el retorn a Catalunya. «Ara mateix m’agradaria allargar al màxim aquesta experiència pel sud-est asiàtic i simplement deixar que el futur em porti a Barcelona quan ho cregui oportú», afirma el jugador des d’Indonèsia. Per a Jordi Sampietro, «l’experiència encara no ha acabat i crec que no s’acabarà mai perquè de moment no tinc pensat tornar». «Tinc claríssim que des del punt de vista personal la decisió que vaig prendre de venir a Belgrad ara ja fa sis anys m’ha permès ser molt més feliç, i vull intentar treballar en el bàsquet professional sempre», remarca Sampietro.

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate