Algunes disciplines han donat campions mundials

Vida en l'esport minoritari català

5 de novembre, 2009

A Catalunya es practiquen 21 esports de caràcter minoritari que, en termes de la Secretaria General de l’Esport, són aquelles disciplines esportives que tenen menys de 3.500 llicències. En total concentren 29.117 llicències del total de 640.000 esportistes federats que hi ha al Principat.

Més enllà dels criteris que la Secretaria General de l’Esport estableix per a definir els esports minoritaris, trobem un seguit de disciplines que si bé superen la frontera de les 3.500 llicències tampoc no es poden considerar majoritàries, com sí que ho són el futbol (159.266 llicències) o el bàsquet (82.144 llicències). Atletisme, automobilisme, futbol sala, hoquei o handbol en són alguns exemples ben clars.

La majoria dels practicants d’aquests esports tenen problemes per poder desenvolupar la seva carrera esportiva per falta de recursos econòmics, generats, d’una banda, per les minses ajudes que les institucions els ofereixen i també, en molts casos, per l’absència de patrocinadors que els financin part de les despeses que els genera haver de competir.

Treballar i competir
Aquesta situació comporta la paradoxa de persones que destaquen en l’àmbit mundial en una disciplina però que no són capaces de viure del seu esport. La solució passa per trobar una feina que els permeti compaginar horaris amb la carrera esportiva. És el cas de Saúl Craviotto, medalla d’or en piragüisme K-2 500 a les Olimpíades de Pequín. La seva feina li permet entrenar-se i competir amb normalitat. «Em vaig treure una oposició per ser policia i així assegurar-me el futur, perquè el piragüisme és un esport mileurista, com aquell qui diu, i per tant no se’n pot viure.» Craviotto ha trobat comprensió en el seu entorn laboral, ja que «dins de la policia hi ha una agrupació esportiva que dóna facilitats d’horari i concedeixen permisos per anar a competir. No em puc queixar pas».

En alguns casos aconseguir la compatibilitat entre feina i carrera esportiva resulta complicat i s’han de fer esforços. «Quan jugo amb la selecció catalana i hem de sortir fora de Catalunya això implica estar més de dos dies fora, per la qual cosa la Federació Catalana de Futbol Sala em fa una carta demanant a SEAT que em concedeixi un permís per poder anar convocada amb l’equip i no hi ha cap problema, però és clar, els dies que no treballo, no els cobro», explica Laura Rodríguez, una de les capitanes de la Selecció Catalana de Futbol Sala Femení que el 2008 es va proclamar campiona del món.

Ajudes estatals
A l’hora de dedicar despesa pública en ajudes als esportistes, les institucions fan distinció entre els esports que estan dins del programa olímpic i els que no. Si practiques una disciplina olímpica es pot ben dir que t’ha tocat la grossa, perquè el Consejo Superior de Deportes (CSD)del Govern espanyol impulsa el Programa de Asociación de Deportes Olímpicos (ADO), que concedeix beques per donar suport econòmic a la preparació olímpica compensant la dedicació dels esportistes que potencialment es puguin classificar entre els vuit primers en els pròxims Jocs.

Els esportistes olímpics tenen clar que les beques ADO són un regal caigut del cel que tan aviat arriba com se’n va. «Ara rebo la beca ADO pels resultats obtinguts l’any passat, que vaig guanyar una medalla d’or als Jocs Olímpics de Pequín, però sé que si més endavant quedo per sota de la vuitena posició, no rebré diners de l’estat», explica Craviotto.

El CSD també concedeix ajudes econòmiques per resultats esportius (medalles en campionats del món, d’Europa i proves puntuables per als Jocs Olímpics –aquests últims a través de subvenció al Comitè Olímpic Espanyol–), amb l’objectiu que serveixin d’estímul per a tots els esportistes que, formant part de la selecció espanyola, aconsegueixin aquests resultats.

Beques ARC
«Els esports que tenen reconeixement olímpic estan més ben tractats encara que no siguin massius, i com a mínim et garanteixen que si arribes a un nivell alt tens totes les despeses pagades i un sou molt bo. En canvi, nosaltres no tenim res d’això», es queixa Laia Sanz, vuit vegades campiona del món de trial outdoor.

Per pal·liar aquest greuge, la Generalitat de Catalunya, a través de la Secretaria General de l’Esport, dóna suport econòmic als esportistes que competeixen en disciplines que queden fora del programa olímpic a través de la concessió de les Beques d’Alt Rendiment Esportiu de Catalunya (ARC). Aquestes ajudes es donen en forma de premi i s’obtenen per mèrits esportius.

Tot i la bona voluntat del govern català, aquestes ajudes resulten insuficients. «Rebem algunes ajudes de la Generalitat però no n’hi ha prou per tirar endavant i ens hem de buscar la vida per aconseguir patrocinadors», explica la Laia Sanz.

Patrocini
L’obtenció d’un patrocinador és un element clau en la carrera d’un esportista, però en moltes disciplines minoritàries resulta una missió impossible. «M’he passat molts anys buscant un patrocinador, enviant currículums a empreses i fins i tot després del meu èxit a Pequín vaig continuar buscant i res de res», explica Saúl Craviotto.

Altres com Laia Sanz han estat més afortunats i han trobat el suport d’una empresa o més. «En trial és fonamental tenir patrocinadors perquè, si no, és impossible competir. De totes maneres, encara que siguis bo, si després tens un mal any, perds diners i fins i tot ho has de deixar perquè t’ho has de pagar tot tu: preparador físic, entrenador, material i altres despeses.»

A causa de la dificultat de trobar patrocinadors, molts reben amb els braços oberts qualsevol tipus d’ajuda, sigui econòmica o no, com per exemple Marc Capdevila, campió del món de paleta amb pilota de cuir sub 22. «Tinc el suport de Federació Catalana de Pilota, que em subministra material i el meu club també em facilita roba, pales, pilotes i cobreix els desplaçaments que fem per jugar campionats d’Espanya. És com si em paguessin un sou però en concepte de material i viatges.»

El paper de la UFEC
La Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC) engloba 64 esports diferents i és una entitat que desenvolupa un paper de cobertura molt important per als esports minoritaris. «Els oferim serveis d’assessoria laboral i jurídica de manera gratuïta i també donem subvencions per cobrir diferents competicions que organitzin, siguin de caràcter internacional o no», explica David Moner, president de la UFEC.

Una altra funció d’aquesta entitat és la tasca de corredoria d’assegurances, que resulta molt positiva per a les federacions. En paraules de Josep Moner, «obtenim diners de la nostra corredoria d’assegurances, que utilitzem per assegurar de forma gratuïta tots els esportistes menors de 16 anys, i això per a la UFEC té un cost d’uns 600.000 euros l’any, tot i que aquesta quantitat després ens la subvenciona la Secretaria General de l’Esport».

Cada any la UFEC genera aproximadament 1.200.000 euros. La meitat d’aquesta suma la utilitza per desenvolupar la funció de corredoria d’assegurances, mentre que l’altra meitat la reparteix entre les 64 federacions per comprar material esportiu nou o també per reformar instal·lacions.

Ignorats pels mitjans
La pràctica d’un esport minoritari també significa passar quasi desapercebut en els mitjans de comunicació, que centren gran part dels minuts destinats a informació esportiva a cobrir notícies de futbol. «De vegades veus per la televisió notícies com que un jugador de futbol ha arribat tard a un entrenament, i en canvi tu has guanyat un campionat del món i prou feina tens perquè puguis sortir a l’últim telenotícies de la nit», es queixa la motociclista Laia Sanz.

Només en alguns casos, si es practica un esport olímpic, es poden tenir uns minuts de glòria. «Després de Pequín no vaig parar de fer entrevistes i vaig participar en diversos programes de televisió, però ara ja ha baixat molt l’interès per mi», explica Saúl Craviotto.

Des dels practicants d’esports minoritaris es té una concepció una mica especial dels esports majoritaris, que han esdevingut un espectacle de masses. El pilotaire Marc Capdevila opina que «potser ells s’ho hauran treballat com nosaltres, però un cop arribes a un nivell alt en els esports mediàtics és força senzill mantenir-se al cim. Per exemple, un jugador professional de futbol pot no haver guanyat res en tota la carrera, guanyar molts diners i en realitat no merèixer-ho». Laura Rodríguez va més enllà i reconeix que «sents impotència perquè veus que tu estàs fent el mateix en el teu esport i no estàs cobrant res, i això et causa indignació perquè no és just que el futbol masculí s’emporti tot el protagonisme».

Lluís Mascaró, director adjunt del diari Sport, justifica la postura dels mitjans perquè «oferim bàsicament futbol perquè és el que ens demanen els nostres lectors, però també elaborem una secció poliesportiva». .

Des de la UFEC, són conscients d’aquest greuge comparatiu i és per això que es promocionen els diferents esports de manera que apareguin als mitjans de comunicació. «El nostre departament de comunicació sovint organitza actes de presentació amb l’objectiu de promocionar esdeveniments esportius d’alguna de les federacions», explica David Moner. L’activitat de la UFEC en promoció no es queda aquí i també té signats convenis amb diaris com El Mundo Deportivo, l’Sport, el Nou Esportiu o el Diari de Girona per publicar pàgines d’informació relativa a l’activitat de les federacions que formen part de la UFEC a canvi d’una quantitat econòmica. «Si no paguéssim no sortiria res de res perquè, no ens enganyem, els diaris també són empreses que volen fer negoci», reconeix Moner. Paral·lelament també s’editen continguts per a televisió que es difonen per la xarxa de televisions locals de Catalunya.

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate