Andrea Fuentes, nedadora de sincronitzada

Entrevista a la nedadora Andrea Fuentes: «L'objectiu és pujar al podi»

21 de juny, 2012

Fa uns anys, quan es parlava de natació sincronitzada, era inevitable parlar de Gemma Mengual, però des que la barcelonina es va retirar el nom d’Andrea Fuentes ha cobrat protagonisme. La tarragonina ha assumit el nou rol de líder de l’equip de sincronitzada i afronta el repte olímpic de Londres 2012 amb moltes ganes. L’objectiu és posar les coses difícils a les grans favorites: les russes i les xineses.

S’acosta la gran cita olímpica de Londres 2012 i una de les esportistes amb més opcions de medalla és Andrea Fuentes (Tarragona, 1983), nedadora de l’equip espanyol de natació sincronitzada que ja va aconseguir a Pequín 2008 dues plates. Ara, l’objectiu és mantenir-se en les posicions de podi. Tot un repte per al qual fa mesos que es prepara.

Quin és el teu objectiu per a Londres 2012?
El meu objectiu és guanyar una medalla olímpica, i l’objectiu en el qual somio és aconseguir la medalla de plata. Si superéssim les xineses en alguna modalitat seria increïble, però fer bronze ja seria una gran fita per a nosaltres.

Creus que algun dia podreu desbancar les russes del primer lloc?
Sempre faig la broma de dir que tindrem opcions de desbancar-les si les russes s’ofeguen a la meitat de l’exercici. Siguem realistes: hem canviat generacionalment l’equip i el duo i veig complicat acabar primeres. Ja seria una gran cosa poder superar les xineses.

Quines diferències hi ha entre russes i xineses respecte de vosaltres?
Rússia i la Xina són dos països que disposen de moltes aspirants a la selecció i, per tant, tenen una selecció natural molt gran. Hi ha molta competència i, a més, tenen un gran pressupost, especialment la Xina, que ha fet una gran inversió en els darrers anys per tenir una gran entrenadora i disposar d’unes instal·lacions excel·lents. Pel que fa a Rússia, cal dir que és el país amb mes tradició i té moltes llicències. El miracle és que nosaltres estiguem en disposició d’ocupar la tercera plaça, perquè si ens comparem amb altres països som moltes menys.

L’equip olímpic espanyol té dipositades moltes esperances en vosaltres. Et sents pressionada?
Sí, una mica. Molta gent es pensa que més que aconseguir una medalla el que farem serà destronar Rússia perquè amb l’altre equip vam estar a punt. Però vull reiterar que hem canviat d’equip i és un objectiu inassolible ara mateix. Sincerament, em sabria molt de greu que en cas d’aconseguir la medalla de bronze, que és el nostre objectiu real, hi hagués gent que se sentís decebuda perquè no hem quedat primeres. Això és molt més difícil del que sembla, però de pressió sempre n’hi ha i t’hi has d’acostumar.

Per què en altres disciplines a l’aigua l’equip olímpic espanyol decep?
Ja veurem què passarà a Londres, però en el cas de la natació sí que és veritat que els bons resultats costen d’aconseguir. Només s’obtenen medalles en piscina curta, on no hi ha tants competidors com en l’oficial. No puc opinar gaire dels altres perquè no sé com entrenen. Però, per exemple, el waterpolo masculí sempre ha donat grans resultats en les olimpíades. Per cert, no vull oblidar l’equip de waterpolo femení, que s’ha classificat per a Londres 2012. I pel que fa als de natació els desitjo el millor dels resultats.

Com et vas iniciar a la sincronitzada?
Va ser a través de l’Anna Tarrés, la meva entrenadora actual, que aleshores treballava al Club Natació Kalipolis. Va decidir reclutar noies a totes les escoles del voltant i va anar posant vídeos de promoció. Jo i algunes amigues ens hi vam apuntar. Em vaig formar a la piscina de Can Caralleu fins als tretze anys.

Què té d’esport i d’art la sincronitzada?
La puntuació que ofereix el jurat és cinquanta per cent artística i cinquanta per cent tècnica. En principi aquests dos factors tenen el mateix pes a l’hora de puntuar, però al final sempre té més pes la part tècnica. Subliminalment, si veus algú fent-ho tot molt bé tècnicament, et sembla que tot és més maco encara que no sigui tan artístic.

Què significa per a tu l’Anna Tarrés?
Per a mi ha estat una de les grans educadores de la meva vida. No només des del punt de vista tècnic pel que fa a la natació sincronitzada sinó també pel fet de viure tantes hores juntes i passar per moments tan bèsties. I sobretot perquè la conec des que sóc petita. M’ha format com a persona.

Té fama de ser molt dura…
Sí que ho és. És molt dura, però és que ho ha de ser perquè estem en un esport d’elit. Això no és el cau.

Com et portes amb la teva companya de duo, l’Ona Carbonell?
Molt bé. Tenim uns caràcters molt assimilables l’una amb l’altra. Tenim una escala de valors molt semblant i això fa possible la convivència. Pensa que compartim moltes hores juntes i passem per situacions molt extremes plegades. Hem compartit moltes vivències i a aquestes altures ja semblem un matrimoni. És la persona que veig més. Unes dotze hores al dia.

Quines diferències has notat respecte de la Gemma Mengual?
Amb la Gemma jo era l’aprenent i ella la mestra. Ara, amb l’Ona tot és més democràtic. Sempre m’ha agradat aprendre de tothom i no pel fet que ella sigui més petita jo sàpiga de tot més que ella. Ens enriquim mútuament i això és el que més m’agrada. Està bé per aprendre.

Què et sembla la retirada de la Gemma?
De fet, quan va tenir el fill ara fa dos anys ja es va retirar. No m’esperava ni que tornés, però quan vaig veure que ho feia vaig admirar molt la seva manera de sobreposar-se i va arribar un punt en què vaig pensar que s’acabaria quedant amb nosaltres, perquè es va posar en forma molt ràpidament. Em va deixar al·lucinada. Però al final es va veure que tantes coses a l’hora no podien ser. Criar un fill, portar un restaurant i entrenar era impossible.

Creus que encara tenia corda?
Físicament hauria pogut continuar, però crec que va ser la seva ment la que va dir prou. Ella ara és més feliç a fora que a dins de l’aigua. Estic molt contenta per ella.

I tu, aguantaràs gaires anys més?
Si penses molt enllà et desanimes. De moment tinc al cap les olimpíades d’aquest estiu i en el mundial de natació de Barcelona de l’any que ve. Després ja veurem. El dia que no pugui més plegaré.

Quin és el teu dia a dia?
De dilluns a dissabte comencem a les vuit i segons el dia fem primer gimnàstica artística de tipus acrobàtica, treballant l’agilitat i la força segons el teu propi pes, i uns altres dies fem peses al gimnàs. A les deu anem a la piscina fins a les dues. Després tenim dues hores per dinar i descansar. A partir de les quatre i fins a les vuit continuem entrenant.

Com valores que determinats esportistes evadeixin impostos?
Per a mi això és un robatori. No puc entendre que esportistes que guanyen sumes de diners estratosfèriques facin això. Curiosament aquestes coses sempre les fan els que més guanyen. I els que cobrem normal paguem sempre el que toca.

Com veus la situació actual?
Com a esportistes d’elit que som no estem notant gaire la crisi, però sí que en algunes competicions no hi hem pogut anar i abans sí. Tenim la sort de viure en una bombolla de protecció. Pel que fa al panorama que observo llegint els diaris veig que la situació és més complicada del que es preveia o del que ens havien dit inicialment. Crec que s’està amagant informació a la població.

Creus que els esportistes s’haurien d’implicar més socialment i políticament?
Crec que sí. Em posa molt nerviosa veure que hi ha esportistes que opten per no implicar-se en política. És una opció legítima però no poden oblidar que depenen d’una organització política, reben diners de la societat i no poden desvincular-se’n així. No es pot passar de tot. Hem de saber que molta gent agafa els esportistes com a exemple i per això cal implicar-se més. Especialment els esportistes de les disciplines més mediàtiques.  

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate