Mens sana

"L'art de no amargar-se la vida" per Rafael Santandreu

3 d'octubre, 2012

El psicòleg Rafael Santandreu, autor del best-seller L’art de no amargar-se la vida (Editorial Oniro), ens ensenya en aquest article quina és la base del seu exitós mètode per convertir-nos en persones més fortes i felices que gaudeixin en tot moment de la vida.

Jean-Dominique Bauby era redactor en cap d’una revista de moda a França. Tenia quaranta-quatre anys i dos fills. Un atrafegat divendres, després d’una jornada intensa de treball, va passar a recollir el seu fill Theophile per casa de la seva exdona. Passarien el cap de setmana junts, anirien al teatre, a menjar ostres, xerrarien d’home a home...
Jean-Dominique anava conduint quan va començar a sentir-se malament, hi veia doble i el cap li donava voltes com si s’hagués pres una pastilla d’LSD. Va parar immediatament al voral. En pocs minuts, entraria en coma afectat d’un accident cardiovascular greu.

Mesos després, quan Jean-Dominique va sortir del coma, es va trobar horroritzat pel fet que no es podia moure. Només podia bellugar el cap i veure-hi per un ull. No podia articular cap paraula. Estava atrapat en el seu propi cos. Els metges se li acostaven i li parlaven, però ell no podia respondre. Només podia moure la seva única finestra al món, el seu únic mitjà de comunicació amb l’exterior: el seu ull sa.

De la nit al dia, Jean-Dominique va passar de ser un periodista reeixit, pare de dos fills i nòvio d’una dona bonica a alguna cosa semblant a un vegetal. I el pitjor és que era conscient de tot; la seva ment funcionava perfectament i podia contemplar el desastre.

Però fins aquí, la història d’aquest home no difereix gaire de la de milers de persones amb paràlisi de tot tipus. La diferència és que Bauby va decidir no rendir-se i escriure un llibre sobre la seva experiència que titularia L’escafandre i la papallona. Increïblement, va aprendre un sistema per comunicar parpellejant i poder dictar el llibre a una escrivent que anava cada tarda a l’hospital.

Cada dia, Jean-Dominique Bauby memoritzava al matí els paràgrafs que anava a dictar a la seva ajudant per parpellejar-los pacientment a la tarda. Amb aquest mètode, en llargues hores de treball ininterrompudament, aconseguia dictar un parell de paràgrafs al dia. El llibre, publicat el 1997 a França pocs mesos abans de morir, va ser un gran èxit de vendes.

Jean-Dominique Bauby, totalment paralitzat, va viure una bona vida. I amb el seu exemple ens va demostrar que és possible gaudir de la vida tot i les circumstàncies més extremes.

Sí, és possible! És possible ser feliç, és possible tenir una vida plena, és possible sentir-se realitzat. Els éssers humans sempre tenim aquesta opció: la de negar-nos a amargar-nos la vida, l’opció de dir sí a la vida, l’opció de trobar el nostre sentit i treballar per això. Tot consisteix a aprendre a fer-ho.

Dolent, molt dolent o terrible
Els psicòlegs ensenyem als nostres pacients a reavaluar les seves creences sobre el que és bo, dolent o terrible. Els demanem que comparin les seves situacions amb la de persones com Jean-Dominique Bauby i que es preguntin: el que a mi em passa és tan terrible? No hi ha una situació pitjor? Molts responen malhumorats: «És clar que sí, hi ha desgràcies pertot arreu, terratrèmols, fams, accidents..., però això no em passa a mi. Jo ploro per les meves desgràcies perquè són les meves, sento que són terribles i, la veritat, no ho puc veure d’una altra manera!»

I, llavors, solem respondre: «Aquí és on t’equivoques! Tu ho pots veure d’una altra manera perquè altra gent ho ha aconseguit. Tu pots fer com ells: nega’t a creure que la teva vida és una desgràcia. És cert que hi ha coses que no van bé, però això no t’impedirà ser feliç si tu vols.»

Es pot aprendre a ser positiu? Sabem que sí. De fet, jo he ensenyat a centenars de persones a ser positives, optimistes, constructives —això és ser feliços. La clau es troba a fer un esforç mental per reavaluar el que ens passa. Jean-Dominique Bauby ho va fer així. En una part del seu relat explica que un dia va decidir deixar-se de compadir. Simplement, es va negar a fer-ho i aquesta va ser la porta a la qual ell mateix denominava «la seva nova vida».

El filòsof del segle I Epictet ens va dir: «No ens afecta el que ens passa, sinó el que ens diem sobre el que ens passa.» I aquesta és la clau del nostre treball. Les persones més fortes cuiden molt del seu diàleg intern. De vegades, sento que es diu alguna cosa així com: «El Pep em posa dels nervis!» I jo sempre replico: «Això no és possible! Ets tu qui es posa nerviós a si mateix.» El que passa en realitat és que el Pep fa alguna cosa. Tu et dius a tu mateix que això és intolerable i ara et poses dels nervis. Per allò que ens diem rau la nostra debilitat o la nostra fortalesa.

Esforç i perseverança
Aprendre a ser fort en el pla emocional és una qüestió d’esforç, de perseverança. No s’aconsegueix de la nit al dia, sinó a còpia de fer múscul mental, d’acostumar a fer una lectura positiva de la vida. I la nostra proposta es basa en el realisme perquè afirma que les coses ens poden anar malament, que moltes vegades hi ha aspectes dolents de la nostra vida, temes per arreglar..., però sempre podem negar-nos a veure tot això com a «terrible» i que ens impedeixi ser feliços. Sempre podem sortir al món a construir alguna cosa positiva i gaudir-ne.

Els éssers humans necessitem molt poc per estar bé, així que difícilment les pèrdues, les adversitats o les incomoditats del dia poden treure’ns de la nostra estabilitat mental. Aquesta és una de les claus més importants de la felicitat. Educa’t la ment i ho aconseguiràs.

Revista Claror nº 78
Rafael Santandreu
Psicòleg i professor del Col·legi Oficial de Metges de BCN

també et pot interessar

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate