Joel González, campió olímpic de taekwondo

Entrevista a Joel González: «El taekwondo ho és tot per a mi»

21 de gener, 2013

Amb 23 anys, Joel González és el noi de l’etern somriure. Fred quan competeix, i amable, proper i amb cara de no haver trencat mai un plat lluny del tatami. El taekwondo és una forma de vida per a ell, que compagina amb l’últim any de criminologia a la Universitat de Barcelona i amb la vida al CAR de Sant Cugat. El Joel mai no oblidarà el 8 d’agost de 2012... l’or olímpic que es va penjar a la categoria de –58 quilograms

El món de l’esport ens demostra que més enllà del planeta futbol trobem grans campions amb una història darrere que mereix ser coneguda. És el cas de Joel González (Figueres, 1989). Encara avui algú pot dubtar a l’hora d’ubicar-lo..., se’l pot creuar pel carrer i no reconèixer-lo..., doncs és el millor taekwondista del món. És més! Amb 23 anys ho ha guanyat tot: mundials, europeus i la medalla d’or als Jocs Olímpics de Londres, competició en què ha debutat el 2012. El taekwondo ha arrelat tant dins del Joel que és la seva vida, professional i personal.

Tot va molt de pressa a la vida de Joel González?
Sí, una mica... o bastant. Ara fa onze anys vaig deixar el futbol a la Fundació Esportiva Figueres pel taekwondo motivat per una decisió del meu pare. Les ganes i l’afany de superació em van portar a Múrcia i després al CAR de Sant Cugat, on visc i entreno; i vuit anys després de començar a pujar al tatami van arribar els grans títols. Tot ha estat ràpid i intens.

O sigui que el «culpable» de veure’t en un tatami amb un dobok (peça de pràctica) és el teu pare?
Sens dubte. Ell sempre ha admirat el taekwondo, i el 2001 va obrir una escola a Vilafant. L’ambient que hi vaig viure em va enganxar, i només deu dies després que comencés li vaig demanar d’entrar i deixar el futbol. Tot el que he après d’aquest esport m’ho ha ensenyat el meu pare (Pedro), i tot el que he aconseguit és bàsicament gràcies a ell. He fet possible el somni del meu pare de disputar uns Jocs Olímpics; ell va estar com a voluntari a Barcelona 92.

Taekwondo, aquest gran desconegut. Què és per a tu?
És la meva vida, m’ho ha donat tot en el pla professional i també en el personal. La meva companya, Stephanie Ollive, que ha format part de la selecció francesa, va estar als Jocs de Pequín 2008. És un gran suport per a mi, i em va ajudar a preparar la cita de Londres. El taekwondo ho és tot.

És molt important la disciplina?
Molt! Per exemple, en un dia normal em llevo a dos quarts de set i després entreno fins dos quarts de nou. Ràpidament me’n vaig a la universitat —estic estudiant l’últim any de criminologia— fins a la una de la tarda. Torno al CAR, on després de dinar estudio els rivals i repasso els errors que cal millorar. Després faig un entrenament més tàctic i tècnic. Acabo mort, però sempre busco alguna estona per xerrar i comentar la jugada amb els companys del CAR.

En la preparació i a l’hora de competir, quin paper tenen el físic i la ment?
Per a mi un 50 % cadascun. Un pot ser molt bo, molt fort o molt ràpid, però si no saps quan has de picar el cop o l’estratègia és errònia mai no arribaràs a dalt de tot, i a l’inrevés igual.

Per seguir creixent, t’has plantejat marxar a l’estranger?
No. Crec que aquí tenim un molt bon nivell. Per exemple, al Mundial vam aconseguir la segona posició per equips. Ens podem equiparar amb els Estats Units en atletisme.
També he rebut propostes per ser l’entrenador nacional d’alguns països, però la veritat és que això encara em queda lluny.

Què sents quan et recorden que ets els millor del món en el teu esport?
És un repte, així m’ho plantejo. La realitat és aquesta. Entenc que si els rivals ja em tenien ganes, ara encara més i m’estudiaran molt i molt bé. Però ara el meu objectiu és aconseguir la triple corona amb el Mundial que tenim per davant.

Has estat un pioner i, de retruc, pots fer una feina molt important d’implantar més el taekwondo aquí
Tot i que no ho sembli hi ha molta gent que practica el taekwondo i altres esports menys coneguts o minoritaris. L’última xifra que em van donar és que practiquen aquest esport dues-centes mil persones. És cert que en l’àmbit mediàtic no tenim ressò, però estic intentant que tot això pugi. Per a mi, un somni és que el taekwondo sigui més conegut a Catalunya, i a Espanya.

Potser és massa agosarat, però es pot fer pedagogia des de l’elit?
Sí, fins i tot crec que no és que es pugui fer sinó que s’ha de fer. L’esport és fonamental, primer perquè ets sents bé i després perquè la ment s’agilitza, guanyes en coordinació.
A l’hora d’escollir l’esport que vols practicar, cadascú ha de triar la disciplina en què s’ho passi bé. Està malament dir-ho, però jo era bastant bo jugant a futbol, ara bé, gaudeixo més amb el taekwondo.

A l’hora de competir, sota quina bandera et sents més còmode: la catalana o l’espanyola?
Ho deixo una mica obert. A mi Catalunya m’ha donat molt i no tindria cap problema a competir, i pel que fa a Espanya el mateix. Les dues federacions s’han portat molt bé amb mi. No seria cap inconvenient competir amb els dos. Em considero dels dos llocs.

A Londres vas fer fàcil el que per a la majoria de mortals és inabastable: guanyar una medalla olímpica... i a més d’or!
Em sentia convençut de les meves opcions, i ja vaig dir que anava a guanyar i a gaudir de la competició. No va ser fàcil, tot i que ho sembli des de fora. És un record inesborrable.

Vas fer el ritual habitual?
Sempre! Tinc una mania que és entrar a competir amb un somriure i pensant que m’ho passaré bé.

Això no s’atura. La competició torna de seguida...
Al febrer es disputa el Campionat d’Espanya, després està prevista una competició internacional que encara s’ha de definir i a l’estiu toca defensar el títol Mundial de Mèxic. 

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate