Antoni Bassas, periodista

"Amb el Dream Team anàvem pel món com si fóssim els Beatles"

10 de novembre, 1999

És el locutor amb el qual es lleven, dutxen i afaiten la majoria de catalans. Almenys, és qui lidera les audiències, des de "El matí de Catalunya Ràdio". Antoni Bassas Onieva, "culé" de naixement, és un periodista vocacional que ha sabut passar d'estar-se quinze anys entrevistant joves i milionaris futbolistes a prendre el pols als més rellevants personatges de la vida política, social i cultural del nostre país. Tot, des de la mesura, la reflexió, la crítica i el r¡gor, i, sobretot, sense perdre mai el sentit de l'humor.

Entrevistar-lo és no saber massa bé com centrar l’entrevista. Periodista, expert en ràdio, en televisió, en política, en societat, en esports, en el Barça…quin és el tema en què se sent més fort, o especialitzat, o sobre el qual més li agrada parlar?
A mi m’agrada parlar de la vida, de la gent, de les esperances, les frustracions, les il·lusions de la gent: tinc una curiositat bastant universal en aquest sentit. Estic bastant interessat a descobrir què interessa a la gent, per què pateix, amb què disfruta… Inevitablement això ha de quedar reduït en alguns àmbits: el futbol és una gran font de distracció i de generació d’il·lusió; ha omplert moltes hores de la meva vida de distracció i feina, i de passió, des que era petit. El periodisme, el contacte amb responsables polítics de tota mena... són contactes que enriqueixen extraordinàriament. Em sento còmode amb les persones, la veritat.

És a dir, que a vostè ja li va bé ser un periodista multitemàtic i tenir la possibilitat de parlar de temes molt variats, en comptes d’estar més especialitzat.
Em costaria, sí. Difícilment em veig treballant només en política, o només en economia, o només en esports.

Qui diria que és Antoni Bassas? Creu que és com la gent el veu?
Això no se sap mai. Sóc un ciutadà d’aquest país que ha buscat i ha tingut la sort de treballar en allò que li agrada i que entèn la seva feina com un progrés personal, material, però també com un servei a la societat. Sóc dels qui creuen que la vida m’ha donat molt més del que jo li demanava, i crec que estic dotat d’un sentit de l’humor que em permet veure les coses amb la distància suficient per tal que els cops no em facin molt de mal.

Hi ha diferències entre el Bassas de Ràdio Joventut, de Ràdio Barcelona, el Bassas d’informació esportiva, el de la tele o el dels "matins" de Catalunya Ràdio?
Essencialment l’experiència i els cabells! Abans tenia menys experiència i més cabells, i a mesura que ha anat creixent una cosa ha anat baixant l’altra. I, tret d’això, jo diria que res més, perquè la força vocacional, el desig de ser periodista, l’he mantingut inalterable, fins i tot diria que l’he incrementat a mesura que ha anat passant el temps. Jo crec que la meva evolució ha estat essencialment biològica; m’ha passat el que passa a tothom quan fa anys: que es fa més vell i més "savi", entre cometes.

El pas dels anys, l’experiència, no han fet minvar la fe en la professió periodística?
No, la fe en la professió periodística no. En tot cas, m’han ensenyat molt sobre la misèria humana, però no per les misèries periodístiques sinó perquè, des del periodisme, ets en contacte amb tot tipus de misèries, també les de la professió, i això t’ensenya molt. Estar en contacte amb la misèria humana és molt edificant, encara que pugui semblar una paradoxa.

Rigor, credibilitat, agressivitat, naturalitat…quins són els elements que més valora com a periodista?
La credibilitat. És a dir, que quan jo escolti o vegi un periodista tingui la convicció que m’està dient el que honestament es pot dir sobre una cosa, que no m’està amagant res important i que si s’equivoca rectificarà.

L’ha avergonyit alguna vegada dir que era periodista? Ha sentit vergonya aliena de la professió?
Són expressions que no faig servir mai. Un passa per episodis de vergonya aliena, segur, però això no ha de significar un descrèdit global de la professió. Hi ha molts motius per sentir vergonya aliena del comportament de la humanitat, però no per això estic avegonyit de ser home. Al contrari, crec que la vergonya com a estat permanent és espuri, improductiu, no porta enlloc. La vergonya aliena, en canvi, em sembla una manera sana de reaccionar, o de demostrar que un reacciona davant del que no ens pot deixar indiferents.

Quins són els principals mals del periodisme?
La pressa. L’abandonament dels principis periodístics per l’assumpció dels principis empresarials. A les empreses periodístiques es prenen decisions essencialment enfocades en la competència empresarial, entesa com a destrucció de l’adversari o, senzillament, pel més pur benefici econòmic. I s’estan abandonant els principis del rigor, el servei a la notícia, la credibilitat, la necessitat de confirmar les informacions… Cada vegada més les nostres empreses ens demanen que tinguem més presents els conceptes empresarials, a vegades econòmics, a vegades polítics. I els principis periodístics semblen de segona.

La competitivitat condiciona el contingut de les informacions?
No sempre ni cada dia, però pot condicionar-la.

Si vostè tingués 20 o 50.000 oients treballaria de la mateixa manera que ho fa ara? Creu que podria fer-ho?
Sí, crec que sí. El que passa és que si tingués 20 o 50.000 oients segurament no estaria en una emissora tan important com aquesta, i per tant no tindria tants mitjans, i això limitaria la meva capacitat de treballar.

Quins avantatges suposa treballar en una emissora pública com Catalunya Ràdio, o a TV3?
Els ciutadans exigeixen més a les ràdios i televisions públiques que a les privades. Entenen que en determinats moments hem de fer servei, i esperen de nosaltres un rigor i una objectivitat que potser no esperen tant de les privades. I aquesta exigència m’agrada. Després, les informacions dels mitjans públics són molt més discutides, analitzades, avaluades… que no pas les dels mitjans privats; els privats es poden permetre el luxe de dir el que vulguin. Un mitjà públic està controlat pels partits polítics a la Comissió de Control Parlamentari, pel Consell d’Administració de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió…i són jutjats també pels mitjans privats. Per tant són mitjans sobre els quals hi ha més vigilància, més atenció. I això fa la feina més excitant, és clar.

Quina diferència creu que hi ha entre el periodisme que es fa a Catalunya i el periodisme que es fa a Madrid?
Jo crec que el periodisme que es fa a Madrid és més irreflexiu, és més de patacada, és més de buscar un motiu per a la crisi i l’emergència nacional, per arribar finalment a una catarsi i poder tornar a començar l’endemà al matí. Jo crec que la premsa a Catalunya mesura els adjectius que fa servir, i en aquest sentit em sembla més responsable.

El periodisme és el "quart poder"? És el "contrapoder"? O ambdues són expressions inadequades?
Els mitjans de comunicació són un poder, però em temo que són un poder poc independent. En alguns casos, els mitjans de comunicació són el braç periodístic d’interessos empresarials o polítics. I des d’aquest punt de vista, serveixen al poder però no són poder.

Incidir, participar…en la política, encara que des del vessant periodístic, és fer política?
Sí, en general tot és fer política. Quan un té una responsabilitat pública com pugui ser jo fent el programa, és evident que tinc una incidència sobre la vida del país, i també sobre la vida política. No és fer política en un sentit estricte de conformar majories, d’establir aliances, ni per descomptat de donar suport a determinades opcions polítiques. Però fer ràdio és fer política. Jo comparteixo la preocupació de determinades persones que veuen com la paraula "política" ha perdut tot el prestigi. Jo crec que la política és necessària perquè si no encara viuríem a les cavernes. Jo crec que el pacte és necessari, el diàleg és necessari…i això hem decidit dipositar-ho en mans dels polítics. Sóc jove però al mateix temps ja prou gran per recordar l’enorme esperança que la societat havia dipositat en la classe política quan la Transició. I no sóc dels que disfruten amb el "cuanto peor mejor"; els fenòmens de descrèdit que han afectat els polítics a mi no em fan feliç. Jo sóc molt exigent amb ells, però al mateix temps crec que sense els polítics la societat no es podria governar.

Creu que els polítics tenen la fama o mala fama que es mereixen?
Sí, sí, sí. És injust, perquè hi ha molts polítics que no han protagonitzat mai cap cas de corrupció i que treballen honestament a les seves àrees, però el problema dels polítics és que han decebut massa vegades la gent.

Quina sensació té vostè quan entrevista un polític i s’adona que desconeix el seu propi programa electoral?
Bé, això només m’ha passat una vegada. Vaig tenir la impressió que era un candidat amb massa presses.

Quin tracte té amb els polítics amb qui es relaciona?
Intento tenir una relació cordial, educada, però distant. Procuro no barrejar els dos móns, perquè això em podria fer perdre espontaneïtat i sentit periodístic. És difícil "apretar"un amic, i jo busco estar bé amb tothom, però no busco tenir amics entre els polítics. I no perquè em semblin una casta poc recomanable; senzillament, són d’un altre àmbit.

Creu que avui dia es pot dir tot als mitjans de comunicació, o queden tabús?
Hi ha tabús. Tot allò que molesta el poder és delicat, i tot allò que fa mal al poder és tabú.

I qui té la responsabilitat que hi hagi tabús? Els mitjans de comunicació, que són complaents, o el poder, que s’encarrega de recordar-los el que els molesta que es digui?
Jo crec que sempre hi haurà tabús, i que la seva existència no ens fa necessàriament menys lliures. La societat evoluciona. Li posaré un exemple. Fa 30 o 35 anys la societat nord-americana va perdonar els excessos extra-conjugals del president Kennedy. I ara, en canvi, ha viscut fascinada una relació de sexe oral del president Clinton. I ha generat un debat, no nacional, internacional. Per què? Perquè la societat avança, tolera, admet deteminades coses. I coses que fa un temps eren tabús ara no ho són. I això qui ho fa? Els mitjans? És possible. Els polítics? És possible. Però què ho determina? Doncs el mateix avenç de la societat. Per contra, fa 30 o 35 anys era perfectament admissible que un polític fumés davant les càmeres de televisió, ara no n'hi ha cap a qui se li acudeixi fer-ho. Hi ha coses que amb l’evolució del temps passen a ser mal vistes, que es penalitzen. I els mitjans de comunicació o els polítics només són una part d’aquesta societat que determina l’imaginari col·lectiu i les normes socials. És la societat la que acaba determinant què és tabú i què no, ho decidim entre tots.

Com valora la situació de la llengua catalana als mitjans de comunicació?
Jo crec que estem millor que mai, per coneixement, per ús, per prestigi social…, però tenim els problemes propis d’un país petit i un mercat petit, envoltat de llengües com l’anglès o el castellà molt poderoses culturalment i numèricament parlant. I crec que mai no haurem d’abandonar la vigilància, perquè si nosaltres no vetllem per la supervivència del català, no ho farà ningú.

La iniciativa de crear una nova cadena de ràdio i televisió privades en català és una bona notícia?
Segur, segur. Totes les iniciatives privades en aquest sentit són bones.

El periodisme esportiu és…
Llums i ombres.

Què eradicaria del periodisme esportiu? I què exportaria a altres camps?
Exportaria la capacitat comunicativa que té. El periodisme esportiu es planteja a qui dirigeix els seus missatges i com els dirigeix. I entra pels ulls i per les orelles. El periodisme esportiu ha sabut guanyar-se un lloc, en general a tot el món. Eradicaria la frivolitat i la imprecisió.

Com a professional de la informació, creu justificada la informació que es publica del futbol, i en especial del Barça, en relació a altres activitats esportives?
És probable que hi hagi una desproporció, però és la societat qui ha conformat aquest gust majoritari.

Vostè va viure molts anys "a un pam de la glòria". Com recorda aquella època? Què enyora?
Enyoro viatjar, conèixer escenaris, gent, països, ciutats…i el contacte amb els meus col·legues. La resta va ser bonic mentre va durar. I enyoro, però, ja és una enyorança de vell, d’allò que mai més no tornarà, el contacte amb el Dream Team. Era màgic, anàvem pel món com si fóssim els Beatles. Dic fóssim perquè els periodistes baixàvem del mateix avió. El Barça tenia aleshores un glamour i un prestigi, generava unes passions…sens dubte una de les millors èpoques de la meva vida professional.

Quin era l’ingredient principal que va generar el Dream Team? Era Cruyff, els jugadors…?
Hi ha una cosa prèvia que és l’exis tència mateixa del Barça. La història del Barça comença el 1899, convé no oblidar-ho; per tant hi ha un dipòsit sentimental que fa possible eclosions d’aquest tipus. I després hi ha un entrenador i uns jugadors carismàtics, i que juguen molt bé a futbol. Això explica que a Madrid et diguessin "no soy del Barça, pero que envidia que nos dais".

Des de l’època del Dream Team, tot i que no han passat més que cinc anys, el món del futbol ha canviat moltíssim. Creu que actualment podria tornar a repetir-se una situació com aquella?
Sí, sí, podria repetir-se. N’hi hauria prou amb trobar un entrenador capaç de generar al seu voltant vibracions positives, que encertés amb els fitxatges, i naturalment, que el club continués essent potent i capaç de generar tot el que genera, i es podria tornar a donar, sí, per què no?

Es pot ser periodista esportiu sense ser d’un equip?
Sí, naturalment. I es pot ser periodista esportiu essent d’un equip.

Vostè és culé?
Jo sóc culé, el Barça forma part del meu paisatge infantil. A mi em portaven al camp del Barça quan era tant petit que ni ho recordo. Jo era a l’Estadi fa 29 anys, el juny del 70, quan la policia va carregar contra la gent que va saltar, en un Barça-Madrid. Jo ho he vist, això; la primera vegada que vaig veure la policia carregar contra la gent va ser al camp del Barça. Per tant, es pot imaginar el que significa el Barça per a la meva vida. Ara bé, sóc un ciutadà crític amb les coses, i també sóc un ciutadà crític amb el Barça. Amb el seu president, amb els seus jugadors, amb la seva massa social, i no concebo la vida sense crítica. Tan constructiva i sana com vulguin, però no sóc una persona acrítica. Li diré una cosa: admiro profundament Johan Cruyff, però sempre li he assenyalat els mateixos defectes i, fins i tot, he tingut ocasió de dir-li personalment les coses del seu comportament amb les quals jo no estava d’acord.

El Barça va bé?
Sí. Sí, sí.

Guanya títols, però sembla que gran part de la massa social no està satisfeta amb la manera com es fan les coses.
Jo, per la deformació pròpia de qui ha fet un programa televisiu sobre els cent anys d’història del Barça, tendeixo a mirar-me les coses amb una mica més de perspectiva. Si vivim només el dia a dia, estem davant d’un Barça tensionat. Aixequem el zoom i mirem amb una mica més de perspectiva. Som davant d’un panorama que ha canviat molt el futbol professional a Europa, amb l’entrada de més diners la gestió empresarial s’imposa per damunt de la purament esportiva. Es venen i es compren jugadors per motius de tresoreria, no per motius de necessitats de la plantilla. Això ha de tenir un impacte molt gran en la manera com la gent entén la seva afició pel club. Ho comprenc perfectament, però jo crec que ens hi acostumarem. En tot cas el Barça ja no serà el que era, però vull pensar que serà una altra cosa. Tampoc el Barça d’ara és el Barça dels anys 50, afortunadament. Quan el Barça es va fundar hi havia gent que es posava les mans al cap quan pensava que algun dia els futbolistes podien arribar a ser professionals! Què volia dir que algú visqués de jugar a futbol! Ara tot això ens fa riure. Als anys 20 ningú pensava que pogués haver un campionat de lliga espanyol. Aviat, en 10 o 15 anys, desapareixeran les lligues espanyoles i arribaran les lligues europees. Estem en constant evolució, i em sembla que l’únic posat raonable davant de les coses és entendre la seva evolució.

Però el Barça, pel seu pes en l’ordre futbolístic mundial, pot incidir molt decisivament en la direcció que prengui aquesta evolució.
És probable, però també depèn molt, en cada moment, que, qui dirigeixi el Barça, sigui capaç de mantenir senyes d’identitat compatibles amb les exigències de la competició.

La unitat de la massa social del Barça pot perillar?
No. El Barcelona ha estat tensionat moltes altres vegades. El fenomen d’ara em sembla important però no em sembla el més greu que ha viscut.

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate