Chema Martínez

"Per mi sacrifici és un nom de dona"

7 de novembre, 2004

Chema Martínez és una de les esperances de medalla per als Jocs Olímpics d'Atenes. Diu que va néixer cansat, però ningú no ho diria veient-lo suar per arrencar-li uns segons al keniata de torn. Surt poc i s'entrena molt; segons ell, l'única recepta per arribar a dalt de tot. A principis de maig el vam tenir a Barcelona com una de les estrelles de la Milla Gaudí i vam aprofitar per parlar-hi.

T'ho vas passar bé, a la Milla?

Molt bé. Vaig sortir molt content. A més, com que no és la meva prova vaig poder fer la meva carrera i el Juan Carlos (Higuero) gairebé no m'atrapa. Se'm va quedar l'espina, a veure l'any que ve… Però l'entorn i l'ambient eren magnífics. Em va encantar. Com a anècdota, et diré que em van donar el trofeu a la segona dona.

Què fas, quan no corres?

Descanso. O sigui, em passo el dia descansant; em sembla que sóc una persona que va néixer cansada. Tot i això, aquests últims mesos ha canviat tot, perquè el que faig quan no corro és estar amb la meva filla, que té tot just deu setmanes.

Felicitats!

Moltes gràcies. Estic tot el dia bavejant i les estones lliures les passo amb ella. Si ja de per si em considero una persona optimista i motivada, ara la nena m'ha donat un altre plus de motivació, encara que descansi molt menys…

Fas una vida discreta, oi?

Doncs sí. L'altre dia ho parlava amb la meva dona, que l'última vegada que vam anar al cine vam pagar en pessetes. La veritat és que no descanso cap dia de la setmana; potser cada cinc mesos em permeto un dia de descans. Imagina't que l'últim dia lliure el vaig tenir quan va néixer la nena! De totes maneres, sé el que tinc a sobre i el que haig de fer per arribar a dalt, i sort que la meva dona ha estat esportista i em comprèn. És una santa. Moltes vegades arribo rebentat el diumenge, després d'una competició, i és ella la que m'anima i em diu: "Vinga Chema, vés a rodar una miqueta."

Què va passar, a Tòquio?

Aquest any, la idea era anar als Jocs en marató, un cop passada la selecció que es feia al febrer a Tòquio. Estava en un bon moment, em sentia en forma i fins i tot vaig batre el rècord d'Espanya de 10 quilòmetres en ruta. Llavors vaig anar al Japó, però el viatge em va caure fatal, el jet lag em va deixar el cos destrossat i no vaig competir gens bé. Els quatre minuts més durs de la meva vida els vaig passar els últims quatre quilòmetres de la marató de Tòquio. Però, afortunadament, en aquesta vida són pocs els moments de què podem gaudir i molts els mals moments. I són aquests mals moments els que han de servir per aprendre a superar-se i els que fan que després puguis gaudir amb més il·lusió dels bons. Després de la patinada de Tòquio encara quedava una porta oberta, perquè la Federació confiava en mi, i em va demanar que anés al campionat del món de cros (en què vam puntuar amb l'equip). Vaig guanyar el campionat d'Europa de 10.000 i em vaig guanyar la plaça per als Jocs. I ara em vull concentrar en aquesta prova per fer un bon paper a Atenes.

Et compensen, els triomfs, als sacrificis que demana la teva professió?

Una vegada algú em va fer una pregunta semblant i jo li vaig dir que, per mi, sacrifici és el nom d'una dona. Jo faig el que m'agrada i gaudeixo fent-ho. És una professió com qualsevol altra i jo em considero molt afortunat perquè m'ho passo molt bé corrent i, per exemple, em llevo a l'hora que vull. Sense oblidar les compensacions que rebo, tant a nivell econòmic com personal. A més, sacrifici és una cosa que fem tots els que ens llevem per anar a treballar cada dia. El que sí que requereix la meva professió és molta duresa mental i tenir un entorn que et doni suport, perquè no tothom pot suportar entrenaments de dilluns a diumenge, matí i tarda.

Com et veus, d'aquí a cinc anys?

Doncs la veritat és que encara em veig en actiu. No tinc data de caducitat. Seguiré mentre tingui ganes de guanyar i no sigui un infern aixecar-me per anar a entrenar-me. Perquè quan comences a pensar així, és millor deixar-ho.

I d'aquí a vint anys?

Jo sóc llicenciat en INEF i màster en gestió, tot i que encara em falta presentar-ne la tesina. M'agrada el tema de la gestió, més que la docència o l'entrenament. M'agraden tasques com ara organitzar events esportius, dirigir patronats; en definitiva, seguir relacionat amb l'esport, però en un altre camp. Sense seguir a peu de pista, que ja són molts anys…

I com a periodista no?

Per què no? Ja m'ho han proposat a la SER, i ara estic fent un documental en què segueixen la meva preparació per als jocs, amb Eurosport, que es diu Camí a Atenes. Últimament m'ho comenta molta gent i, com que he perdut la vergonya, i tinc labia i desparpajo potser sí que em podria encarrilar com a periodista.

Tu ets manxeg d'adopció, oi?

Sí, jo vaig néixer a Madrid, però visc en un poble de Conca d'on és la família de la meva dona. La veritat és que Madrid no s'ha portat gens bé amb mi i, fa sis anys, com a protesta, em vaig empadronar al poble de la meva dona. Ara corro per Castella la Manxa i tan feliç.

I, parlant de Madrid, com vas viure la setmana dels atemptats?

Haig de reconèixer que em vaig quedar trastornat i frustrat com qualsevol; però, per altra banda, acabava de néixer la meva filla i els meus sentiments eren molt contradictoris. Tenia moments de gran alegria i moments d'ànim baix pel que estava passant. Des del nostre punt de vista, els esportistes poc podem fer més que participar als actes d'homenatge a què se'ns convida.

I les eleccions?

Home, jo entenc que vivim en un país democràtic i que, si la majoria decideix que vol un canvi, jo no sóc qui per anar en contra del nou govern. Simplement, sóc una persona bastant tolerant que creu en la democràcia. Si la gent creu que hi ha d'haver un canvi, doncs ja veurem en aquests quatre anys com va…

Tu què volies ser, de petit?

Jo de petit era un tot terreny dels esports. Era un nen bastant normal, que jugava gairebé a tot. Va ser a la universitat que em va començar el gusanillo, l'alta competició, els jocs olímpics, ja saps… I, després, he tingut sort que tots els ídols que tenia i que veia a la tele els he anat guanyant, gairebé tots. Ha estat com anar-los posant creuetes.

Tots menys els keniatas, oi?

Alguns els he guanyat. Però mira, jo et puc semblar un tio prim i així rapat a vegades em diuen que em presenti al càsting de La llista d'Schindler 2. Doncs ells pesen 20 quilos menys que jo. I després hi ha la tipologia, la genètica, que viuen a 3.000 metres d'altitud, i que així aconsegueixen com una mena de dopatge natural.

I què s'ha de fer per guanyar-los?

Per guanyar-los tu has d'estar al 100% i que ells no ho estiguin. I, a més, hi ha una altra cosa. Jo he guanyat alguns keniates, però constantment en van apareixent de nous que són millors que els anteriors i, mentrestant, a Espanya sempre som els mateixos: ells sembla que tinguin un planter inesgotable d'atletes.

Quina relació veus entre l'esport i la política?

Hi ha una relació molt clara d'aprofitament; o sigui, que el polític s'aprofita dels esportistes d'elit. Sigui quina sigui la seva ideologia. És una maniobra en la qual el polític prova d'apropiar-se de tots els valors positius que l'esportista representa. És una qüestió d'imatge. Fixa't que quan els polítics volen donar una imatge de persones afables, de persones bones, fan un apropament al món de l'esport. Ja sigui acudint a un partit de futbol o invitant un atleta als seus actes electorals.

Defineix-te en poques paraules.

Sobretot sóc una persona molt disciplinada, pacient, molt extrovertida, encara que amb el temps cada cop menys. No sé per què, però no em dono tant com abans. Però ja et dic, sobretot tinc una duresa mental de la qual fins i tot jo a vegades m'admiro. Crec que la meva principal virtut és el cap que tinc.

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate