Enric Masip, jugador del Barça d'handbol

"Cada dia que vesteixo la samarreta del Barça és com una internacionalitat"

3 de novembre, 1998

Entre el mar i la muntanya, a Premià de Dalt, viu Enric Masip, el capità de l'equip d'handbol del FC Barcelona. Fora de la pista és una persona dedicada a la seva família, però quan comença a jugar és tot energia i caràcter. Ha crescut amb l'handbol, i les seves qualitats van fer que amb vint anys entrés a formar part del primer equip del Barça convertint-se, ara fa vuit anys, en el primer jugador blaugrana fitxat fins al segle XXI.

Quan vas començar a jugar a handbol?
Vaig començar amb quatre o cinc anys. El meu pare té el títol d’entrenador nacional i entrenava a les escoles on anàvem el meu germà i jo. Vam anar seguint els seus passos, on anava com a entrenador nosaltres ho fèiem com a jugadors. Cada dia veia handbol i des de ben petit anava a Granollers a veure els partits del meu pare. D’alguna manera ja he crescut en un món relacionat amb l’handbol.

Practicaves altres esports?
Amb vuit anys vaig començar a jugar a futbol sala i després a futbol camp. La veritat és que m’agradaven l'handbol i el futbol per igual.

Què et va fer decantar per l’handbol?
Potser m’agradava més el futbol. Pel que fa als entrenaments i a passar-m'ho bé a l’hora de jugar el trobo més maco. Tot i que ningú no em va pressionar, el fet que tota la família, primer el meu pare i després el meu germà, juguessin a handbol, em va fer decidir.

Haguessis estat un bon jugador de futbol?
Això no se sap mai. Parlant en termes generals, els jugadors d’handbol són més ràpids i, a més, l’handbol és un dels esports més complets pel que fa a velocitat, potència física, reflexos, coordinació amb braços i cames.... és un esport on ho necessites tot. Si extrapolem la meva condició física com a jugador d’handbol al futbol, jo crec que hagués pogut fer alguna cosa.

Vas deixar els estudis a BUP, eres un mal estudiant?
No. De petit m’agradava molt anar a l’escola.

I de més gran?
De més gran, em va fer avorrir l’estudi. Quan vaig començar a jugar en un equip més seriós com el Granollers, m'havia de desplaçar des de Cornellà, on vivia, fins a Granollers. Tot plegat em treia moltes hores d’estudi. I encara més quan havia de marxar amb la Selecció a jugar un campionat del món, perdia un mes de classes i, quan demanava que em canviessin les dates d’examen, em deien que no.

No vas poder compaginar l'esport i els estudis?
No, no vaig trobar l’ajuda necessària per part dels professors. Et posaven una mica en el dilema: estudia o juga. Aquesta poca complicitat va fer que quan em va sortir l’oportunitat d’anar a la mili hi anés voluntàriament, amb setze anys. Vaig perdre dos cursos d’estudi i després vaig tornar a estudiar. El problema era el mateix i, a finals d’any, vaig plantejar el problema als professors i no em van ajudar. També va donar la casualitat que aleshores vaig fitxar pel Barça i que algunes persones de l’escola tenien relació amb el Granollers. Tot i així, m’hagués agradat seguir estudiant.

Diuen que de petit apuntaves els partits que jugaves i els gols que marcaves en una llibreta. Això és característic d'una persona molt exigent. Com era Enric Masip de petit?
Era i sóc molt extrovertit, amb facilitat per fer amics, però sempre he tingut un caràcter molt fort, i sóc orgullós. Qui em coneix sap que sóc bona persona, però que tinc molt mala bava. La veritat és que no he sabut perdre mai. Conforme vas madurant i et fas professional vas acceptant que es pot perdre, però des de petit que sempre volia guanyar. Hi havia gent que pensava que havia de saber perdre, però em penso que això m’ha donat més caràcter per no acceptar mai la derrota i, en situacions límit, esperar sempre guanyar. Només la ràbia de perdre et fa superar la situació.

Ets una persona capaç de sacrificar qualsevol cosa per la família?
Sempre ho he dit. Crec que per la família ho faria absolutament tot. Estar reconegut, viure millor... totes aquestes coses m’agraden però són secundàries. Primer està la família i si hagués de fer qualsevol cosa, o alguna cosa els perjudiqués, no dubtaria a plegar. Del que fos.

Fins i tot de l’handbol?
Si posés en perill alguna cosa, la salut, la meva estabilitat dins la família... plegaria.

I a què renunciaries si l’handbol t’ho demanés?
En principi, ja vaig sacrificar els estudis. Primer perquè no es pot posar en un dilema així una persona, sobretot en el cas d' un noi jove amant de l’esport. Malgrat tot, no diria tant que els vaig sacrificar jo com que me’ls van fer sacrificar. D’altres coses... doncs seria capaç de renunciar a tot. Després de la família ve la meva professió. Gràcies a l'handbol tinc moltes coses, he viscut moltes situacions que altra gent no pot viure i això m’omple de satisfacció: veure tot el que he aconseguit i que tot m’ho he guanyat jo, i en un esport que no és majoritari. És clar que no puc sacrificar l’handbol per qualsevol cosa.

A què dediques el temps lliure quan no entrenes o jugues?
Abans jugava a golf. És un esport que m’agrada. Ara sóc handicap 23 i la veritat és que em diverteix molt. Però ara que tinc el nen -l’Eric, de dos anys- prefereixo estar amb ell. Tinc un altra mena de distracció, més moguda però més maca.

I quan la teva carrera com a jugador d’handbol s’acabi, què faràs?
Ja tinc algunes coses pensades, però encara em queden set anys de contracte. Suposo que tindré opcions per poder-me quedar al club fent el que sigui. Per ara, tinc un restaurant amb diversos esportistes i amics que es diu Sports Bar. He pensat en moltes coses, però encara no vull començar a moure’m perquè m' he de centrar en el que ara em preocupa i fer-ho bé.

Dius que l'handbol t'ha donat moltes coses. També t'ha donat bons amics?
De companys n’he tingut moltíssims, però d’amics, allò que es diu amics, no tants. En esports d’equip és bo tenir bons companys i tenir amics també és positiu, però normalment en tens en determinades ocasions i per determinades circumstàncies.

Un d’ells deu ser Mateo Garralda.
En Mateo és, juntament amb altres jugadors que hi ha hagut en aquests vuit anys que porto al Barça, un bon amic. Hem passat per moltes situacions i sempre he pogut comptar amb ell.

Una bona mostra d'amistat va ser quan va partir en dos la medalla de bronze aconseguida als Jocs Olímpics d'Atlanta per donar-te'n una part.
Sí, però més que el fet d’allò material va ser el fet de dir-me que ho faria ja abans de marxar. Vaig notar el greu que li sabia que jo no hi pogués anar . Em vaig quedar bocabadat quan me la va donar. És una persona que per aquestes coses... Jo li donaria importància i ,en canvi, ell ho va fer i es va quedar tan ample, per ell va ser d'allò més normal fer-ho, quan es tracta d’una medalla olímpica que potser un jugador no guanya més d'un cop en tota la seva trajectòria. Això demostra com és i el seu sentiment.

No vas anar al Jocs a causa d'una llarga lesió.
Globalment van ser sis mesos però vaig reaparèixer als tres mesos. El que passa és que vaig tornar a recaure perquè no s'havia soldat bé. Precisament per voler anar als Jocs vaig forçar la situació i això va retardar la recuperació. És la lesió més llarga que he tingut i, a més, per una bestiesa.

Què senties durant aquells mesos?
Ho vaig passar malament. Sabia que mereixia estar allà. Portava vuit anys consecutius anant a la Selecció sense haver-me perdut ni un partit. No havia faltat mai a cap concentració i va ser la primera que em vaig perdre. A més ,els Jocs Olímpics no són com un campionat. Estan pertot. Per això vaig decidir marxar a Nova York i oblidar-me més del tema. També ho tens present, però és diferent. A més, quan vaig anar-hi ja caminava i ara, quan recordo les cançons ... m'agafa tristesa. Tot i així, quan vaig arribar aquí eren els partits finals de la Selecció, quan van aconseguir la medalla. Em vaig alegrar molt pels companys, perquè s’ho mereixien, però fa mal no poder ser-hi.

Va ser aquest moment el més dur de la teva vida professional?
Sí. Perdre títols també és un moment dur perquè ho passes malament però forma part del joc. Les lesions per mi són la part més negra d’un esportista. Quan estàs lesionat ets sents enfonsat.

Poc després, el 1997, i després del Mundial del Japó, vas decidir deixar la Selecció.
Un dels motius va ser la família, perquè havia estat molt de temps sense veure-la. Però també va tenir-hi molt a veure el desgast físic que sofria. Al Barça jugo molts minuts, a la Selecció també, i no podia gaudir ni de la Copa d’Europa perquè als dos dies tornava a la concentració... Voler estar a tot arreu és acabar mort, jugar en catorze dies uns nou partits, un calendari de bojos i, a més, cada any hi ha alguna cosa: un europeu, un Mundial, una Olimpíada ... No hi ha descans possible i aleshores has de valorar totes les coses. En aquell moment vaig preferir estar més amb la família i passar més temps amb l’Eric,ara que és quan més em necessita.

Va ser una decisió molt criticada.
Sí, sobretot a Madrid. Molta premsa de Madrid m’ha intentat passar factura. A mi m’és igual, però es nota en els comentaris, en les cròniques. Crec que no ho entendran mai, per ells la Selecció és el més important i per mi ho és el Barça. No puc dir que jugar a la Selecció no ho sigui, però per mi cada dia que vesteixo la samarreta del Barça és com una internacionalitat.

Tot i així, vas deixar les portes obertes per tornar.
Quan em van preguntar si em retirava definitivament, jo els vaig contestar que no els ho podia dir. Que mai se sabia i que sempre deixava una porta oberta per jugar als Jocs Olímpics de Sidney. No vol dir que ho faci, però si hi arribem, el seleccionador em crida i jo vull anar-hi, doncs, per què no?

Vas sentir més les crítiques que et van fer quan vas deixar el Granollers?
Eren unes crítiques més esperades però em van saber més greu. Em va doldre, sobretot, per la manera com va acabar tot. Van mesclar altres temes relacionats amb la família, del meu pare, del meu germà. Molta gent que es feia amb el meu pare va deixar de parlar-li. El Granollers és un club que sempre havia tingut relació amb la meva família. Parlaven d’ètica perquè vaig marxar quan el contracte encara estava en vigor, però jo tampoc comprenc coses com, per exemple, que al meu pare no li fessin cap homenatge després de deu anys dedicats al club i de molts títols guanyats. Però bé, a la llarga s’ha demostrat que vam fer bé i, a més, molta gent que ho va criticar havia fet el mateix que jo a la seva època.

Tenies vint anys quan et va fitxar el Barça.
La possibilitat d’anar al Barça, sent culé de tota la vida, i l’oportunitat d’aprendre molt més era per no pensar-s’ho: una oportunitat única.

Va ser el moment més satisfactori de la teva carrera?
Sí, fitxar pel Barça i els títols. Sobretot la primera Copa d’Europa, que la vam guanyar el primer any d’estar jo al Barça. Aquell any també vam guanyar la lliga. D’alguna manera em vaig demostrar que havia marxat del Granollers i que no m’havia equivocat. Tots els maldecaps que em va ocasionar la decisió es van veure recompensats.

Quan Tot Claror va decidir fer l'entrevista a Enric Masip, encara era una incògnita si aconseguirien tots els títols d'aquesta temporada, sobretot la Copa d'Europa. Volíem reflectir la il·lusió que impregna un jugador quan els títols són a prop però encara no tenen amo. Aquest era el sentiment d'Enric Masip a l'espera dels partits decisius.

Quin sentiment et crea saber que en el teu palmarès figuren tres copes d’Europa i que, guanyant la quarta, el Barça podria ser el primer club que en guanyés tres de consecutives?
Penso que tinc 28 anys, que me’n falten encara molts. Tenir tres Copes d’Europa, dues de seguides, i tenir a prop una tercera és molt important per a mi.

És diferent el sentiment amb altres títols?
Sí. A la Lliga estàs tot l’any lluitant per aconseguir-la. La Copa d’Europa és diferent, són menys partits que una lliga i saps que cada partit és com una final. El sentiment és molt maco, saber que formes part del millor equip d’Europa que, pràcticament, és com dir del millor equip del món.

Guanyar la Copa d’Europa és l’objectiu principal de l’equip?
Sí, és el principal i també el més difícil. No hi ha cap equip a la història que ho hagi aconseguit i si no ha estat així és per alguna cosa. Nosaltres estem en disposició de fer-ho. A més que ens consideraríem el millor equip de la història, és important per a nosaltres. Tots sabem que una Copa d’Europa costa de guanyar. Cal tenir molta qualitat, molta sort i petites coses que s’han d’enganxar per guanyar-la. Imagina guanyar-ne dues, i ja no dic res de guanyar la tercera. La Copa és l’objectiu principal però, com que tots els títols els juguem en un mes i escaig, s’han de jugar tots els partits com si fossin una final.Tenim equip per aconseguir-ho però hi ha moltes petites coses que influeixen.

Parla'ns de Valero Rivera, el vostre entrenador.
Porta catorze anys al club i ha aconseguit molts títols. Això demostra que té una línia marcada i que la respecta. Té uns criteris, no es deixa influenciar per res, i això a la llarga dóna uns fruits. Fitxa jugadors amb qualitat però que, a més, siguin persones respectuoses, educades, humils. Ho té molt en compte per formar un bon equip. Perquè no sempre els equips que tenen els millors jugadors del món són campions.

I els jugadors?
Entre nosaltres sabem que ha d’haver-hi una unitat, sobretot quan les coses van malament. Aleshores és quan surt la casta o la «garra». Això no s’entrena. És clar que l’equip té qualitat i una tàctica mot important però, quan les coses van malament, no val tant això com la casta que surt i que uneix l’equip, el fet de saber quina samarreta vesteixes i el voler defensar-la.

I què té Enric Masip com a capità de l’equip?
Tinc un caràcter molt guanyador i, el fet de tenir, de vegades, mala bava fa que quan la situació és difícil intenti motivar els companys. De vegades tant pots ajudar un company com fer-li un crit perquè respongui. Cadascú sap com són els altres i l’entrenador també sap molt bé com som i com tractar-nos.

Josep Maria Miralles, president de les seccions, va declarar que «totes les seccions, fins i tot el bàsquet, on hi ha jugadors amb fitxes molt altes, o l’handbol, que sempre aporta títols, viuen del Futbol Club Barcelona. Sols no podrien subsistir». Què en penses?
Té molta raó. Nosaltres vivim del futbol. El que genera serveix per mantenir les seccions. Som conscients que el nostre club és el Futbol Club Barcelona i que les seccions estem per fer més gran el club, no per reivindicar que som un esport estrella. Seria més difícil acceptar que ens diguessin que el bàsquet o l'hoquei estan molt per sobre de l’handbol, perquè no hi ha gaire diferència, però sí amb el futbol, perquè l'estadi s’omple, les televisions paguen per veure futbol... Ho trobo normal. En altres ciutats, a Alemanya per exemple, l'handbol és un esport de masses. Segur que pagarien el doble del nostre pressupost per tenir el nostre equip, però aquí, si es pagués aquest preu, l’handbol no podria subsistir.

Creus que en això té molt a veure el paper de la televisió, la guerra per les audiències...
Penso que durant molts anys, l'esport, sobretot el futbol, ha tingut molta importància gràcies a la televisió i que aquesta ha ajudat altres esports a ser coneguts i seguits. Ara penso que és a la inversa. El que ajuda més la televisió és el futbol. La gent ho demana i les televisions paguen milions pels drets d’un partit. Amb altres esports que no són de masses potser no passa el mateix i continuem necessitant-la o, d’alguna manera, la televisió ens segueix ajudant.

En guerra per les audiències estava no fa gaire el president Núñez. Vas poder votar a la moció de censura?
No, no tenia el carnet i aleshores no sabia que es podia votar sense carnet.

Molts cop has fet declaracions d’elogi a Núñez, fins i tot, vas dedicar-li l'última Copa del Rei.
Són declaracions lògiques. Com a capità de l'equip, quan guanyem un títol sempre l'ofereixo al president, però són coses que sento perquè sempre ens ha concedit tot el que li hem demanat. No em poso en temes de futbol o en altres assumptes però jo, personalment i com a jugador d’handbol, sempre he estat content del tracte que hem tingut.

Què en penses, de l’Elefant Blau?
No vull valorar-ho. Són socis, i com a soci i com a esportista em mereixen un respecte. No vull pensar què hi ha al darrere. Si ho han fet és per alguna cosa i les votacions són la millor resposta del que vol la majoria dels socis.

Un mitjà de comunicació publicava no fa gaire: "L’handbol no pot desaprofitar un ambaixador inigualable per a la definitiva implantació com a esport de masses". Imagines a qui es refereixen?
M’ho imagino

Com heu viscut tota aquesta situació del casament de l’Iñaki Urdangarin amb la Infanta Cristina?
Les petites coses que han sortit queden dins del col·lectiu. Des que va sorgir tot l’enrenou, que va ser molt gros, fins que la cosa s’ha tranquil·litzat una mica, hi ha hagut molta moguda de premsa, i això per a l’equip ha estat un trastorn. Allà on anaves t'ho trobaves i no podies centrar-te bé en el que havies de fer però, tot i així, l’equip se n’ha sortit molt bé.

El mitjans de comunicació també parlen de «palanca de promoció» per al Barça.
És clar que això ha ajudat a que l’handbol pugi. És injust que sigui així però s’ha d’aprofitar. Un equip que té els títols que tenim nosaltres, que fa el que fem, crec que mereix igualment l’atenció de tots els mitjans i l’ha tingut, però per un tema que no és esportiu. Però bé, si ha servit per tenir més popularitat cal aprofitar-ho i aconseguir que a partir d’ara es parli de l’handbol pels seus mèrits esportius.

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate