Fidel Sust, secretari general de l'esport de la Generalitat

"L'esport català està en un moment de canvi"

4 de novembre, 1997

Abril de 1997. Aviat farà 5 anys que Barcelona va convertir-se en la capital mundial de l’esport. Bar-celona, com altres ciutats catalanes, va renovar les seves infraestructures esportives per acollir "els millors Jocs Olímpics de la Història". Però ara, cinc anys després, en quin estat es troba l’esport català? Quin és el nostre nivell actual? Existeix una bona formació esportiva? Quins esportistes, clubs i dirigents gover-nen el nostre esport? Cap a on ca-mina l’esport català? Les seleccions catalanes són un projecte o una utopia? El Secretari General de l'Es-port de la Generalitat respon.

L'esport català ha donat, a més de grans esportistes, importants dirigents de talla internacional. A Catalunya, l'home que dirigeix la política esportiva del nostre país és el Secretari General de l'Esport. La Revista Tot Claror el va voler conèixer Que ens expliqués què pensa, com viu i gaudeix l'esport des de la seva privilegiada talaia.I vam trobar-nos a un home senzill, amable, culte. Un home que, després de dedicar 17 anys a l'empresa SEAT i 18 a donar classes de matemàtiques, treballa entre gols i reunions, cistelles i informes, curses i ponències per a posar l'esport català al màxim nivell europeu.

Què és un Secretari General de l’Esport català, quines funcions fa?
És una figura creada per la Llei de l’Esport Català, aprovada pel Parlament de Catalunya l’any 1988. La seva funció és planificar i executar la política esportiva del Govern de la Generalitat en el camp de l’Esport. Nosaltres sempre hem plantejat aquesta política esportiva en base al suport; suport a les entitats esportives, al món associatiu, les federacions i les entitats locals. Som conscients que l’esport català té una força de més de 100 anys, i per tant nosaltres no hem inventat res de nou. La meva tasca és de continu contacte amb la gent del món de l’esport. Estar-me dissabtes, diumenges...tots els dies de la setmana amb gent de l’esport per a conèixer la realitat de l’esport català.

Com s’ha concretat aquesta tasca els darrers anys?
L’any 81 vam donar a les federacions esportives personalitat jurídica pròpia, ja que fins aleshores eren delegacions de les federacions espanyoles. Allò va ser un pas important per a començar a donar un segell propi a l’esport català. Un altre fet important va ser la recuperació d’una figura que s’havia instaurat a la Catalunya republicana de l’any 33: la "Unió de Federacions Esportives Catalanes", i que havia tingut com a primer president a una figura de la talla d’en Pompeu Fabra. D’altra banda, la Secretaria General de l’Esport ha intervingut allà a on no ha pogut arribar la societat civil, per exemple, en la construcció d’instal·lacions mitjançant entitats esportives o ajuntaments, o en la implantació de plans de tecnificació esportiva. L’any 87, per exemple, vam inaugurar el Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat.

La docència de l'esport, especialment en edat escolar, és una de les grans tasques de la Secretaria. Com la treballen?
El tema de la docència en l’esport ha estat un aspecte molt treballat. D’una banda hem potenciat la formació de llicenciats en Educació Física. L’any 80 teníem un centre d’INEFC a Esplugues; actualment tenim l’INEFC de Montjuïc, una obra emblemàtica construïda amb motiu dels Jocs, i l’INEFC de Lleida, construït l’any 83. D’altra banda hem potenciat l’Escola Catalana de l’Esport, que forma tècnics especialitzats en esports concrets, tennis, bàsquet, futbol...en col·laboració amb les federacions catalanes.

Sempre han valorat la competició com un element important que havia d'estar present en la formació dels esportistes?
Sí. Una de les grans preocupacions de la Secretaria ha estat la difusió de l’esport en l’edat escolar. Vam plantejar una estructura per a planificar les competicions de caràcter extraescolar entorn els Consells Esportius de l’Esport Comarcals; entitats privades formades per clubs, escoles, associacions de pares, ajuntaments...i que van ajudar a fer un gran salt quantitatiu quant a la pràctica esportiva extraescolar: dels 50.000 practicants que hi havia l’any 80 als 200.000 de fa un parell d’anys.

Quina nota li posaria actualment a l’esport català?
Una nota molt alta. Es veu de forma palesa en la participació individual o col·lectiva que hi ha en competicions estatals o internacionals. Hi ha esports que tenen un segell eminentment català com el Waterpolo, l’hoquei, la marxa, ...I penso que en això hi té molt a veure el Pla de Tecnificació que s’està fent a Catalunya. Però, a més, penso que actualment vivim un moment trascendental, de canvi a l’esport català, ja que estan canviant els hàbits de la població en relació a l’esport. s’està potenciant molt la pràctica especialitzada. La construcció de noves instal·lacions amb motiu dels Jocs va propiciar que la gent s’apropés a l’activitat física. La gent és conscient que la pràctica esportiva comporta molts beneficis per a la salut, per a les relacions inter-personals, per a la convivència social. Això fa que als clubs se’ls plantegi un repte important, ja que s’està passant del soci passiu al soci actiu.

Què vol dir?
Que fa uns anys molta gent anava a un club buscant més la relació social que la pràctica de l’esport. Era el que anomenem "soci passiu". Ara, en canvi, la gent fa més esport, i demana millors serveis. I això representa un canvi en la mentalitat dels clubs que han de fer front a un triple objectiu: facilitar la pràctica de l’esport, saber ensenyar-lo...però també han de fer competició, perquè si no hi ha competició s’anirà diluint la participació esportiva.

Què més pot significar aquest canvi?
El canvi comporta una major implicació en la gestió de les entitats esportives. És necessària una major formació dels tècnics, i una millor formació dels dirigents, perquè els dirigents han de ser conscients que dirigir un club esportiu va més enllà de les qüestions purament empresarials. I el canvi suposa això, implementar els temes de la formació i de la gestió d’una manera important.

Com és que, tenint en compte la creixent professionalització i especialització del món de l’esport, no existeix cap títol acadèmic que faculti els professionals de l’esport, a banda de la llicenciatura en Educació Física?
Sí, és cert. Actualment tenim als llicenciats en INEF, que han complert molt bé el seu paper fins i tot més enllà de la docència. Però fa anys que demanem la creació d’un títol acadèmic de tipus intermig que estigui avalat des del punt de vista docent. I penso, que després de moltes converses amb el Consejo Superior de Deportes a Madrid, estem en el punt final del procés. És a punt de sortir un nou títol d’àmbit estatal, que aquí correspondrà al Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya, amb una formació de grau mig, i que permetrà l’accés a la titulatura universitària de grau superior. Respecte al camp de la gestió, penso que ja existeixen carreres de grau mig i superior que donen una bona formació econòmica i empresarial, i el que cal fer és una especialització en la gestió esportiva mitjançant cursos específics de post-grau o "màsters".

Pensa que l’esport català té un fet diferencial?
Sí, sí, això és palès. Recordo fa pocs anys quan sorprenia tant fora de Catalunya que aquí existis una estructura esportiva tant fortament basada en la societat civil. I això és un fet diferencial molt important. El concepte de "club", entès en el seu sentit no elitista sinó popular, entès com a element aglutinador i socialitzador, i alhora de capacitat competitiva, té un segell molt català.

Quins són els principals problemes de l’esport català?
Més que problemes a resoldre són plantejaments a fer. En aquests moments tenim, per exemple en el camp de l’esport en edat escolar, la implantació de la LOGSE. I és que, sobretot en el món rural, pot afectar la formació del jove esportista que vol fer competició en horari extraescolar. Un altre dels grans reptes de futur és el ja esmentat tema de la formació reglada de l’esport, tant pel que fa als tècnics com als dirigents o gestors de clubs. I un altre tema important és el de l’esponsorització. Els recursos de les administracions cada vegada són més limitats, o si més no es congelen, no augmenten en la mesura que creix l’activitat esportiva. I per tant l’esponsorització pot ajudar els clubs que han de reconvertir-se, fer noves instal·lacions i créixer esportivament. I un altre tema és acabar d’arrodonir el Pla Director d’Equipaments Esportius que treballem des de fa anys, i que ha de preveure les necessitats que en el futur tindrà Catalunya quant a instal·lacions esportives. Encara no estem en el punt òptim. Per bé que hem fet molta feina, a Catalunya encara falten instal·lacions esportives, i moltes de les que hi ha s’han de readaptar a les noves demandes dels usuaris. A més, també hem de desenvolupar normatives relatives a la Llei de l’Esport Català, que encara no s’han posat en marxa. I finalment ens interessa la renovació de la "Ley del Deporte" estatal, que pensem s’ha de renovar en una sèrie d’aspectes.

Què és el que no li agrada de l'actual "Ley del Deporte"?
La llei és de l’any 90, pensem que en el seu moment va avançar en aspectes autonòmics, però no amb la profunditat que hauríem desitjat. Un d’ells l’encaix que han de tenir les federacions territorials o autonòmiques amb les federacions espanyoles. Perquè és clar que el pes específic de l’esport espanyol, el pes de l’esport de base, està en la feina de les autonomies, però això no es trasllueix després en les assemblees de les diferents federacions espanyoles. Cal, per tant, que les federacions autonòmiques tinguin el pes que es mereixen en les federacions espanyoles i els seus òrgans de representació.

Canviant de tema, li preocupa que, a l’esport professional, l’economia i altres interessos eclipsin el protagonisme de l’esport en si mateix?
Sí, és cert. Al futbol, per exemple, sovint es parla més de fitxatges, traspassos, interessos televisius, etcètera, que d’esport pròpiament dit. Però el problema no crec que sigui exclusivament esportiu. És una qüestió social de la qual no pot escapar el futbol. En pocs anys hi ha hagut canvis a l’esport professional que han alterat la seva fisonomia: han arribat les societats anònimes, hi ha hagut el "boom" dels mitjans de comunicació i, aquest any, hem viscut l’aplicació de la llei Bosman".

Què pensa de l’arribada de les societats anònimes?
Personalment sempre vaig tenir els meus dubtes sobre la necessitat de les societats anònimes com a solució als problemes del futbol i l’esport professional en general.

I de la "Llei Bosman" què en pensa? Creu que pot afectar l’esport català?
Ja abans de la sentència pensàvem que era una mala solució en el món de l’esport, que no es podia considerar a l’esportista com un treballador més. I la llei ens preocupa perquè Catalunya és una pedrera d’esportistes. Al futbol mateix ho podem veure, si comptem el nombre de jugadors catalans que hi ha a diferents equips de la lliga espanyola, que Catalunya és una pedrera. A més, penso que molts jugadors que han arribat com a conseqüència de l’aplicació de la llei no han millorat el nivell dels jugadors que tenim a casa. Però penso que després de l’efervescència que hem viscut aquest any, la situació s’estabilitzarà. I els joves que es preparen amb il·lusió per a ser professionals no han de desanimar-se, perquè les entitats esportives acabaran adonant-se que a casa hi ha tant bon nivell com a fora.

Li agradaria que hi hagués a Cata-lunya qui apliqués la política que al País Basc aplica l’Athlètic de Bilbao, és a dir, que només jugués amb gent del país?
Sentimentalment és una cosa que sempre pot agradar, no? Però els models de vegades no són exportables. Ara bé, ja que em parles del Bilbao, cal dir que enguany està demostrant que pot aconseguir els seus objectius mantenint la fidelitat als seus principis. I que pot aconseguir els seus objectius amb gent de casa, sense haver de fitxar jugadors estrangers. Això és un fet que pot fer reflexionar a molts clubs.

Què pensa del debat generat per l’assumpte de les seleccions catalanes?
Primer cal dir que seleccions catalanes ja n'hi han, i que, sobretot en categories júniors, juvenils i cadets, ja estan competint a nivell internacional. I són fruit de l’aposta que des de fa molts anys han fet moltes federacions i entitats catalanes per tal que hi hagués una representació internacional de l’esport català, a més de les reiterades manifestacions que hi ha hagut al Parlament de Catalunya en aquest sentit. I aquesta és una línia de treball que no hem de deixar. Però hem de ser conscients de les passes que hem d’anar donant. Quan es parla de competicions oficials interpretem la idea que una selecció catalana participi a un campionat del món o d’Europa. I això, evidentment, no depèn dels governs. Depèn fonamentalment de la societat civil i dels estatuts de les federacions nacionals. Per tant, això suposa un llarg camí a seguir.

I com creu que s'ha d'anar fent aquest camí?
Nosaltres volem una selecció catalana que participi en competicions internacionals de màxim nivell, i més si això ajuda, mitjançant competicions prèvies estatals, a què hi hagi una major participació esportiva a tots els països. I aquest és un bon camí que no només multiplica la pràctica esportiva a cada estat, relaciona seleccions de diferents autonomies, sinó que permet que la selecció nacional de Catalunya pugui participar en competicions oficials internacionals de màxim nivell. És qüestió de demostrar que l’objectiu d’una selecció no estatal de voler participar en competicions internacionals pot beneficiar l’augment de la pràctica esportiva.

Això ja s'ha demostrat amb alguns exemples, oi?
Sí. Per exemple, m’agradaria destacar la participació de la selecció de tennis sub-14 en un Campionats d’Europa de regions que va disputar-se l’any passat. La Federació Europea de tennis va demanar, com a condició per què tingués lloc el torneig, que s’organitzés un campionat a cada estat de manera que el campió de cada estat assistís a les finals europees. Què va succeir? Que la selecció sub-14 no només vam poder participar als Campionats d'Europa en representació de Catalunya, sinó que, amb el sistema que es va seguir, es va promoure i multiplicar la participació esportiva a totes les comunitats per tal de disputar les fases prèvies.

Es comprèn, fora de Catalunya, aquest desig de competir amb la "senyera" com a única bandera?
Hi ha moltes coses que no s’entenen des de fora de Catalunya. Però crec que les coses en aquest sentit també estan canviant.

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate