GEMMA MENGUAL

"La reina de l'aigua"

3 de novembre, 2003

Té 25 anys i des dels 9 que practica la natació sincronitzada. Va començar al Club Natació Kallípolis, i el segueix representant als campionats d'Espanya tot i que actualment s'entrena al CAR de Sant Cugat. La seva vida en bona part transcorre ballant dins l'aigua i, sobretot des dels Campionats d'Europa d'Hèlsinki, recull en forma de medalles els fruits d'un treball intens

Quan Tot Claror va decidir entrevistar Gemma Mengual, moltes persones van arrufar les celles amb expressió interrogativa. Qui és? Quin esport practica? Natació sincronitzada? No el conec gaire! No la conec! I és que, tot i ser una de les esportistes espanyoles que està destacant més en l'àmbit internacional, la natació sincro-nitzada encara és un esport força desconegut.

Creus que encara sou les germanes pobres de les disciplines relacionades amb el medi aquàtic?
Home... Jo crec que ho érem. Ara comencem a estar a un nivell que ja no podem ser com la germana pobre, perquè si ens obliden… Últimament som les que donem més resultats.

Has dit en alguna ocasió que us consideraven les nenes bufones. Ho segueixes pensant?
Sí, una miqueta sí. Les figaflors, les nenes de sincro… Però les persones que estan al CAR i que ens veuen entrenar canvien molt de manera de pensar. Quan veuen com ens entrenem, que ens passem hores i hores a la piscina i també al gimnàs fent màquines, peses…, aleshores veuen que no parem.

Observant el teu currículum apreciem que la progressió espanyola és evident: de llocs de diploma a ocupar podi. Fins i tot, després del Campionats d'Europa de Berlín van escriure sobre tu "la gran heroína de la natación sincronizada se llama Gemma Mengual". Et consideres una abanderada?
Sí, una mica…, potser perquè hi he estat sempre. Per exemple, vaig aconseguir la primera medalla en un europeu júnior i la primera medalla important en l'àmbit europeu també la vam aconseguir amb el meu solo a Hèlsinki. Això fa que sí que et sentis una abanderada, però és un treball que estem fent totes. De fet, encara que algunes de les medalles les hagi aconseguides jo o que hagi estat la primera de les meves companyes, totes són partícips del mateix. Que jo he tingut una mica més de talent i he sobresortit més? Sí, i això et dóna una mica de satisfacció, però trobo que és una cosa de totes i sobretot de la meva entrenadora, de l'Anna.

Després de 16 anys dedicada a la sincronitzada, potser és ara quan arriba el reconeixement. Compensa, l'esforç?
Ara comença a compensar. Veus la progressió, internacional sobretot, i que estem més reconegudes. Fins ara era un esport que no tenia nom, però ara la gent ja el coneix més, arran dels resultats que hem anat aconseguint, de sortir més a la premsa, a la televisió… I això dóna una satisfacció, perquè has lluitat per un esport minoritari i l'esforç està donant fruits.

I quan no et compensava tant, vas pensar algun cop a abandonar?
Sempre tens baixons, però et motives, perquè jo veia que podíem aconseguir alguna cosa. Era un esport que m'agradava i veia que entrenant-me dur arribaria a algun lloc. I també et motiva el fet de ser la número 1 d'Espanya. Si hagués tingut menys qualitats segurament ho hauria deixat, perquè és un esport que fins ara et donava poques recompenses. Ni diners, ni reconeixement, ni res…

Perquè, econòmicament, és un esport que et permetria viure bé?
Ara sí, però perquè tenim la beca ADO, per res més. No tenim patrocinadors, ni històries, no passa com en el tennis o d'altres esports, en què potser un esportista que és cinquè del món o tercer d'Europa té més ingressos d'altres coses, com les marques. Però, pel que fa a la beca ADO, no ens podem queixar.

De quina medalla et sents més orgullosa?
No ho sé…, potser de totes les que he aconseguit a l'europeu de Berlín. I, entre totes, crec que la més important ha estat la medalla de l'equip; no l'havíem aconseguida mai i és la que fa que la sincro espanyola estigui on està.

I una situació o campionats de mal record?
Doncs… també la medalla a l'europeu, la del solo, perquè podria haver estat plata; i això et deixa mal gust de boca i et fa ràbia.

Què va passar?
Era clar que el solo de França guanyava l'or, però amb la russa estava molt igualada per la plata. Jo tenia molt assumit que farien guanyar la russa (per ser russa, perquè com a solista no tenia res, la pobra) però estava tan igualat…

"Que farien guanyar la russa..." Suposo que et refereixes als jutges. Quina idea en tens? Creus que segueixen amb tants prejudicis com abans?
Els costa canviar, però ara cada vegada tenen més problemes perquè la cosa està variant. Ja no és el que era sempre i ara hi ha més igualtat entre els equips, més lluita. Tot i això, els costa, perquè sempre hi ha el jutge dels Estats Units que puntua més les del seu país, i que es posarà en contacte amb el de Suècia perquè també ho faci… Hi ha maniobres d'aquesta mena.

Fa uns anys, el predomini era dels Estats Units i del Canadà. Ara, Rússia és al capdavant.
Sí, les russes tenen un estil propi i realment fer la seva rutina costa molt. No paren, cada número té un moviment; és un no parar, busquen moviments diferents, coses que tu les faries d'una manera elles les fan al revés. Intenten innovar.

És això el que es premia més, ara, més que la tècnica?
Sí, la dificultat i l'originalitat. De fet, sempre s'ha premiat això i les russes sempre ho han intentat fer. Potser no els sortia i, aleshores, les americanes o les japoneses -que tècnicament eren millors- guanyaven. Però en el Mundial del 98 els papers es van intercanviar, perquè les russes van anar-hi amb un equip increïble. A més, després d'Atlanta les veteranes dels Estats Units, del Canadà i del Japó ho van deixar i van pujar noies més joves.

És veritat el rumor que diu que la sincro podria deixar de ser esport olímpic?
Sí, però al final es veu que no. Precisament, fa poc que la meva entrenadora em va comentar que fins al 2008 hi haurà sincronitzada segur.

I després...
No se sap. El que volien era treure els equips i al final els han mantingut i el que no sé és si després del 2004 o del 2005 es tornarà a parlar de si la sincro segueix o no.

El proper gran repte són els Mundials de Barcelona del mes de juliol. Quin objectiu tens?
Fer-ho bé i que ningú es decebi, perquè la gent n'espera molt.

És més responsabilitat, el fet que es facin a casa?
Una mica sí. Hi haurà molta premsa, la gent vol medalles i no és tan fàcil.

Ho veus molt difícil?
Tampoc és impossible, però…

Però tu lluites per la medalla, oi?
Sí, sempre.

Plata, bronze…
Mmm... Bronze? De moment a la Copa del Món vaig quedar quarta, empatada amb l'americana. O sigui, que som dues al quart lloc... i dues que volem quedar terceres!

I després del Mundials, te'n vas cap a Atenes 2004?
Sí.

En una ocasió et van preguntar per la retirada i vas contestar que t'ho pensaries després d'Atenes 2004. Només queden 2 anys. En tindràs 27 i, si tot va bé, pots seguir en ple auge...
Sí, però ja tinc una edat. Són molts anys fent sincronitzada i tinc ganes de fer altres coses, de buscar una feina i de canviar una mica.

Has començat a estudiar Gemologia. T'agradaria dedicar-t'hi o preferiries seguir vinculada amb el món del l'esport o amb el de la sincronitzada?
Jo crec que si ho deixo m'agradaria desconectar totalment de la sincronitzada, almenys durant una temporada. No sé si em necessitaran al club o no, em podria buscar alguna cosa relacionada amb l'esport o alguna cosa relacionada amb la Gemologia.

El to amb què ha parlat durant tota l'entrevista canvia, i és inevitable comentar-li... Et veig cremada, un pèl cansada…
És que quan parlo del final em veig una mica…, no sé què em trobaré, i m'angoixo. La meva parella sempre em diu que no hi doni voltes, que ara estic bé i que he de disfrutar, però jo no puc evitar pensar en quan deixi de nedar. No hauré tingut mai una feina...

Però amb els èxits que pots haver aconseguit sempre tindràs un forat en el món de l’esport, no?
Sí, en el món de l'esport suposo que tindria facilitats, entre cometes, però no és el que a mi m’agradaria.

Creus que hi ha un bon relleu?
Potser ara els falta una mica de motivació i moltes, quan arriben a la categoria absoluta, ho deixen, però sí que pugen noies amb talent que poden aconseguir bons resultats i que poden aprofitar el camí que hem començat. Les que vagin pujant, a banda de si tenen més o menys talent, estic segura que donaran resultats, i més si les segueix entrenant l'Anna Tarrés.

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate