Gervasi Deferr, vicepresident del Club de Gimnàstica La Mina Gervasi Deferr

"Volem que la gent que no és de la Mina hi entri, la conegui i no tingui cap tipus de por"

7 de novembre, 2011

Gervasi Deferr (Premià, 1980). Exbicampió olímpic de gimnàstica en especialitat del salt de poltre (Sydney 2000, Atenes 2004) i medalla de plata en exercici de terra als Jocs de Pequín 2008. Actualment, també és entrenador de l’equip de gimnàstica de la Federació Espanyola.

Per què el barri de la Mina per muntar un gimnàs?
Jo ja fa anys que tinc relació amb Sant Adrià de Besòs i amb el barri de la Mina a través de Juan Carlos Ramos, que és un exlluitador que estava al CAR de Sant Cugat el 1992, l’any en què jo i els meus companys hi vam entrar. A més, es va donar el cas que ell és actualment el regidor d’Esports de Sant Adrià i que feia poc que hi havia muntat una escola de lluita. De fet, el vam ajudar en la inauguració i arran d’això sempre fèiem la conya de dir que algun dia hi faríem l’escola de gimnàstica. I bé, aprofitant que jo ja em volia retirar i que al club de lluita d’en Juan Carlos tenien una sala lliure, vam decidir presentar un projecte i ens el van aprovar. Sempre vam tenir molt clar que el nostre club de gimnàstica estaria a la Mina perquè hi ha molt bona relació.

Qui us ha ajudat a posar en marxa aquest projecte?
El projecte que vam presentar al Consell Català de l’Esport i a l’Ajuntament de Sant Adrià de Besòs també va tenir l’impuls de Víctor Cano, exgimnasta de l’equip olímpic a Sydney i a Atenes, i de Andrea Fuentes, de l’equip de natació sincronitzada. També comptem amb l’expentatleta Carlos Sorolla, que fa les funcions de tresorer, i Pablo Ibáñez, que és exgimnasta i ara el nostre assessor. I de professors tenim Saúl Cociño i Susana García; tots dos van estar a l’equip de Sydney. En resum, som tots persones molt vinculades al món de l’esport que feia temps que teníem amb aquest projecte entre cella i cella. I de moment va francament molt bé.

Quins objectius teniu?
En primer lloc, volíem portar un esport desconegut en un lloc on era impensable. En segon lloc, donar a conèixer la gimnàstica a la gent de Barcelona. Sabem que ja hi ha gimnasos, però potser cal fer més feina en aquest aspecte. I per últim també hi ha una intenció de caire social. Volem que la gent que no és de la Mina hi entri, la conegui i no tingui cap tipus de por perquè ja no és el que era ara fa vint anys.

Quina està sent l’acollida del gimnàs al barri?
Molt bona. Tenim alumnes de Santa Coloma de Gramenet, de Sant Adrià de Besòs, de Badalona, alguns de Granollers i també gent de la Mina. Estem molt contents amb la resposta dels pares i els nens i nenes. Uns mesos abans d’obrir la gent ja ens demanava com estava tot. De fet, teníem previst consolidar un grup de 30 alumnes el primer any i en quatre mesos ja en tenim 55. Hem hagut de contractar Susana García perquè no en teníem prou amb un entrenador.

Els esportistes d’elit han d’impulsar projectes així?
És mot bo que la gent que ha viscut l’esport i ha competit es dediqui després a entrenar o a gestionar entitats esportives. Són gent que coneix bé el sector. Pel que fa a iniciatives socials jo només puc parlar per mi. Sempre m’he compromès socialment. He treballat amb UNICEF i en altres iniciatives d’aquest tipus. Hi he aportat el meu granet de sorra.

Tens pensat algun projecte similar?
Des del febrer passat faig d’entrenador de l’equip de la Federació Espanyola de Gimnàstica al CAR de Sant Cugat. Faig classe de dilluns a dissabte. Els dijous a la tarda tinc festa i és quan aprofito per anar al club de la Mina per fer un seguiment de com van els gimnastes, els entrenadors, els pares i el club en general. Jo sóc el vicepresident del Club Gimnàstica La Mina i Víctor Cano n’és el president.

Al marge de la gimnàstica, també treballo per a la ràdio retransmetent els partits del Reial Madrid al programa La Graderia, d’Ona FM. També vaig alguns dies al programa Efectivament, dirigit per Lluís Canut al canal Sport 3. Faig de tertulià defensant el meu Reial Madrid. Sóc merengue reconegut.

Què sents quan es diu que ets el millor gimnasta espanyol de la història?
És una passada. Jo sempre intentava competir al millor possible i sobretot feia allò que m’agradava. Al final de tot veus el palmarès i aleshores prens consciència que sí, he estat el millor de tots. És un orgull, però espero que algun dia un dels meus alumnes em superi. Hi ha nanos capacitats per fer-ho, el problema és que la gimnàstica és un esport molt dur. Amb dues olimpíades a l’esquena molts es retiren. Jo en vaig fer tres, però el normal són dos.

No vas pensar a seguir?
Arriba un moment que ja no estàs disposat a aguantar segons quines coses. La preparació olímpica és molt exigent psicològicament i físicament. I com que sempre que decideixo competir ho faig per guanyar, doncs m’exigia molt. Crec que el que he fet en dotze anys de carrera està molt bé. He fet tres medalles en tres Jocs. Tenir tres de tres és molt millor que fer tres de quatre. Jo, si no vaig a guanyar, prefereixo no participar.

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate