Gervasio Deferr

JOVENTUT DAURADA

11 de novembre, 2001

Té 21 anys, una medalla d’or en els Jocs Olímpics de Sidney en la final de salt i una llarga carrera per davant. Gervasio Deferr reconeix que el seu pas pel Superdome de Sydney li ha canviat la vida, però ja pensa en Atenes 2004. El gimnasta català toca de peus a terra i és conscient que s’ha d’esforçar en cadascuna de les competicions en què participi a partir d’ara per poder tornar a classificar-se. I no ho té fàcil perquè les molèsties que pateix a l'espatlla el poden apartar dels Mundials d'aquest mes d'octubre.

Com afrontes els Mundials de Gimnàstica?
Encara estic esperant els resultats mèdics d'unes proves que em vaig fer a l'espatlla i, clar, fins que no sàpiga res hauré d'estar amb la incògnita. A mi sempre m'ha agradat competir i, si puc estar allà, ho agafaré amb ganes.

Ara tens més pressió que mai per seguir aconseguint victòries?
No! La medalla dels Jocs Olímpics no és una pressió, sinó una motivació per seguir intentar guanyant. La responsabilitat se l’ha de fixar cadascú, no te la poden imposar. Si no, és quan vénen les pressions.

I Alfredo Hueto, el teu entrenador, ara t’exigeix més?
El meu entrenador sempre ha estat molt important en la meva carrera esportiva perquè, evidentment, ha estat qui l’ha conduïda. Per tant, ell sabrà com ha de portar-me ara i no considero si m’està pressionant més o menys, el que tinc en compte és si ho està fent bé o no. I jo crec que, fins ara, ho ha fet bé.

Ara, quan participes en una competició, on tens totes les esperances posades, en la prova de terra o en la de salt?
Allà on competeixi, en els aparells on competeixi, intentaré guanyar.

Però en els jocs tu et pensaves poder aconseguir una medalla en la prova de terra i no pas en la de salt.
Jo anava a guanyar la prova de terra i, després, la de salt ja veuríem si la guanyava o no. Sempre havia tingut esperances en les dues, però no tothom sap tantes coses de gimnàstica com per poder determinar si sóc especialista en una o en l’altra. En terra tenia possibilitats i les vaig desaprofitar; no vaig guanyar en un lloc, però almenys ho vaig aconseguir en un altre. Almenys em vaig endur una medalla!

Com vas encaixar el teu error en la prova de terra?
Al principi molt malament, però amb l’ajuda de la família, l'entrenador i els companys vam sortir endavant.

Va ser aquesta sensació la que et va ajudar a obtenir la medalla en salt, perquè pensaves que ja no tenies res a perdre?
Jo vaig sortir com sempre, a competir, i a fer-ho de la millor manera possible; després, que passi el que Déu vulgui. Jo no pensava "Si ho faig així guanyo i si no, no". Pensava: "Fes-ho el millor que sàpigues i ja està; si guanyes, perfecte, i si no, res".

No et fa por haver aconseguit una victòria tant important amb només 19 anys?
Per a mi és una satisfacció i un orgull, no és una cosa que m’hagi de fer por. Si vaig saber afrontar el moment de la competició haig de saber afrontar el moment del resultat.

Els Jocs Olímpics de Sidney t’han canviat la vida?
És clar que me l’han canviada. Per exemple, ara no m’estaries fent aquesta entrevista. És un cas que sempre poso perquè és veritat. Ara la gent em reconeix pel carrer, em paren, volen que vagi a més competicions, a més exhibicions… I tot això és gràcies a les Olimpíades.

En aquell moment eres plenament conscient de tot el que t’estava passant, del que estaves vivint?
Sí, sí. Assumia força bé el fet d’estar allà. Anar a les Olimpíades era el resultat de tot el treball dels quinze anys que porto entrenant-me. I com que fa tant de temps, és un objectiu molt clar, i n’era molt conscient, d’aquell moment. Guanyar o no era una altra cosa.

Penses en Atenes 2004?
I tant! Espero poder-hi participar. Falta molt i haig de poder arribar-hi; no vas a uns Jocs Olímpics perquè t’ho regalin, t’has de classificar. No ens podem prendre les altres competicions com si ja estiguessin superades. Haig de classificar-me i després ja pensarem en Atenes.

T’agradaria obtenir les dues medalles?
Evidentment. Seria massa!

Per què la gimnàstica es passa quatre anys oblidada i és una de les proves de més audiència, juntament amb la natació, en els Jocs Olímpics?
Perquè és quasi tan sacrificada com espectacular. A la gent li agrada veure com és de bonica, i com ho fan de bé els participants. Una altra cosa, però, és aconseguir fer-ho. I, per aquest motiu, hi ha poca gent i pocs seguidors.

Com pot entendre el públic les diferències de mil·lèsimes que hi ha en les puntuacions dels gimnastes?
La gent no veu si un gimnasta és millor o no, sinó que ho miren, ho aprecien i esperen la nota, com tothom. No és una cosa en què puguin dir aquest guanyarà i aquest no. Perquè és així, perquè no ens n'informen: la gimnàstica no surt als mitjans de comunicació. Aleshores, com no l’expliquen a la gent, no l'entenen en gaire profunditat.

Els àrbitres són prou objectius?
Si ho fan malament, no ho sé. Jo intento fer bé la meva feina i espero que ells facin bé la seva. El que et puc dir és que hi ha hagut coses que han estat justes i d’altres que no, com a tot arreu.

Per què si els millors gimnastes catalans, fins ara, heu estat Joaquim Blume i tu, la societat considera que aquest és un esport per a dones?
Perquè és un bon esport per a la joventut i hi ha gent que considera que aquest és un bon esport per a les noies, igual que el futbol pot ser-ho per als nois. En edats curtes potser les noies es decanten més per la gimnàstica, però moltes ho acaben deixant. I és que hi ha molt poques gimnastes i molt pocs gimnastes. Espero que aquesta tendència comenci a canviar.

Et sents l’hereu de Blume?
No. Jo sóc Gervasio Deferr i ja està. Sóc un gimnasta, i en Blume en va ser un altre.

Et molesta que et comparin amb ell?
No, és que se’m fa estrany, perquè Joaquim Blume és un mite i jo no ho sóc.

Has tingut algun esportista com a referent al llarg de la teva carrera?
Vitali Servo, perquè és l’únic que ha aconseguit sis medalles d’or de vuit possibles en unes soles Olimpíades. És una passada!

És difícil ser medalla d’or i ser un jove com qualsevol altre?
Jo he provat d’ensenyar a la gent que m’intenti veure així, com un noi normal i no com un campió olímpic. I els qui em coneixen s’han comportat perfectament amb mi, i m’han seguit tractant igual. És el millor que em podia haver succeït.

Quins sacrificis et suposa ser gimnasta?
Per a mi cap. Hi ha coses que sacrifiques tant si ets gimnasta, com si has de treballar, com si has d’estudiar. Jo haig de fer sacrificis com veure poc la meva família o estar separat de la meva gent, perquè haig de viatjar molt. Estic molt poc a casa meva. Quan era petit, els meus pares també van haver de reduir les vacances perquè jo havia d’entrenar-me. Són esforços que has de fer, però que tenen la seva recompensa.

Com vas decidir que et volies guanyar la vida sent esportista?
Home, realment no sé si em puc guanyar la vida com a esportista o no. Però te’n vas adonant a poc a poc. Cada vegada t'hi veus més involucrat fins que un dia dius: "Això és per a mi". Jo vaig prendre una decisió i vaig fer una sèrie de coses que m’han permès poder estar on sóc. Havia de deixar els estudis i ho vaig fer; era un dels riscos que corria perquè, és clar, si em sortia malament, no hauria tingut ni una cosa ni l’altra. Però em vaig arriscar i m’ha sortit bé.

senyal.gif (206 bytes)

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate