JOSÉ MARI BAKERO

"Exfutbolista"

4 de novembre, 2003

Qui no ha sentit a parlar de Bakero? El menut futbolista basc que, durant 8 anys, va vestir la samarreta número 6 del millor Barça de la història, el Dream Team d'en Johan Cruyff. I és que Bakero ha passat a la història del Barça per seu coratge, les passades, els remats espectaculars i els gols decisius. Fins i tot a Kaiserlautern saben bé de què parlem.

Acabats de complir els 40, Bakero ens rep a la seu de la Secretaria General de l'Esport, on fa d'assessor. I és que, acabada l'etapa com a futbolista, "el xicot de Goizueta" ha desenvolupat tasques molt variades, totes lligades a la seva passió: l'esport.

Com et sents als despatxos, com a assessor de la Secretaria General de l'Esport de la Generalitat?
Bé, bé. La vida és una marató... Quan el secretari general de l'esport em va oferir la possibilitat de treballar amb ell, vaig pensar que era una oportunitat: d'una banda, per aprendre, i, de l'altra, per donar.

Quina és la teva tasca?
Em dedico a tot! La tasca és analitzar el que es fa, que són moltíssimes coses, a Catalunya, i intentar coordinar diferents estaments. En aquest sentit, cal dir que l'esport no és només una qüestió de la Secretaria General de l'Esport, sinó que també és qüestió, per exemple, d'Ensenyament, ja que penso que l'esport ha de formar part de l'aprenentatge integral dels nens. D'altra banda, l'esport també implica Benestar Social, ja que pot ser una bona eina d'integració. Per tant, hi ha molts temes a parlar, i molts temes a coordinar. Un, per exemple, és analitzar quina ajuda es pot donar als esportistes que acaben la carrera. En aquest sentit hem organitzat una taula assessora d'esportistes d'elit. Hi ha l'assumpte de l'esport universitari, el de les titulacions d'entrenadors, xerrades que s'han de donar… En fi, és una tasca molt àmplia i multidisciplinar.

Des de la teva posició, com veus l'esport català?
A Catalunya hi ha un gran esperit i una gran cultura de fer esport. El català és una persona que té esperit de millora, de sacrifici, una bona constitució i unes grans i magnífiques infraestructures. En línies generals, Catalunya té unes infraestructures i instal·lacions fantàstiques.

Una de les aspiracions de l'esport català és tenir representació internacional en competicions oficials. Com veus el tema?
Aquesta és una lluita que porta la Secretaria des de fa molt de temps. S'ha d'anar de la mà de la legislació. No hi ha dubte que els esportistes catalans estan en el millor nivell en moltes activitats. Per una banda, s'ha de lluitar perquè aquest nivell no baixi, i, per l'altra, intentar lluitar, dins la legislació, per aconseguir el que creus que et mereixes. Però sempre anant amb molt tacte i fent les coses com s'han de fer.

Creus que aquesta aspiració es comprèn fora de Catalunya?
És difícil. Jo sóc basc, i comprenc molt bé la situació, però moltes vegades la gent no comprèn les explicacions que els dónes. Està clar que qui no té una mentalitat nacionalista és difícil que comparteixi aquesta idea.

La teva tasca, i el fet que parlis català tan correctament, manifesten la plena integració que has aconseguit a Catalunya. Com et sents, aquí?
He tingut molta sort. Crec que, per integrar-te en un lloc s'han de donar una sèrie de circumstàncies, i en mi s'han donat totes. Vaig venir a un gran club, el Barça, que em va permetre conèixer molts llocs de Catalunya, ja que anava a visitar penyes, pobles… D'altra banda, vaig ser-hi en una època d'èxits, i això sempre et dóna un cop de mà, i després perquè hi he estat molt de temps. És clar, un jugador que només hi passa un o dos anys, a penes té temps d'integrar-se. Jo, en canvi, ho he tingut tot de cara.

Des que et vas retirar, com portes la vida d'exjugador?
Al principi és difícil. Jo he jugat al futbol des dels 15 anys, fins als 36; és a dir, tota la meva vida. Portes una vida intensa, agitada…, sembla que el futbol ho sigui tot a la vida. I quan s'acaba el futbol, trencar amb això costa una mica, sobretot mentalment. Has de visualitzar un futur diferent, i pensar que això no tornarà, encara que et sentis jove. Perquè, realment, amb trentapocs anys ets jove. I és difícil mentalitzar-te que s'acaba allò que t'ha omplert tant.

De tota manera, has fet moltes coses des que et vas retirar, oi?
Sí, sí. Després d'estar-me a Mèxic com a jugador hi vaig tornar un temps com a entrenador. Vaig apuntar-me als cursos per treure'm el títol d'entrenador, he estat d'ajudant de Serra Ferrer i de Van Gaal al Barça, col·laboro amb un parell de mitjans de comunicació, ara estic a la Secretaria General de l'Esport… Afortunadament, de feina, en tinc.

Tot i que estas plenament establert a Catalunya, les teves arrels et tiren molt cap a Euskadi? Hi viatges molt?
No viatjo gaire. Aquí tinc la feina, els amics, la família, els nens van a l'escola… Hi vaig quatre o cinc cops l'any perquè, al cap i a la fi, allà també tinc amics i família, sobretot la mare.

Com veus i vius la situació sociopolítica d'Euskadi?
El tema polític és delicat, perquè cadascú en té una visió. Jo l'únic que desitjo és que tot acabi bé, perquè el basc és una persona que estima la pau, la seva terra, tenim la nostra llengua… Encara que de vegades dóna la sensació que el problema mai no s'acabarà, jo espero i desitjo que tot s'acabi bé.

Ets optimista?
Jo he de ser optimista! Si hagués de pensar que al futur tot continuarà igual… seria dur!

Què és el que més enyores de la teva etapa futbolística?
No vull enyorar res. Jo sempre dic que allò que he fet, fet està i, un cop he trencat, no m'agrada tornar a pensar en el passat. Només penso que he tingut sort: he fet el que m'ha agradat, he gaudit, he guanyat títols i he guanyat calers… què més puc demanar? Ara tot allò està superat, i m'he de centrar en el que faig ara, per gaudir-ne al màxim.

De totes maneres deus recordar fets positius de la teva carrera? Quins són els millors records?
Sí, sí. La personalitat d'un es forma per les vivències i els records. I està clar que el que més recordo de la meva carrera és l'etapa del Barça, en què vam fer el Dream Team. Vam aconseguir formar un equip de veritat, amb persones que, sense excepció, van posar el seu cor i la seva qualitat al servei del conjunt.

El Dream Team és repetible?
Jo crec que no, perquè és passat i, per tant, és irrepetible. Ja t'he comentat que jo penso que quan les coses passen ja han passat. Jo el que espero (i ho espero perquè, com tota la meva família, jo també sóc soci) és que algun dia al Barça arribi millor futbol, tornin els èxits…, però serà una altra cosa. Succeirà en un moment diferent, amb unes connotacions socials diferents… Tot serà diferent.

Com veus la situació actual del Barça?
Crec que el Barça juga contra ell mateix, contra la desesperació… L'ansietat de voler guanyar és el que fa que, en tots els aspectes, passi el que passa. Aquest voler guanyar sigui com sigui és el que ha portat el club a aquesta difícil situació que, espero i desitjo, se solucioni.

Sembla que el Barça hagi tornat a ser el Barça d'abans del Dream Team, oi?
Perquè està sempre treballant per obtenir resultats l'endemà. I en futbol, com en qualsevol altre ordre de la vida, s'ha de treballar per obtenir resultats a curt, mitjà i llarg termini. El fet que, en els últims tres anys, l'equip hagi tingut tres entrenadors ho diu tot: així no es poden aconseguir resultats a mitjà ni a llarg termini.

Què s'hauria de fer perquè la situació millorés?
És una qüestió molt complexa. No es pot parlar només de l'equip, de la qualitat dels jugadors, o de l'entrenador… Primer s'hauria de veure, des de dins, com està la situació. I un cop fet això s'haurien de fer les coses amb serenitat, seguretat, i trobant les persones adequades per a cada tasca. És veritat que el futbol no ho és tot, al club; també hi ha les seccions, que són importants. Però el futbol és la bandera del club i, per tant, és l'aspecte que més s'ha de millorar i professionalitzar.

Sembla clar que, a banda de la crisi esportiva del primer equip, hi ha una crisi social.
Això és inseparable. Si el primer equip de futbol no funciona, tot el club se'n ressent. Segurament, si el primer equip hagués funcionat el president no hauria rebut ni la meitat de les crítiques… Això passa a tots els clubs.

Creus que la solució a la crisi social serien unes eleccions?
Jo és que ara mateix, des de la Secretaria General de l'Esport, no puc donar una opinió concreta sobre aquestes coses. He de tenir un gran respecte per la institució. L'únic que desitjo és que el president, si ha de prendre decisions, les pugui prendre des de la tranquilitat.

Creus que ha canviat el futbol, de la teva època a ara?
Jo crec que els futbolistes avui dia guanyen massa diners des de massa joves, i això, tot i que els beneficia econòmicament, crec que els perjudica com a futbolistes. Penso que estan fora de lloc les desorbitades quantitats que s'estan pagant per jugadors que en teoria són cracks, entre cometes.

Una de les diferències respecte a la teva època és que avui hi ha la Sentència Bosman, que permet que qualsevol equip europeu pugui fitxar tants jugadors europeus com vulgui. Com veus això?
A mi això m'agrada, crec que la Sentència Bosman és bona. Una altra cosa és que els directius no l'aprofitin a fi de bé. A mi, per posar-te un exemple, m'agraden les amanides de tres o quatre coses, no de deu o onze ingredients diferents. Però la sentència Bosman com a tal no és dolenta, és producte del nostre temps. Hem d'acceptar que els temps canvien, i que la carrera d'un jugador d'avui dia no és igual a la d'un jugador de fa vint anys, de la mateixa manera que la carrera de Bustamante no tindrà res a veure amb la de Raphael. És a dir, la vida canvia moltíssim, i el futbol també, i el que hem de fer és adaptar-nos.

Els futbolistes d'avui dia senten els colors com abans?
Jo és que no crec que s'hagin de sentir els colors. Un jugador el que ha de ser és professional. Si sóc professional i faig el que he de fer, per què he de sentir els colors? Jo el que valoro molt de les persones és la trajectòria, no només l'èxit o el fracàs puntual d'un dia o d'un any. No arribes a ser el número 1 del món sense una trajectòria regular. Podem parlar de Figo, Zidane, Ronaldo... Per això jo sóc més partidari de tenir dos o tres grans cracks que vuit de mitjans. Els grans normalment responen perquè, si han arribat a ser grans, és perquè abans han respost bé moltes vegades.

Canviant una mica de tema, com va la teva carrera de periodista?
Jo en aquest sentit tinc un gran respecte: no em considero periodista, sinó un esportista que fa de comentarista en alguns mitjans de comunicació, i que intento limitar-me a parlar només de les qüestions esportives o tàctiques d'un partit de futbol, no d'altres aspectes.

Com veus el teu futur? Cap a on t'agradaria orientar-lo?
En principi la meva idea és tornar al futbol, aquest cop des de les banquetes. D'altra banda, sóc conscient que entrar al món dels entrenadors és difícil. Em vull quedar a viure a Catalunya, i he de tenir els ulls oberts per visualitzar bé el futur, per no tancar-me cap porta. La veritat és que no sé què em depararà el futur.

T'agradaria tornar al Barça?
Jo estimo el Barça moltíssim, i al meu cap sempre hi ha la possibilitat de tornar al Barça. Ara, el Barça és un camí i, afortunadament, la vida té molts camins, i jo no vull tancar-me altres camins pensant que només el Barça és la meva vida. El Barça és part de la meva vida, però la meva vida és molt més àmplia del que és el Barça.

Utilitzem cookies de tercers per recollir informació sobre les seves visites i el seu ús de la nostra web. En cas de continuar navegant per aquesta web entendrem que accepta l'ús d'aquests dispositius. Més informació: Política de Cookies

GTranslate